Cap a la normalitat fiscal

Els primers anys de la dècada passada van estar marcats per una autèntica revolució fiscal a Andorra. A l’aprovació de figures com l’impost sobre la renda dels no residents fiscals i l’impost sobre societats, tots dos del 2010, s’hi va sumar el 2013 l’entrada en vigor de l’impost general indirecte (IGI). Aquest important procés de modernització tributària culminaria el 24 d’abril de l’any següent, amb la llum verda parlamentària a l’IRPF.

“Disposar d’aquesta figura era imprescindible si ens volíem homologar amb el nostre entorn en matèria d’impostos, completar el camí cap a la plena transparència i abandonar definitivament les llistes de paradisos fiscals”, recorda l’aleshores ministre de Finances, Jordi Cinca. A aquesta motivació cal afegir-hi altres dues no menys importants. D’una banda, “es feia necessari generar un marc que fes realment viable el procés d’obertura econòmica que s’estava endegant. Només amb l’IRPF podíem signar els convenis per evitar la doble imposició amb altres països”. De l’altra, era urgent “diversificar les fonts d’ingressos de l’Estat perquè no depenguessin tant de l’impost indirecte sobre mercaderies o dels impostos especials sobre el tabac, l’alcohol o els hidrocarburs”.

El vistiplau del Consell General a la nova taxa, que estaria vigent a partir de l’1 de gener del 2015, va arribar després de setmanes de debat, i amb una oposició significativa per part de diferents actors polítics, socials i econòmics. Entre les principals veus crítiques hi havia la de l’exconseller Eusebi Nomen, que va alertar de risc per a la competitivitat del país, o la dels membres de Liberals, que van anunciar la intenció, en cas d’arribar al poder, d’eliminar l’impost. També un grup de residents passius va reclamar quedar-ne fora.

“Era lògic que davant un nou tribut la reacció no fos precisament d’aplaudiments ni d’alegria desfermada”, reconeix Cinca, qui, amb tot, posa en relleu que “vist en perspectiva, també cal dir que ens vam trobar amb menys pressions de les que ens esperàvem”. En aquest sentit, l’exministre subratlla que “hi havia una consciència generalitzada que el fet de no tenir un sistema homologable no era sostenible, i que, a la llarga, no desenvolupar-lo hauria estat contraproduent”. Per aquest motiu, “les crítiques anaven més aviat encaminades que la càrrega impositiva no fos excessiva”.

I així es va fer. “El Govern es va mostrar molt receptiu a aquest missatge, i tots els impostos directes es van concebre amb un tipus de tributació màxima del 10%”, assenyala l’extitular de Finances. La idea de fons era “aconseguir l’homologació sense que el sistema fiscal deixés de ser competitiu, assumible i equitatiu amb les necessitats de l’Estat”. En el cas concret de l’IRPF, es va apostar per un llindar ampli pel que fa al mínim exempt –de 24.000 euros– i una bonificació del 50% en les rendes situades entre els 24.000 i els 40.000 euros.

Cinca remarca que el fet que molta gent quedés exclosa de pagar l’impost va facilitar força la seva implantació. A més, “es va buscar un sistema de tramitació senzill, sense les excepcions, les deduccions i la resta de complexitats que caracteritzen l’IRPF a altres països”. Passats deu anys, l’exministre es mostra “satisfet” de com va anar tot plegat: “El procés va ser exitós. Tots els objectius que es buscaven es van assolir.”