Darrere l'escenari

Durant el juliol, de dimarts a dissabte, més de 50 persones treballen per executar a Andorra un espectacle únic al món. Es compten en milers els que ja han pogut veure i gaudir dels moviments que ha preparat el Cirque du Soleil. En aquesta quarta edició que actua al Principat, la companyia de circ més important del planeta ha realitzat molts canvis d’artistes, així com en la història principal. De les 50 persones que treballen en el xou, 30 són els artistes, els que fan les acrobàcies espectaculars, 16 són tècnics, dos s’encarreguen del vestuari, i després hi ha el productor i el director, a banda de tots els voluntaris del recinte.

Scalada Vision s’enfoca en un noi gran, la seva germana petita i la gran connexió que tenen, “un representació dels valors típics d’una família andorrana”, segons els creadors. Els instints naturals de la noia fa que s’acabi perdent en un món futurístic i el seu germà gran la segueix, vivint així experiències màgiques.

Això és el que succeeix durant l’actuació, però darrere hi ha mig centenar d’artistes que conviuen a Andorra durant un mes i gaudeixen de les atraccions del país. Normalment, les interioritats del Cirque du Soleil són privades ja que sempre es vol donar protagonisme a la història, però aquest any, per primera vegada des de la seva arribada al Principat, DMG ha pogut entrar dins els camerinos i la zona d’assaig per poder parlar amb artistes i tècnics, un fet poc habitual quan es tracta de la companyia canadenca. En aquest cas, Suren Bozyan, un dels protagonistes de la història, en la qual fa de germà gran, i Karyna Konchakivska, que forma un duo amb Bozyan, han explicat el camí que els ha portat fins a Andorra a través de la seva professió.

Konchakivska i Bozyan tenen una història llarga com a duet. Van allà on els contracten ja que tenen un acte únic al món i que ells mateixos van crear. És el número de la corda en què mentre un vola pels aires l’altre el subjecta des del terra en un joc de contrapesos. La història com a duo va començar molt abans. Fa uns anys, Bozyan, de nacionalitat russa, va participar en un càsting per treballar en un espectacle d’Universal Studios al Japó. “Amb uns amics vam dir d’anar-hi com a broma”, explica l’artista, que no “esperava” que l’agafessin ja que a més el dia següent marxava a Itàlia des de Moscou, on va fer la prova. A la setmana el van trucar i el van agafar. Bozyan, amb orígens d’artistes de circ per part de pare i tiet, va fer la maleta a la capital de Rússia un any després d’iniciar la carrera de dret. “Vaig decidir fugir a Moscou per estudiar la professió d’artista”, comenta, seguint així els passos del pare i allunyant-se dels de la mare, que és enginyera aeronàutica.

En canvi, Konchakivska, que és d’Ucraïna, feia acrosport a Kiev, és a dir, gimnàstica acrobàtica en què la coreografia és molt important. Així, va seguir també els passos dels pares, que eren artistes. “Esperaven que acabés fent circ com ells i al final van acabar guanyant”, comenta. Com el company, es va presentar al càsting d’Universal Studios a la capital ucraïnesa. Ho va fer quan era “novella” en els moviments aeris, els quals va començar a provar després que la seva parella d’acrobàcies de mà a mà, és a dir, moviments de terra, marxés a viure lluny. “Per a mi va ser com començar de nou”, assenyala l’artista, que en aquest càsting per iniciar una nova aventura va trobar el “primer treball de veritat”.

FORMAR PART DEL CIRQUE

Japó va ser on es van conèixer i on van formar un duo que realment està cotitzat per les companyies de circ. Reben ofertes per treballar arreu del món. Quant al Cirque du Soleil, la primera vegada va ser el 2012. “Vam crear un número junts i els vam enviar un vídeo. Dos mesos després ens van contractar i vam viatjar a Mont-real per a noves creacions, i allà vam fer el nostre primer espectacle amb el Cirque du Soleil”, descriu Konchakivska. De la història del duo en destaca un fet important: van ser escollits a partir d’un vídeo i no van haver d’anar a la central de Mont-real per fer càstings, a diferència de la majoria d’artistes de la companyia. Van estar dos mesos vivint a Canadà i treballant en el departament de creació en el qual miraven d’elaborar nous moviments a partir de les idees d’espectacles que sortien d’allà. “Quan vam arribar allà ens vam quedar parats. Hi havia com 2.500 persones a l’oficina”, indica l’artista ucraïnesa, impactada en veure la gran magnitud del Cirque du Soleil. I és que “és una gran companyia, la millor del món”, s’afanya a afegir el seu company.

Abans de venir al Principat han passat per altres espectacles que no són produïts pel Cirque. Entre ells, la companyia suïssa en la qual van crear el número de les cordes, “únic al món”, ara fa un any. Vam ser a la París Fashion Week i després vam venir aquí a Andorra. Aquestes han estat les dues úniques vegades que ho hem mostrat al món”, expliquen. El duo rus-ucraïnès no treballa el 100% del temps amb el Cirque du Soleil, a diferència de molts artistes. “Hem estat en altres companyies abans de venir aquí. Rebem ofertes i escollim el que és el millor per a nosaltres i anem provant coses diferents”, comenta Bozyan. D’aquesta manera, “podem comparar”, afegeix Konchakivska, que exposa que “aquesta companyia és genial, però és només una experiència, i quan estàs en diverses companyies en pots tenir moltes”. “Va bé anar canviant”, afegeix ell.

Sobre les experiències, els dos artistes coincideixen en un aspecte: la del Principat “és una de les millors” que han tingut. “Primer de tot, perquè és el Cirque du Soleil, i segon, perquè tenim un gran equip, i tercer, perquè és Andor­ra”, comenta Bozyan. A més, pel que fa a contingut d’espectacle, ambdós estan encantats amb la història i les acrobàcies que es produeixen. “No sempre m’agraden tots els xous en els que estic, però si sóc honesta, aquest m’encanta”, explica ella. Aquesta vida de constants viatges pel món, però, té un punt negatiu important: veuen poc la família. “Normalment els veiem una vegada l’any. Tenim una setmana lliure i aprofitem per anar a veure’ls”, comenten, tot i que matisen que “aquest ha estat l’any que més els hem pogut veure”.

VIDA A ANDORRA

Quan els artistes baixen de l’escenari i és hora de marxar a casa, en aquest cas, a l’hotel, és moment per relaxar-se. “Chilling”, com diuen ells en anglès, és el que fan durant el seu temps lliure al país. El primer, però, és “anar a prendre una cervesa fresqueta” quan acaba l’espectacle. Durant el dia, quan no hi ha actuació, fan “turisme pel centre, van a comprar, a cafeteries,...”. Són les típiques coses que fan els turistes i residents al país, i anar a la muntanya. “Ens portem molt bé tot l’equip. Per exemple, demà a les 8 h del matí anem tots junts a fer una caminada. Serà difícil llevar-nos, però segur que valdrà la pena”, assenyala Bozyan. L’opinió que tenen sobre Andorra és molt bona i destaquen que “és molt diferent al que pensàvem que seria ja que ens esperàvem que seria com Espanya, però no té res a veure. És més aviat com Suïssa”.

A més, l’espectacle en si mateix també acompanya: “El públic és fantàstic i és un dels xous més divertits que hem fet mai perquè tenim un molt bon director que ha fet un gran equip, un dels millors que mai hem tingut”, explica Konchakivska. Sobre el públic, l’artista ucraïnesa explica que li agrada analitzar-lo abans de cada actuació, durant aquells moments de nervis previs a l’acció. “Sempre miro el públic abans que comenci l’espectacle, quan les llums els enfoquen i ells no ens poden veure. És un bon moment per a mi perquè miro qui hi ha, quina actitud tenen, si estan contents o tranquils... Normalment aquí a Andorra la gent està feliç, tothom somriu i en té ganes, i això ajuda molt”.

Tot plegat serveix també a l’hora de mentalitzar-se per a l’actuació i evitar els errors, malgrat que accepten que “sempre n’hi ha”. Els errors en l’actuació, però, no els priva de rebre les múltiples ovacions ja que d’aquesta manera “el públic veu que no som màquines”, assenyala l’artista rus, que afegeix que “la gent de vegades no els veu fàcilment, però tothom en comet”. I això que les hores d’assaig no acaben mai, sobretot en el moment d’idear les acrobàcies. “Quan crees un número has d’estar practicant unes sis hores al dia”, assenyalen, tot i que calen alguns dies de descans perquè “sense ells el número no funcionaria”. Mentre hi ha els espectacles programats, com és el cas, arriben a fer dos tipus d’assajos, un de tipus artístic i un altre per als números. En total, més de tres hores diàries.

La vida del Cirque du Soleil i especialment de l’artista porta a donar moltes voltes pel món, i malgrat que aquests dos professionals de les acrobàcies han pogut arribar a la cima de la feina, no se’ls acaben els somnis per poder complir. “M’agradaria fer una actuació de moda”, explica Konchakivska, recordant l’experiència similar a París abans de venir a Andorra. Aquesta és la inspiració que tenen per seguir tirant endavant, tot gaudint del que fan dia rere dia a l’escenari. Darrere seu, els somnis no acaben mai.

ELS ENCARREGATS DE FER-HO TOT POSSIBLE DES DE MESOS

arrere l’escenari d’un espectacle del Cirque du Soleil hi ha una altra història molt diferent mentre els artistes enlluernen el públic amb les acrobàcies impossibles. Són de les que no es veuen, però sense les quals el xou no es podria fer. Aquestes històries secundàries estan protagonitzades pels tècnics, encarregats de tot allò necessari per poder fer acrobàcies. Qui ho dirigeix tot a l’Scalada Vision és l’Olivier Girard, director tècnic de l’espectacle, que per tercer any consecutiu s’encarrega del xou estiuenc del Principat.

“Vam començar a treballar sis mesos abans en aquest espectacle, parlant amb els dissenyadors i ideant el concepte”, explica Girard. Tot comença des del paper i poc a poc van dibuixant els mecanismes fins a dissenyar els materials necessaris per fer les acrobàcies, la il·luminació, l’escenari, etc. Aquest any hi ha hagut la gran incorporació de logística del sostre, fet que “ha sigut un repte més gran que els altres anys” a l’hora de fer el disseny dels mecanismes. “Al final ha funcionat molt bé tot, el temps ja no és un problema i ja no ens hem de preocupar de protegir tot l’equipament de la pluja”, indica.

La feina de Girard és complicada en molts sentits, i l’aspecte més “difícil és saber les necessitats de tothom” ja que cadascú vol fer “el millor” i un director tècnic ha de mirar la logística i molts aspectes perquè tot es pugui realitzar”. Girard fa 12 anys que treballa al Cirque du Soleil i amb el mateix equip especialitzat en la feina. “Ja sap tothom què ha de fer en cada moment i com ha de reaccionar”, explica per justificar que tenir tanta gent al seu càrrec no és complicat (15 tècnics només per l’Scalada).

Malgrat que la seva feina és imprescindible per al desenvolupament del xou, hi ha una part injusta: no rep les ovacions directament. Tot i això, saben que són una part vital de l’espectacle: “Quan el públic aplaudeix, no sóc allà per rebre l’ovació, però sento que també són per a mi igual que per a la resta”. I, realment, també ho són.

DUBTES EXISTENCIALS

Com eren els estius d’infantesa?

Lídia Samarra

Consellera del comú d’Andorra la Vella

Passava un mes a andorra i un altre a la platja, a Sant Carles de la Ràpita. Quan estava aquí feia molta vida de carrer jugant al pati de l’escola de Ciutat de Valls i al rec... i quan anàvem a la platja amb la família fèiem moltes passejades pel Delta, anàvem a buscar petxines... coses de nens.

Felip Gallardo

Secretari gral. Federació Andorrana Rugbi

els meuS ESTIUS eren diferents, al gener i al febrer (perquè sóc de Xile). Anàvem a la platja, a Laguna Verde, i amb els amics d’allà fèiem aventures: entràvem a les nits a una central termoelèctrica i pescàvem amb cordes, però miràvem de ser silenciosos perquè estava prohibit entrar-hi!

Gabriel Ubach

Secretari general de l’USdA

els primers anys, quan era petit, passava els estius a Andorra. Però quan em vaig fer més gran els passava sencers a Santa Maria de Barberà, a tocar de Cerdanyola del Vallès, amb els meus tiets, que tenien cura d’una fàbrica allà. Que si els ajudava? No gaire... més aviat anava remenant i jugant per allà!

Mònica Bonell

Subsíndica

Tinc molts bons records d’aquella època: estava entre Soldeu, on jugàvem al carrer i fèiem cabanes amb els amics, i Coma-ruga, a la platja amb la família. També anàvem a les colònies a AINA i a partir dels onze anys passava tres setmanes a Anglaterra per practicar l’anglès.

Joan Carles Grau

Mútua Elèctrica de Sant Julià

Recordo sobretot la festa major de Sant Julià de quan era petit, que la vivia molt. Participava al ball de la Passa, a les activitats al carrer i, no podria ser d’una altra manera, a les atraccions que instal·laven al pàrquing d’enfront de la Volvo: allò per a nosaltres era un espectacle, ja hi anàvem a veure com les muntaven!

Susanne Georgi

Cantant

A Dinamarca eren força diferents a aquí: els pocs dies que feia bo els passàvem sencers a la platja! A banda, al meu poble, Kolding, s’organitzaven cada estiu uns musicals grans a l’aire lliure que eren molt coneguts i les meves germanes i jo hi participàvem. Passàvem els dies assajant i actuant!