Solcant els núvols

Aprofitar un matí de festa assolellat per anar a fer una paella a Girona i tornar a estar a la tarda a Andorra. Plantar-se a Menorca en un parell d’hores per passar-hi un cap de setmana d’agost o enfilar-se pels Pirineus fins als Alps suïssos en plena temporada d’esquí per gaudir de la neu en les millors condicions. Són alguns dels plaers que un es pot autoconcedir quan té una avioneta de propietat: sortir a volar i planejar entre els núvols per airejar cos i ment. Un somni a l’abast de pocs? Sembla, pel que expliquen els pilots aficionats que roden per aquestes contrades, que no ho és tant, d’impossible. Això sí, cal dedicar-hi temps i esforços per aprendre’n i també, perquè no dir-ho, rascar-se la butxaca.

Els amants de l’aviació al país, però, formen part d’un grup relativament petit. La dotzena d’avionetes que s’utilitzen amb freqüència a l’aeroport de la Seu d’Urgell i que hi dormen en algun dels hangars ho demostren. Una part important són propietat d’aficionats andorrans que, quan tenen una estona lliure i el temps ho permet (aquí el cel és el qui mana) no dubten a prendre el vol. Un d’ells és el Jordà Romera. Amb 28 anys ja disposa d’una avioneta de propietat (en llenguatge tècnic el de la categoria que ell pilota s’anomena ULM) que treu a passejar sempre que pot. Se la va comprar fa tres anys, després de temps d’estalvi. “Tothom pensa que és una afició per a multimilionaris però no és així, és un estereotip. Hi ha ultralleugers per 4.000 euros. I de la categoria que jo piloto hi ha avionetes de tots els preus, des dels 4.000 fins als 300.000”, exposa. Per la seva en va pagar un preu intermedi. “Però a Andorra es veuen força cotxes que ja costen més”, valora. Ell, de fet, quan va voler fer realitat el somni de volar va entrar a Internet per temptejar preus i va decidir-se a fer el cop de cap. “Quan vaig veure que m’ho podia permetre vaig fer el pas i em vaig treure la llicència a Lleida. La d’ULM per uns 3.000 euros, amb les pràctiques incloses la pots tenir. Al final és com qualsevol altra afició... i jo, per exemple, no em gasto diners sortint de festa o en altres coses”, remarca. Perquè, prossegueix, si no es té capital per comprar l’aparell, sempre hi ha l’opció del lloguer: una hora de vol d’un ULM se situa en els 100 euros i el d’una avioneta, a prop de 180. “I el lloguer de l’hangar tampoc és excessiu: jo pago uns 200 euros al mes”, conclou Romera.

La tesi que l’aviació és una afició apta per a més públic del que generalment es creu també la defensen el Carles Codó i el Manel Campos. El primer, aficionat a l’aviació des de fa quinze anys, el 2008 va comprar amb tres amics més una avioneta de dues places per fer vol de muntanya i a la que es poden acoblar els esquis. Amb ella s’apropen, almenys un cop a l’any, als Alps francesos o suïssos per esquiar. “Sempre m’havia agradat aquest món però em faltaven temps i diners! I quan va néixer el meu primer fill vaig decidir-me”, valora. “Em vaig treure la llicència a Osca i vaig començar a volar amb avionetes llogades”, recorda. Per la seva banda, Manel Campos, que forma part del grup d’aficionats privats que als anys 90 ja rodaven per l’aeroport de la Seu (llavors la instal·lació era propietat de la família Betriu) ha fet de la passió la seva feina i avui és pilot professional. Juntament amb Manel Pinó, també pilot comercial, lidera El Teu Soci Aeri (TSA), l’única companyia que opera des de la Seu oferint vols privats sota demanda. “Poc a poc et vas engrescant a volar. Vaig començar amb una ULM com la del Jordà i això t’enganxa. Quan vas en una avioneta petita en vols una de més gran... Érem una colla de gent d’Andorra que vam viure l’evolució de l’aeroport”, explica. I lamenta que per aquestes contrades no hi hagi una cultura de l’aviació tan estesa com passa a d’altres països. Cita l’exemple dels Estats Units: “allà és molt habitual que la gent voli amb mitjans privats, perquè les distàncies són molt grans i ningú fa 500 quilòmetres en cotxe. I no has de ser milionari per volar, però sí estudiar molt”, conclou.

L’experiència en viu

I què se sent des de l’aire a 11.000 peus d’altura? “Quan sóc a dalt, molta tranquil·litat”, afirma sense dubtar-ho Romera. “Pau. Veure els Pirineus des de dalt és fantàstic. I aterrar a 3.000 metres i envoltat de neu és una meravella, hi ha un silenci immens”, s’hi suma el Codó. El Diari ho ha volgut comprovar de primera mà fent de copilot del Jordà.

Dissabte al matí, amb un temps perfecte i el Pirineu a punt. Anem a fer un tomb per Andorra i part del Pirineu francès. Abans de prendre el vol el pilot revisa amb calma que tot estigui en ordre. Si res fallés, per un petit detall que fos, hauríem d’ajornar l’experiència per a un altre dia. “En aviació sempre diem que val més estar a baix amb ganes d’estar a dalt que no pas estar a dalt amb ganes d’estar a baix”, etziba Romera, que explica que la seva ULM té l’enginyeria per duplicat i un paracaigudes per a tot el giny.

El jove activa el pla de vol i informa a l’aeroport de la ruta que emprendrà i del número de persones que hi ha abord (la conversa transcorre en castellà, un dels idiomes oficials de l’aviació a banda de l’anglès). Malgrat no ser un tràmit obligatori, sí que és aconsellable fer el pla de vol “perquè et tinguin controlat i afegir-hi un plus de seguretat. Si mai passés res saben on ets”. Amb tot el procediment previ enllestit, pocs minuts abans de dos quarts d’onze aixequem el vol. Cinturons cordats, auriculars posats i combustible ple. Quan el Jordà ho té tot apunt aixequem el vol. Les primeres sensacions es noten a l’estómac, que sembla que fa un bot. El cap també.

Poc a poc ens enfilem cel amunt i l’Alt Urgell es va fent petit. En pocs minuts ja sobrevolem Andorra, passem per Naturlandia, per sobre del túnels de les Dos Valires, per les pistes de Grandvalira, el golf de Soldeu, el port d’Envalira, sud Ràdio, el Pas de la Casa... i l’entrada als Pirineus francesos entre un literal mar de núvols. “Segurament aquesta tarda et farà mal el cap, és per l’altura”, avisa el pilot (hores després es confirma la teoria). Les vistes des del cel són espectaculars i la sensació de calma, amb el poc vent que bufa i que de tant en tant fa tentinejar un xic l’avioneta, és enorme.

“Hem d’anar agafant altura poc a poc. Al gremi sempre es diu que amb velocitat i altura conservaràs la dentadura! Com més alt estiguem, si passés res, més números tindríem de salvar-nos”, especifica. I just quan ens situem a 11.000 peus del terra (més de 3.300 metres) parlem de la por als accidents. Què hi diu la família, d’aquesta afició seva? Tothom a qui convida a fer un vol s’hi apunta amb facilitat? Romera reconeix que a casa l’entenen però no viuen el seu hobby amb la mateixa passió, perquè no tothom està disposat a fer una passejada pels núvols. “A moltíssima gent li fa por i crec que per això no està tant estesa l’aviació”, avalua. Per això cal que els qui piloten apliquin al màxim la psicologia i si perceben des d’un inici neguits del copilot, millor canviar els plans i no fer un viatge llarg. “Si veus que la persona està nerviosa es fa primer un tomb curt per veure com se sent, mai l’has de forçar a passar per una mala experiència”, raona.

Una afició perillosa?

Els perills amb què es pot trobar el pilot en ple vol són diversos i no val a badar. Mentre sobrevolem Andorra, per exemple, ens creuem amb tres voltors, una amenaça per a les avionetes, incapaces de resistir l’impacte contra un animal de 15 quilos. També hi ha el temps, que en ple viatge pot canviar i obligar a girar cua. “Jo m’hi he trobat, d’estar de camí a Menorca i haver de tornar en ple vol perquè hi havia tronada al mar. Anar a Menorca, en aquest cas, ha de ser una conseqüència natural, no una intenció”, explica. Per creuar els Pirineus, a més, cal aguditzar al màxim els coneixements i els sentits perquè el vol de muntanya és el més complicat que hi ha. És necessari conèixer molt bé l’orografia que se sobrevolarà, saber entendre els corrents del vent i no afrontar mai un cim de cara són algunes de les regles bàsiques per circular-hi.

El Carles –amb ell ja mantenim una conversa tots dos amb els peus a terra–, està més que avesat a volar entre muntanyes i també parla de la qüestió de la seguretat. “Procures ser curós amb tot i sortir a gaudir, no a patir. Hi ha d’haver condicions ideals per enlairar-se”, reflexiona, al mateix temps que comenta que aquesta és una afició que s’ha de viure “amb relax i tranquil·litat” i que ell, per no perdre la mà, procura practicar sovint. No és estrany, de fet, que malgrat tenir llicència per solcar el cel –la que té el Jordà, per exemple, es pot aconseguir després d’unes 15 o 20 hores de pràctiques– els pilots rebin instrucció de manera més o menys regular per depurar la tècnica. “Jo faig classes de tant en tant i et fa estar despert i al cas de tot allò nou que va sorgint”, comenta Codó.

Després d’una hora i vista Andor­ra des de l’aire, desfem el camí cap a la Seu d’Urgell. El Jordà es comunica de nou amb la torre d’operacions i, en comprovar que no hi ha cap inconvenient, emprenem la baixada per aterrar. Ja amb l’avioneta a l’hangar, Romera mira el cel i ja pensa a tornar-hi a pujar dissabte vinent.

UN JET QUE OFEREIX SERVEIS DE TAXI AERI

Malgrat que a l’aeroport d’Andorra-la Seu d’Urgell la majoria d’avionetes les exploten pilots no professionals, sí que hi ha una empresa que ofereix serveis d’aerotaxi privats (de moment és l’única companyia que opera a la instal·lació però amb vols no regulars). És el Teu Soci Aeri (TSA), de la mà dels pilots professionals Manel Campos i Manel Pinó, una empresa que va començar a rodar ara farà un any i que vola amb un jet de vuit places. Quin tipus de clients fan ús d’un taxi aeri? “Solen ser residents passius, andorrans i altres clients”, exposa. Hi ha tant persones de negocis que necessiten fer desplaçaments de llarga distància i opten per un servei més ràpid i directe sense haver de passar per Barcelona, com residents que requereixen un transport privat adaptat a les seves necessitats. “Per exemple, demà hem d’anar a fer un servei per recollir una persona a Malta”, explica. “Ens hem posat amb l’aventura d’aquest negoci. Entenem que Andorra sense aeroport ho té difícil”, comenta.

A banda del servei de taxi aeri, Pinó i Campos també tenen en funcionament una escola de vol (Pyrenees Fly Center), amb aules al mateix aeroport i a Andorra. Superat el curs i fetes les hores de pràctiques pertinents, s’obté la llicència de pilot privat (PPL, en llenguatge tècnic): el centre ha tingut cinc estudiants per pilot més una vintena més que s’estan traient la llicència per fer volar drons (la normativa exigeix una titulació per pilotar aquests vehicles aeris no tripulats).