Olor de res

S’imaginen viure sense saber quina olor fa el cafè acabat de fer? O sense poder gaudir de la frescor de la roba neta? Com pensen que seria la seva relació amb la cuina si no poguessin diferenciar un gelat de vainilla d’un de xocolata? I si no s’alertessin quan ensumen que alguna cosa es crema? Algunes d’aquestes coses són les que passen als anòsmics o persones que han perdut completament la capacitat olfactiva. Viuen privats de les olors –i de les pudors, és clar–. Perceben el món així i, en el cas dels que ho tenen de naixement, no poden comprendre què és una olor. No ho poden ni tan sols imaginar.

L’anòsmia es calcula que afecta un 2% de la població, que és un percentatge similar al de la ceguesa, però no és un trastorn que tingui tanta visibilitat. De fet, ni els mateixos afectats se n’adonen immediatament. Els que no senten les olors des del naixement sovint triguen uns quants anys a saber que el seu nas no fa el mateix que el dels altres. “Tenia uns 9 o 10 anys i a l’escola vam fer un experiment de química, amb un producte que feia molta pudor. Tots els altres nens es queixaven d’aquella fortor però jo no entenia res. Jo no sentia res”, explica Vicente Gómez, que mai ha tingut olfacte. Va ser a partir d’aquella vivència que ho va explicar a casa i aleshores el van portar al metge. Abans, ningú se n’havia adonat.

La Rosa López, trigèmina, comparteix el trastorn amb una de les dues germanes. En el seu cas, quan eren petites, tampoc no van pensar que aquella afectació fos una anomalia. “Érem dues que no notàvem les olors i una que sí. Vam pensar que era normal, que al món hi havia persones més sensibles i persones que ho eren menys”, comenta. No va ser fins als 8 anys que es va adonar que allò no era corrent, quan a l’escola feien una activitat amb els ulls tapats. “Ens feien ensumar coses però jo només podia dir que sentia olor d’aire!”, recorda.

En el cas de la Rosa, l’alarma va saltar del tot el dia que ella i la seva germana jugaven tranquil·lament a casa i per algun motiu van posar una tovallola damunt d’un llum. Al cap d’una estona els pares van veure que la tovallola s’havia encès però que sorprenentment l’olor de fum i de cremat no havia alertat les dues petites, que continuaven abstretes en el joc.

Justament, l’olor és sovint un signe d’alarma, sigui per un foc o per una fuita de gas. No comptar-hi va dur en Vicente a experimentar un incident perillós. Sort en va tenir del seu pare el dia que per error va quedar el gas obert a casa seva mentre ell era al sofà. “Jo mirava el Tour de França per la tele i em vaig quedar ben adormit. Si el meu pare no arriba a entrar, potser m’hi quedo”, rememora. I és que els anòsmics han d’anar especialment amb compte amb els accidents domèstics. Que tot funcioni amb elèctric i no deixar mai la cuina sola si hi ha alguna cosa al foc són mesures bàsiques. L’olfacte també és un aliat imprescindible per a reconèixer quan un aliment està fet malbé i, per tant, qui no el té ha de complir escrupolosament les dates de caducitat i, davant del dubte, descartar un aliment que se sospiti que podria estar en mal estat. En aquest sentit, la família o els companys de pis són uns aliats dels anòsmics per manllevar-los el nas quan cal.

És cert que, si s’ha de prescindir d’un sentit, l’olfacte és el que suposa menys impediments per portar una vida normal. Difícilment ningú de l’entorn notarà la mancança a primera vista i poques feines requereixen un nas fi (en el sentit literal). Tanmateix, l’olfacte és un dels cinc sentits i estar-ne privat és un condicionant pel dia a dia. En concret, l’hora de menjar és un dels moments on l’olfacte és determinant per gaudir dels plaers de la gastronomia. En Marc, també anòsmic de naixement, no en fa una muntanya però sí que reconeix que té dèficits. “Si menjo una macedònia, sé diferenciar les fruites més per la textura que no pas pel gust”, explica. I és que la carència disminueix la capacitat de percebre els gustos amb plenitud. “Per a mi el te és com aigua de radiador. M’és igual que tingui gust de canyella o d’una altra espècie. Només hi noto una diferència a les infusions amb cítrics, que són més potents de gust”, concreta. En aquest mateix sentit, el Vicente també té dificultats per diferenciar alguns aliments. Per ell, els gelats en què la llet hi té una presència important (de vainilla i de xocolata poc intensa, per exemple) són molt difícils de diferenciar. Tampoc pot distingir les tipologies de pernil. “No noto gaire si és del bo o d’aquells envasats”, lamenta.

Ni el Marc ni el Vicente ni la Rosa consideren que tenen cap trauma arran de la carència, però sí que els molesta, sobretot quan pensen en les emocions i els sentiments, i especialment en les relacions personals. “Les meves filles m’intenten explicar què és l’olor. Em diuen que és com el gust però més fi. Però és impossible que m’ho imagini”, explica en Marc. De fet, fins fa poc se n’havia estat de llegir la novel·la El perfum (Patrick Süskind). “No volia posar llenya al foc del que m’estic perdent”, comenta. Finalment, però, s’alegra d’haver-lo llegit. I explica que si pogués sentir una sola olor seria la de la gent que s’estima, la parella i les dues nenes. Exactament el mateix passa al Vicente, que sovint expressa a la xicota aquest desig.

Un dels àmbits on els anòsmics han de fer renúncies és el laboral. El trastorn els impedeix de triar professions com la de cuiner, d’enòleg o perfumista, és clar. Si tenen aquest bagatge de naixement, la vida ja no els acostuma a dur cap aquí, però si és una carència adquirida, pot ser traumàtic si el dia a dia requereix l’olfacte. De fet, en aquests casos cal anar amb compte que la pèrdua no derivi en un canvi en l’estat d’ànim o en depressió. Quan és de naixement, com en el cas del Marc o la Rosa, que treballen amb animals tots dos, asseguren que de vegades és més un avantatge que no pas un inconvenient. “No tinc cap problema si he de netejar una diarrea”, comenta el Marc. Amb tot, la Rosa explica que per a un veterinari de vegades sí que l’olfacte és necessari. El problema renal d’un gos, per exemple, es pot diagnosticar a través de l’alè. Si fa olor d’amoníac es confirmarà el problema. En aquests casos, li cal demanar ajuda a un company o al mateix amo de l’animal.

L’olor dels cotxes

L’Àngela va perdre l’olfacte fa uns vint anys, al voltant dels 40. Arran d’una sinusitis crònica i després de posar-se contínuament gotes al nas el sentit se li va deteriorar. Ara només pot percebre olors quan pren cortisona i els dies que fa molta activitat física i està més cansada. Amb una actitud optimista, els dies que té una mica d’olfacte se’ls pren com un regal. S’alegra de sentir l’olor de l’herba, del perfum o, fins i tot, de la gasolina dels cotxes que passen. “Aquests dies sempre estic contenta perquè estic olorant la vida”, declara.

Adquirir l’anòsmia (o l’hipòsmia, que és la pèrdua parcial de la capacitat olfactiva) és més freqüent que néixer-hi, segons explica l’otorinolaringòleg Eduard Bodet. I la causa principal -fins a un 40% dels casos- és la postinfecciosa, habitualment fruit dels virus del refredat comú, detalla el doctor. Bodet també afegeix que altres causes són el bloqueig de les foses nasals com ara desviacions del septe, poliposis o sinusitis. De manera menys freqüent, també poden afectar l’olfacte els traumatismes cranioencefàlics, els tòxics (tabac, cocaïna, dissolvents o pesticides), les malalties neurodegeneratives (com l’Alzheimer o Parkinson) i alguns medicaments, entre més causes.

I l’anòsmia es pot curar? Hi ha cap manera de recuperar l’olfacte? Segons el doctor, no en tots els casos. “Si la pèrdua és al nervi olfactori és complicat. En una fase inicial del problema els corticoides poden ajudar en alguns casos. Si la pèrdua és a causa d’un bloqueig a nivell de les fosses nasals, el tractament del causant del bloqueig acostuma a resoldre el problema”, detalla Bodet.

"EM SORPRÈN QUE NO ES VALORI MÉS"

Marta Tafalla no ha sentit mai cap olor. És anòsmica de naixement i, a més, el trastorn l’ha dut a reflexionar profundament. És doctora en filosofia i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. A més dels nombrosos articles que ha escrit al voltant del tema, l’afectació fins i tot l’ha fet idear una novel·la. Va voler aproximar-se a la qüestió a través de la literatura per deixar material amè que en parlés. “Buscava documentació sobre l’anòsmia i no trobava res. Només els darrers anys ha començat a aparèixer informació”, explica. Nunca sabrás a qué huele Bagdad (UAB, 2010) explica la història de l’Helena, una noia que pateix anòsmia congènita i que viu a la Badalona dels anys vuitanta. Quan als onze anys comprèn que no té olfacte comença un viatge a la recerca d’aquest món d’olors que és incapaç de percebre. L’aventura la durà a un lloc perillós i li canviarà la vida.

A més de la història, Tafalla volia explicar què els passa i com se senten els anòsmics, ja que notava que és un col·lectiu poc comprès. “A la gent li costa d’entendre. He sentit dir a més d’un que si no tens olfacte tens una sensació de solitud estra-nya. Els metges no et fan cas –la majoria, ja que no té solució– i els del voltant no assimilen la teva mancança”, comenta. I és que la sorprèn la poca importància que s’hi dóna en comparació amb altres sentits, com la vista. “Tant la vista, com l’olfacte, com el sentit de l’equilibri juguen un paper important”, insisteix. I també explica que el trastorn canvia l’apreciació estètica de les coses. “Un paisatge no és només una visió. També és una impressió que arriba per l’audició, el tacte i l’olor. Quan te’n falta un, tot canvia. Hi ha gent que perd l’olfacte i quan tornen a un lloc on havien estat abans del canvi, noten que hi falta alguna cosa”, detalla. “I perdre’l de cop pot ser traumàtic perquè en general no som conscients que és una cosa que podem deixar de tenir”, continua.

I Tafalla encara afegeix un argument més per a reivindicar la importància de l’olfacte: “Hi ha gent que perd el desig sexual amb la pèrdua de l’olfacte. La gent no ho diu perquè els fa vergonya, però és així. De fet, fins i tot hi ha estudis sobre això fets amb ratolins”, exposa.