Cultura 'skate'

La llibertat que et dóna l’skate no es paga amb diners”. Així de rotund es mostra el Javi (18 anys) per explicar què li aporta la taula amb quatre rodes que l’acompanya a tot arreu des que en té 15. Llibertat de moviment, possibilitat de fer salts, d’experimentar i practicar una disciplina que lluita per fer-se un lloc en l’esport –tot just aquesta setmana s’ha sabut que la pràctica avança amb pas ferm per estrenar-se com a disciplina als Jocs Olímpics de Tòquio 2020– i que en els darrers anys està guanyant adeptes amb força al país. Ho confirma l’auge d’skateparks, que amb el temps han anat aterrant a la majoria de parròquies a demanda dels propis joves: avui n’hi ha sis de públics (a tot arreu excepte a Ordino, que està pendent de reubicació després de les obres al Prat del Call, i el darrer tot just es va inaugurar aquest dijous al Prat del Roure d’Escaldes) i un centre privat.

Què fa que tants joves s’hagin sumat a la cultura skate? “Entre altres coses aporta satisfacció, perquè potser has estat practicant un truc una setmana i quan surt és genial”, coincideixen el Facu (19 anys) i el David (28). Ells són ferms seguidors del moviment skate, que volen deslligar del vandalisme encara que són conscients que durant anys se l’ha associat amb una certa raó. Ara el col·lectiu lluita per abandonar aquesta imatge de carrer i d’un cert vandalisme importada dels Estats Units. Avui, afirmen els dos joves, la situació és una altra. “Abans era diferent, perquè no hi havia espais adaptats... recordo que anàvem al costat de Casa de la Vall, a un lloc que li dèiem el foso, perquè era l’únic spot d’Andorra on podíem fer alguna cosa. I és cert que de vegades pujàvem als bancs i al mobiliari públic però és que no hi havia cap lloc on poder practicar”, recorda el David, enrolat a l’skate des de fa 16 anys. Ell ha viscut la muntanya russa que ha experimentat aquesta disciplina al país: des dels primers temps, quan era un preadolescent que volia emular els grans noms que ara s’han fet un lloc en capitals com Barcelona –i que fins i tot estan patrocinats per grans marques– i a Andorra eren quatre gats els que rodaven amb monopatí, fins als moments de més auge, amb la posada en marxa dels primers parcs específics per als practicants. “Però durant uns anys es va estancar força, ara sembla que torna a despuntar i a enganxar més gent”, valora.

Prova n’és el naixement de l’Associació de l’Skate i Snowboard d’Encamp-Andorra (ASSEA), que ensenya la tècnica del monopatí i que roda des de l’any passat. Actualment compta amb una trentena d’alumnes i tres monitors. “És una tendència, una modalitat esportiva molt lliure, cadascú la practica a la seva manera perquè no hi ha una norma fixa i l’interessant és veure com cadascú l’enfoca... els joves trien els seus propis objectius”, assenyala la Suray Fernández, esportista professional d’snowboard i professora de l’escola d’skate de l’associació. De la mateixa manera que el David, conclou que amb el pas del temps la imatge social de la pràctica ha evolucionat, especialment per la influència que hi han exercit ciutats com Barcelona i Tolosa, que han vist multiplicar els joves sobre quatre rodes. “Ha passat de ser una pràctica urbana i callejera a un esport més, s’ha formalitzat”, assevera.

Un discurs similar pronuncia Àlex Maestre, propietari del 360º Extrem, el primer centre complert de freestyle d’Europa que va obrir portes el gener del 2013 a l’avinguda Santa Coloma. “Aquesta pràctica s’associa molt amb un ambient de carrer, de grafits, de cerveses i de canutos, i no té perquè. Al nostre centre vénen molts xavals a practicar i no tenen pas aquest perfil”, assenyala mentre afegeix que quan va decidir-se a engegar el negoci “i donar una mica de vida a aquest món” també pretenia “netejar la imatge” dels amants del monopatí.

I quin és el target dels practicants? Els que acudeixen al 360º Extrem solen ser joves d’entre 14 i més de 20 anys, tot i que també hi ha nens petits –hi poden fer activitats des dels 6 anys– que s’inicien amb els anomenats scooters (un tipus de patinet). “Hi ha de tot, a Internet també veus gent de 70 anys que encara practica!”, ressalta el David. De noies, per això, ben poques n’hi ha encara. La Suray ho sap bé. El fet que es tracti d’un esport força agressiu i molt tècnic, on les caigudes estan a l’ordre del dia –un grapat dels practicants expliquen que al llarg dels anys lliscant sobre la taula alguna part del cos s’han fet alguna fissura o fracturat– fa enrere el col·lectiu femení. “Jo perquè vinc de l’snow i del freestyle i m’ho prenc com a quelcom molt natural, però en general les noies ho veuen amb molt de respecte”, confessa. I sovint els mateixos nois també tenen certs prejudicis quan la veuen entre els monitors de l’escola. “Però no només és força i tècnica, també s’ha de saber donar classes i no qualsevol hi té traça”, conclou.

‘Look’ i argot propis

Flat, spot, bowl, newbie... segurament seran termes sense gaire sentit per a la majoria dels mortals. Els que viuen la cultura skater, en canvi, els tenen interioritzats en l’argot del dia a dia, que ha manllevat la majoria de vocabulari de la cultura nord-americana exportadora del moviment skater al món (la pràctica va néixer a Califòrnia a principi dels anys seixanta en una temporada en què no hi havia onades gegants per poder fer surf). “Un spot és un lloc on practicar skate”, concreta el David. “El flat són trucs de terra i baranes, és un tipus de pràctica diferent de la que es fa al bowl, la piscina de l’skatepark. Nosaltres som més de flat”, se suma el Facu en les explicacions.

“A nosaltres ens agrada fer skate street, a banda d’anar als parcs”. L’afirmació la fan quasi a l’uníson el Ruben (15 anys), l’Iker (16), l’Àlex (14), l’Àngel (14), el Daniel (13) i el Dani (14), un grup d’adolescents assidus de l’scooter que, de fet, s’han conegut arran el moviment sobre rodes (en el seu cas, dues rodes). Expliquen, igual que la resta de veus que apareixen en el reportatge, que Youtube és una gran font d’inspiració i també de coneixements. Dels vídeos a la xarxa intenten emular salts i trucs dels experts nord-americans i d’allà també treuen els estils que llueixen sobre la taula i l’scooter. “No pots anar a patinar de qualsevol manera!”, exclama l’Àlex en to seriós. Vambes esportives (si són de marca surfera i de sola gruixuda, el look és més aconseguit), texans, ja sigui estrets i doblegats a la zona dels turmells o ben amples segons el gust del consumidor, samarreta ampla i gorra al cap sol ser la tònica habitual. “És una vestimenta urbana, del carrer, on ens agrada estar”, defineixen.

Malgrat la tendència en alça, lliscar sobre rodes pel carrer està prohibit a Andorra. La normativa és clara. El Codi de Circulació, al seu article 208 es refereix de manera explícita als monopatins: “queda rigorosament prohibida la utilització en la via pública de patins, monopatins o similars i de tota mena de vehicles mancats de mecanismes que permetin el seu funcionament autònom”. I també preveu multes de 18 euros per als qui no facin cas de la norma. Des dels comuns, amb tot, assenyalen que els agents de circulació habitualment adverteixen primer als joves que detecten circulant i se’ls envia cap als punts adaptats. “Als que fem skate ens ho diuen molt més que als practicants d’scooter... segurament perquè les nostres rodes fan més soroll i la imatge que donem no agrada tant... però quan veiem un agent de circulació sempre baixem del monopatí i quan anem pel carrer ho fem amb respecte cap als vianants i evitem anar pel mig de la carretera”, exposa la Suray. “A mi, Toni Martí, quan era cònsol d’Escaldes i jo era adolescent, em va arribar a treure l’skate de la mà quan patinàvem a la plaça de Caldea dient-me que estava prohibida la pràctica”, recorda el David.

I entre els mateixos joves, com és la convivència? Els amants del monopatí i els de l’scooter es porten bé? Els implicats asseguren que habitualment sí, encara que hi ha qui es queixa que els del patinet no solen tenen el sentit del respecte dels espais dels altres tan assumit. Per això, de vegades hi ha xocs (i no només verbals) entre uns i altres. “Però en general el de l’skate és un moviment molt obert, el grup t’acull”, afirma el Facu. Que la convivència es mantingui sobre rodes, doncs.