El xoc de la 'grossa'

Sort és una localitat coneguda, precisament, per fer honor al seu nom. Potser per això Manuel Oliveira i Emilio Marín es van desplaçar fins al municipi català, com si haguessin estat il·luminats per una espècie de déjà-vu, per comprar un dècim de loteria que, efectivament, els va donar molta sort. Tot just fa 20 anys que un dia com avui, 22 de desembre, però del 2004, la fortuna que avui somriurà a milers de persones va arribar a Andorra. En concret, els propietaris del bar Orense i de la carnisseria Emilio van portar cap al Principat dos dècims premiats amb la grossa de Nadal, amb un número que mai oblidaran, el 54.600, amb el qual es van embutxacar 200.000 euros cadascun. “Em vaig quedar en xoc”, expliquen 20 anys després Emilio Marín i Luisa Pérez, la dona d’en Manuel, sobre com es van sentir en aquell moment.

L’Emilio, ara vivint a Granada i ja jubilat, va anar a l’administració de la Bruixa d’Or perquè allà era on comprava els dècims per a la seva botiga. “Vaig anar a pagar la loteria i a agafar més dècims, perquè els portava a poc a poc”, recorda. Abans de marxar, però, com si hagués tingut un pressentiment, va decidir comprar dos dècims per a ell i el seu amic Manuel. “Vaig dir-li a la dependenta de la botiga que em donés dos números, els que ella volgués”. En aquest cas, la noia de l’administració va fer cas a allò que sempre es diu quan comprem un dècim de loteria: dona’m el que toqui. El matí del sorteig, com cada dia, l’Emilio va anar a esmorzar al bar Orense, regentat per Manuel Oliveira i la Luisa. “Quan vaig arribar al bar ja havia sortit la grossa”, reviu el protagonista, que afegeix que va ser la dona d’en Manuel que el va advertir que a ella li havia tocat i que aquell dècim se’l va donar ell. “Jo ni recordava que aquell número l’havia comprat jo”, manifesta, tot apuntant que “se’m va fer un nus a l’estómac i ja no vaig poder esmorzar”. “Me’n vaig assabentar perquè va entrar un comercial al bar i va dir que el meu número era el primer premi”, afirma la Luisa, tot afegint que “el meu marit se’n va assabentar mentre passejava pel carrer”.

“Quan vaig arribar a la carnisseria i li vaig dir a la dona, quasi m’esbronca”, recorda rient l’Emilio, “teníem molta feina i no podíem estar per aquestes coses, però jo no reaccionava”. Va ser quan llavors l’Encarna, la dona de l’Emilio, es va decidir a buscar el número i la por se’ls va ficar al cos. “No trobàvem el dècim”, explica el protagonista, fins i tot el van donar per perdut. Per fortuna –sí, una altra vegada–, l’Emilio va recordar que el tenia en un sobre i el van trobar.

Tot i ser dels agraciats, totes dues parelles van decidir mantenir la botiga i el bar oberts. “Vam continuar treballant, no donava per retirar-se”, comenta l’Emilio, fet que corrobora la Luisa: “No ens va canviar gaire la vida.” Amb els 200.000 euros “vam invertir una mica, però no ens va donar per a gaire”, comenta la Luisa. “Li vaig dir al meu marit que era un número lleig”, reconeix, tot i això “cada any, quan podem, intentem comprar la loteria a Sort i que sigui el mateix número”.

L’Emilio i l’Encarna els van invertir per comprar un pis a la Seu, que ara està llogat, i que serà per a la “filla i els nets”, i van convidar a dinar els amics a més de fer “algun regal a la família”, perquè, com diu l’eslògan, El regal més gran és compartir-lo.