Avis cangurs

Són tres clars exemples d’avis cangurs, dels que han tingut cura –ara ja no tant, perquè la canalla ha anat creixent– dels menuts per donar un bon cop de mà als fills, sovint amb horaris que poc s’emparellen amb els escolars. En una societat que veu encara lluny la conciliació absoluta i en un moment econòmic que sovint obliga els dos membres de la parella a treballar, qui més qui menys es veu obligat a muntar veritables trencaclosques horaris per combinar família i feina, i els avis solen ser un recurs força socorregut per acabar de completar les peces. I els padrins hi accedeixen sabedors del seu contundent paper, però com ho porten ells? Aquestes obligacions a llarg termini són bones per a la gent gran o els aporten cert estrès?

Malgrat que els avis estan més que contents de passar llargues estones amb els néts i sovint compartir un temps lliure de jocs que no van tenir per als fills precisament perquè havien d’atendre la feina, els experts avisen que cal encomanar-los obligacions amb mesura i que no es pot abusar en excés dels padrins per cuidar els néts. “Que avis i néts passin temps junts té pros i contres. És cert, de vegades veiem gent gran estressada perquè la canalla fa moltes activitats, però d’altra banda també és molt positiu que puguin compartir estones junts, explicar-los històries familiars i aprendre els uns dels altres”, ressalta Mònica Duran, presidenta del Col·legi d’Infermeres i infermera especialitzada en gerontogeriatria. Però, alhora, avisa: “També és important que els avis tinguin el seu espai i el seu temps, perquè des dels 65 anys que se solen jubilar fins prop dels 80 estan molt bé i tenen un envelliment actiu.” Perquè, no ens enganyem, la imatge de padrins una mica atabalats i pendents del rellotge per anar amunt i avall a buscar els menuts també es produeix. Els experts, així, hi insisteixen: els padrins també tenen els seus tempos i les seves agendes –que s’han de respectar– i no pel fet d’estar jubilats tenen l’obligació d’estar disponibles les 24 hores del dia. Ja que quan la situació, si es porta a l’extrem, acaba esdevenint una càr­rega es poden desencadenar problemes d’ansietat i responsabilitat, i fins i tot descompensar patologies com ara insomni o diabetis.

La major part dels avis fan de cangurs? Potser no tots, però un grapat ben gran sí. Els ritmes de les cases pairals, per exemple, evidencien el que és una realitat: les activitats i tallers que s’ofereixen als padrins van totalment d’acord amb el calendari escolar. “A l’estiu l’activitat cau força perquè hi ha molta gent que està amb els néts”, comenta el Xavier Farré, monitor de cases pairals d’Andorra la Vella, que reconeix que alguns padrins atabalats veu al centre de lleure de la capital. “És cert que molts no tenen aquesta disponibilitat de dir ‘aquesta setmana ens ha sortit un viatge i marxem uns dies amb el marit’, perquè segons com estan lligats. Però tothom ho fa satisfet”, valora.

Una feina que es fa amb ganes

Els protagonistes, però, no se senten en cap cas identificats amb el terme estrès. “Jo crec que tothom ho fa amb ganes i no m’he sentit estressada. Si no volguéssim no ens quedaríem amb la nena. Fem les nostres coses igualment”, remarca l’Aurora, que ha exercit d’àvia des del primer dia que van néixer els néts. Ella, que té 66 anys, ja té dos petits pujats –va estrenar-se com a iaia ben jove– i avui cuida tot sovint la menuda de la família, de 10. “És cert que tenia unes obligacions que no podia deixar, perquè m’havia de repartir primer entre la guarderia i l’escola i després entre l’escola i les activitats dels nens i la nena. I els tres junts donaven feina... jo feia d’àvia, de mare i de cuidadora! Però és una feina que fas de gust. Amb tot, el meu home, que també estava encantat amb ells, sempre em deia que els caps de setmana havien de ser per descansar nosaltres”, recorda la Leonor, ara amb 80 anys i àvia del Jordi (té 33 anys), el Marc (29) i l’Anaïs (28). “Nosaltres durant molt de temps sabíem que si el telèfon de casa sonava entre les set i les nou del matí era que algun d’ells tenia febre i passaria el dia amb nosaltres”, comenta el Jaume (76 anys), avi satisfet d’un parell d’adolescents de 18, un de 15, un altre de 14 i un petit de 10. “La dona ja va deixar de treballar per cuidar els fills i més endavant ja va empalmar amb els néts”, prossegueix.

Amb tot, no tothom té la disponibilitat que voldria. El fet que molts avis treballin fins als 65, o més endavant, fa difícil o impossible tenir cura dels néts. Això li va passar a la Rosa Biscarri, iaia d’un nen de 12 anys que, quan va ser el moment, va anar a l’escola bressol i, més endavant, a activitats extraescolars mentre els pares estaven a la feina. “La meva filla tampoc volia esclavitzar-me, perquè he treballat fins als 67 anys. Però sempre que ella no ha arribat li he donat un cop de mà encantada. Per mi el nen és el millor de la vida i ens avenim molt bé... encara ahir jugàvem a les dames i al parxís!”, comenta.

Criar i malcriar

I què en diuen els fills, de l’ajuda rebuda? Es declaren encantats i immensament agraïts. El Xavier Farré, per exemple, reconeix l’esforç que al seu dia van fer els progenitors per estar pendents de la seva filla. “A la nostra generació ens ha anat molt bé tenir-los. I estic molt satisfet que s’hagi criat amb ells. Perquè valors propis d’ells com l’honestedat i sinceritat els han transmès als néts”, afirma orgullós. Amb tot, admet que ha vist en els pares actituds envers els néts que mai va veure al seu dia quan ell era un marrec. “El pare s’havia endut els menuts a Ransol d’excursió, per exemple, i amb mi i el meu germà no ho va fer mai! En moltes situacions amb mi hauria estat molt estricte mentre que en canvi amb els néts no ho ha estat i els ha consentit més”, cita mentre evoca la dita que afirma que “els pares estan per criar i els avis, per malcriar”. I és que pujar els menuts a la dècada dels seixanta endavant no és el mateix que fer-ho amb 25 i bona part dels iaios fan bona la dita sentència de Farré.

“És cert que ets menys estricte ara que amb els fills. Un dia els néts em van llançar la tele a terra jugant i no els vaig castigar pas i en canvi, als fills... segurament hauria actuat diferent. Als fills en moltes coses els vaig frenar perquè no els volia acostumar que pensessin de tenir-ho tot a lo grande”, valora el Jaume. I per què ocorre, aquest canvi d’actitud? L’edat porta a més relaxament? “Crec que quan tens els fills, després de casar-te, tens el cap en molts llocs, penses a situar-te i tot plegat. I ara que som avis ja tens la situació feta i veus les coses d’una altra manera”, opina la Leonor. “A mi alguna vegada m’han preguntat si estimava més els néts que els fills i sempre he dit el mateix: és una estimació diferent, no es pot posar en el mateix sac, i si consentim més és perquè en certa manera ens tenen el cor robat... i se n’aprofiten. A més, ara tenim una mica menys d’energia que amb 30 per renyar!”, riu la Josefina Domènec, de 72 anys i padrina d’una parella de bessons que en faran 10 a l’octubre.

Tot i malcriar, en el bon sentit del terme, l’herència que els grans deixen en la tercera generació és important. Actituds, valors i maneres de fer. “Jo els he ensenyat a parlar bé, a ser educats, a tenir respecte i si ara els sentís dir males paraules tindria sentiment de fracàs... Sap què? Les monges del Janer ens van dir que es notava que els nens havien estat pujats amb l’àvia perquè sabien quan no havien de molestar els grans, eren educats i tenien respecte”, etziba la Leonor satisfeta.

Però només els grans són els transmissors de sapiència. La bar­reja de generacions també facilita el transvasament de conei­xements a la inversa. A fer funcionar el mòbil, a jugar a jocs de taula que ajuden els més grans a tenir el cervell actiu, connectar-los amb qüestions noves per a ells com Internet... “I tant que n’aprenc de coses amb ells, sempre! Ja saben fer anar el mòbil i me n’ensenyen, perquè amb mi no hi ha manera”, exclama la Josefina. Que l’intercanvi no s’aturi, doncs.

TENIR CURA DELS NÉTS: UNA TASCA QUE ES PORTA ALS GENS

Que els avis ho donen tot pels fills dels fills és una evidència. Però, a més, una realitat que ve marcada per la genètica. Així ho assegura un estudi que signa la Universitat de Califòrnia i que es va publicar el setembre passat a la revista PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences), que conclou que la informació genètica dels humans, a diferència del que ocorre amb els animals, ha evolucionat per allargar l’esperança de vida més enllà de l’etapa de la reproducció. I, en conseqüència, els grans guarden energia suficient per poder tenir cura dels néts i poder-los transmetre els seus coneixements.

Així doncs, segons revela la investigació, determinats gens humans han evolucionat específicament per protegir-nos de malalties neurodegeneratives com, per exemple, el gen que codifica la proteïna CD33 (bàsic perquè el sistema immunitari rutlli com cal). Els humans el tenen quatre cops en més quantitat que els micos. Els humans també compten amb nivells superiors de gens que ajuden a prevenir el deteriorament del pèptid beta amiloide del cervell, que s’associa amb malalties com l’Alzheimer en ser nociu per a les neurones.

L’estudi, que evidencia que “els individus de la majoria de les espècies de vertebrats moren quan ja no poden reproduir-se”, apunta la possibilitat que aquests gens hagin evolucionat amb l’objectiu de fer més llarga la vida de les persones i evitar que esdevinguin (en la majoria dels casos així ocorre) dependents durant l’estapa en què han de tenir cura dels descendents més petits de la família. Perquè es dedueix que és una manera d’assegurar la pervivència de l’espècie.