Recuperar la patrona

A Canillo hi regna la gran basílica moderna de Meritxell. S’imposa com un dels monuments preuats del patrimoni nacional, distingible des de la carretera. Al seu costat dret reposa el santuari vell; de pedra, més antic i víctima d’un brutal incendi l’any 1972 que va calcinar el seu interior i tots els arxius que contenia. Després de molts esforços per reconstruir-lo, no va ser fins al 30 de maig del 2014 que es completava el procés. Va ser llavors quan l’antiga basílica recuperava la imatge de la Mare de Déu de Meritxell, perduda la nit de la tragèdia i refeta per la restauradora laurediana Íngrid Forell. Era una còpia de l’obra de Sergi Mas que es va cremar i que alhora reproduïa l’original, una talla romànica del segle XII. Mossèn Ramon Rossell es va encarregar de fer la benedicció de la nova patrona en un acte “molt emotiu”; era una verge nova al santuari vell: “Entronitzar la imatge feta per Íngrid Forell va ser molt emotiu per a moltes famílies andorranes i per a mi, que celebrava la missa sense la presència de la patrona. Tenir una casa sense la presència de la mare és causa d’una intensa tristesa.”

Fa tot just una dècada que Forell concloïa una feina de tallatge i pintura de quasi quatre mesos encarregada pel departament de Patrimoni Cultural del Govern. La laurediana va refer la figura utilitzant les tècniques i els colors de l’original, sent fidel a l’antiga. “Admirem els trets personals de l’artista”, assegura el mossèn defensant “les llargues converses” que mantenien per encertar en el resultat i “l’entronització”, que es va fer el dia que es va instal·lar. Els elements més distintius són la mà, “allargada i ben oberta”, els ulls, “grans que regalen la mirada maternal”, i els esclops, “que recorden la humilitat de les pageses canillenques de temps passats”, explica. De fet, la patrona era popularment anomenada la Mare de Déu dels Esclops pel calçat que duia. Rememorant l’acte del 2014, mossèn Ramon confessa que “Forell va omplir el buit de la cripta que feia mal al cor. La sensibilitat de l’artista em va enriquir espiritualment i m’ha fet estimar encara més la mare andorrana”. Ara la figura s’ha convertit no únicament en un element religiós, sinó també en un atractiu turístic. Tant pelegrins com forans l’admiren i la fotografien: “La senten tan propera. Tothom vol tocar-la.”

El santuari vell data del 1658 i es va conservar amb èxit durant quatre segles abans que desaparegués la nit del 8 al 9 de setembre d’aquell any. Fins aquell dia, hi reposava a dins la tan venerada imatge de la patrona d’Andorra. Aquest santuari, actualment, funciona com a “museu meritxel·lià”, segons les paraules de mossèn Ramon. Sota el nom Meritxell Memòria, ofereix una exposició que mostra la seva història i exhibeix algunes mostres de les poques restes que van sobreviure. Alguns dels seus sinònims són “relíquia” o “arrels d’Andorra”. L’interior va estar fortament modificat i es van haver de refer molts elements, entre els quals l’altar, a petició del mossèn per complaure les famílies que hi desitjaven celebrar ocasionalment algun acte religiós. De fet, fa tot just dues setmanes que se celebraven les noces d’or d’en Carles i la Conxita, dos andorrans que van contraure matrimoni en aquell temple un any abans de la tragèdia. Entre d’altres celebracions, hi ha comunions, bateigs o noces d’argent.