L'odissea del darrer vol

Ken Charney havia nascut el 1920 a l’Argentina. Aviador i as de la Segona Guerra Mundial, es va enrolar a la RAF i va participar en les campanyes de Malta i Normandia, sent un dels pocs supervivents. A mitjan anys setanta es va instal·lar a Andorra i va llogar el xalet Carvajal, morint el 1982. Les restes descansaven de manera anònima al cementiri de la Quera de la Massana i la família les havia donat per perdudes. Tal com s’explica a l’article va ser gràcies a la tasca de Claudio Meunier que es van poder identificar, permetent així construir una part de la memòria històrica.

Segons l’historiador Claude Benet, durant la Segona Guerra Mundial era habitual que molts combatents busquessin refugi a Andorra. De fet, “tot el Pirineu era una porta de sortida per als que volien fugir del nazisme”, però l’historiador remarca que Andorra tenia un avantatge seriós sobre els altres països, “i és que sorties del nazisme i no queies en el franquisme, ja que en ser neutre podies estar-hi un temps”. Segons Benet, el Principat oferia, a més, una estructura hotelera forta, tant a Soldeu com a Ordino, Escaldes i Sant Julià. Finalment, també es donava la circumstància que Andorra es trobava “al vell centre de Tolosa i Barcelona”, detalla Benet. Tolosa era on arribaven els trens i molts fugitius els utilitzaven, de l’altra banda hi havia Barcelona, on el consolat britànic feia una tasca important d’ajuda als militars.

Així, el cas de Charney no va ser l’únic. Segons l’historiador, s’han enregistrat bastants casos d’aviadors aliats que passaven per Andorra amb l’objectiu de tornar a la Gran Bretanya o al nord de l’Àfrica. Benet ha pogut seguir el rastre de quatre aviadors que van morir a Andorra buscant refugi. Tres formaven part d’una expedició, eren americans, tenien 20 anys i els seus noms eren Owens, Plasket i Bailey. “Havien arribat al Comapedrosa en situacions dramàtiques, els havia sorprès un temporal de neu i van morir a Arinsal el 1943.” Segons Benet, els van enterrar al cementiri d’Arinsal i anys més tard l’exèrcit americà els va exhumar i va portar Owens i Plasket a un cementiri militar dels Estats Units, mentre que Bailey va ser portat a un cementiri de Bèlgica. L’altre aviador era Teacock. El setembre del 1943 passa la nit a la muntanya amb un amic que es deia Cox amb la idea d’anar cap a Soldeu l’endemà, però és allà on se li perd el rastre. “Ningu sap què se’n fa”, detalla Benet, tot i que el 1953 l’exèrcit americà envia oficials per fer una recerca en què pentinen la vall d’Incles. Finalment, es considera perdut i, tal com expressa Benet, “queda el misteri”.