Els més moguts

Els costa asseure’s i simplement escoltar el professor. Tan important és la lliçó que explica com la mosca que passa o el company que es rasca el cap. Així es troben els infants i joves que pateixen un trastorn per dèficit d’atenció (TDA), que pot anar acompanyat o no d’hiperactivitat (TDAH). Amb una dispersió com aquesta es trobava el fill de l’Esther ara fa uns quants anys. Tenia uns 10 anys i els resultats a l’escola començaven a empitjorar. A més, dia rere dia hi havia una lluita a casa per acabar els deures. És una situació que va durar fins un dia concret, el dia en què la mare l’hi va veure als ulls. “L’estava cridant enfadada però hi va haver un moment que vaig adonar-me que allò no podia ser normal”, explica. “Sí que és veritat que des de petit era molt mogut i que a les sis del matí ja estava despert molts dies, però t’hi vas adaptant”, recorda. A continuació va anar al psicòleg i ja li van detectar el trastorn. “Jo no n’havia sentit mai a parlar”, assegura. Aleshores les sigles TDAH sonaven a xinès a la majoria de pares. Tot just es començava a fer famós. Des d’aquell moment ençà el problema és sobre la taula i costa de trobar un progenitor a qui no li soni. I no és estrany, perquè afecta entre un 4% i un 10% de la població mundial. Tant és si ens situem a Europa, a l’Àsia o a l’Àfrica que els percentatges es mantenen. Ho explica el fet que sigui un trastorn genètic. De fet, els estudis indiquen que la probabilitat que un afectat tingui un fill que també ho estigui és del 75%. En canvi, els factors ambientals no hi tenen un gran pes, segons explica Maria Giró, psiquiatra de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. A Andor­ra no hi ha estadístiques sobre la incidència que té el trastorn, però des de l’hospital es treballa per a crear-les.

En el cas de l’Esther va costar detectar el problema perquè el fill no és hiperactiu. Només és inatent i, per tant, no es feia notar a classe ni tenia un comportament discordant. No passava el mateix en el cas d’un altre infant andorrà que a la mateixa època sí que presentava també hiperactivitat. L’Anna, la seva mare explica que va ser fàcil de descobrir perquè la impulsivitat que presentava el delatava. “Ens en vam adonar ja quan era a maternal, però en entrar a primària encara es va notar més perquè és quan comencen les pautes i les normes i a ell li costava molt seguir-les. Molestava contínuament, cridava l’atenció i sempre estava a la lluna”, relata. En aquest cas, el diagnòstic va ser un trastorn negatiu desafiant oposicionista, “un dels tipus més exagerats”, indica la mare. I és que de tipus de TDAH n’hi ha tants com persones afectades. Cada cas s’avalua de manera individual des del vessant clínic i des de l’escola. (Això sí, els llibres agrupen diverses classes). Ara els fills de l’Esther i l’Anna s’acosten als 20 anys i se’n surten amb els estudis.

Avui el TDAH és ben conegut i tots els agents que intervenen en l’educació dels infants i joves saben detectar els senyals d’alarma. El més habitual és que des de casa o des de l’escola s’evidenciï un comportament impulsiu que condueix a una visita al professional especialista. A l’inici, quan són petits, és la hiperactivitat el que és més visible. “Després, quan s’acosten a l’adolescència, l’activitat motriu baixa i el que dóna la cara és la inatenció. És més estable en el temps i és el que es fa notar més a l’escola quan es demana més nivell”, assenyala la psiquiatra.

Sobrediagnosi?

Els senyals d’alarma poden conduir a un diagnòstic. Però com destriar el gra de la palla? És a dir, com saber si un infant és TDAH o simplement és molt belluguet? A l’hospital se segueix un procés llarg per arribar a una conclusió. “Fem entrevistes als pares, observem l’infant, parlem amb l’escola i demanem que la psicopedagoga del centre pugui fer una observació a l’aula. També fem qüestionaris i per acabar de reforçar la part clínica, passem proves psicomètriques. Són una bateria de tests estandarditzats, que no els elaborem nosaltres. Aquests últims ajuden a detallar l’afectació, perquè de vegades hi ha un TDAH combinat amb dislèxia o amb un problema de visió”, explica Giró, que hi afegeix que complementen el procés de diagnòstic amb testos per avaluar les capacitats intel·lectuals. Afegit a això, cal que la conducta causi problemes a l’infant en tres àmbits diferents com a mínim (a casa, a l’escola i a l’activitat extraescolar, per exemple).

La paraula sobrediagnosi s’ha associat de vegades al TDAH. Amb una anàlisi de sang no es pot pas saber si es té o no, sinó que són una suma de factors que ho determinen. Per això, pot ser vist com un calaix de sastre de les dificultats en el comportament i l’aprenentatge dels infants. Per la psiquiatra de l’hospital no hi ha més diagnòstics del compte i defensa el protocol que se segueix per arribar a una conclusió clínica. De fet, assegura que és més aviat el contrari. “Hi ha gent que no consulta quan caldria”, indica. Per la seva banda, l’Anna, mare d’un afectat, alerta que és important no posar-ho tot al mateix calaix. “Per dir-li TDAH cal que tingui dèficit d’atenció, que és el que dificulta l’aprenentatge. Que un nen sigui mogut no vol dir que estigui afectat”, subratlla.

Reticents als fàrmacs

Un dels punts més sensibles a l’hora de tractar un infant és la utilització o no de medicació. Algunes veus ho veuen com una solució efectiva. Altres veus en són contràries. Consideren que els fàrmacs són un pedaç que no resol el problema de fons. Per Maria Giró aporten sobretot efectes positius. “Millora tots els símptomes i, a més, com que les coses van bé a l’escola i a casa, puja l’autoestima”, assenyala. Subratlla que és important medicar només els casos que ho necessitin, però també que no cal esperar a fer-ho quan la situació estigui al límit. “No cal esperar a estar a punt del fracàs escolar per començar a medicar”, indica. En aquest sentit, Sara Garcia, psicòloga infantil i juvenil de l’hospital, ressalta que sí que és cert que alguns pares tenen reticències d’entrada, però que una gran part accedeix als fàrmacs un cop se n’han informat. “També passa que si ja saben d’algú a qui han anat bé diuen que sí a la medicació”, afegeix.

Un dels problemes que té la medicació en molts casos és que pren la gana. S’hi va trobar l’Anna amb el seu fill. “No menjava, sobretot a l’hora de dinar. Havíem de fer un esmorzar i un sopar molt complet”, comenta. Tot i que admet que a ningú li agrada medicar-se, explica que en el seu cas va ser “terriblement objectiva” i que “si el medicament l’havia d’ajudar a concentrar-se, endavant”. I els va funcionar. Ara, indica que, per ella, la importància dels químics en tot el tractament era una petita part. “El treball des de casa i l’escola és el més important”, subratlla.

Justament l’atenció des de l’escola és el pa de cada dia de la Judit Martín, psicopedagoga a l’escola andorrana de segona ensenyança de Santa Coloma. Ella atén un o dos estudiants amb aquest problema que hi ha a cada classe de mitjana. En funció de l’alumne es fa una cosa o una altra però, en general, es treballa de manera individualitzada la concentració, la planificació i l’organització en les tasques escolars. “Sempre els demano de quina manera creuen que jo els puc ajudar”, explica. “Mirem com s’organitzen les tardes i de vegades fins i tot els demano que facin una fotografia a la seva zona de treball a casa. De vegades, tenir un entorn endreçat i sense distraccions ajuda molt”, hi afegeix Martín.

I un consell pels pares que acaben de descobrir que han de fer-hi front? “Que sàpiguen que no és culpa seva”, diu la psiquiatra. “Si fan cas d’alguns comentaris poden arribar a pensar que són ells que no ho estan fent prou bé, però no és així”, hi afegeix. L’Esther, mare, recomana que s’informin molt però que no s’ho creguin tot. I, en la mateixa línia, l’Anna insisteix que els caldrà llegir molt. “Els diria que n’aprenguin tant com puguin i que entenguin que el nen no és així perquè vol, sinó perquè les neurones li funcionen d’aquesta manera. No intentis canviar-lo a ell, canvia tu”, diu. I encara una última reflexió: “no s’han de plànyer pel fet que el nen tingui aquest problema perquè és el més petit de tots els que hi poden haver a nivell de salut mental”, considera.

EINES

PANTALLES: ENEMIGUES O ALIADES?

No es concentren en res, però si es tracta de jugar amb el mòbil o veure la televisió, això canvia. Als infants amb TDAH els és més fàcil focalitzar l’atenció a les pantalles i per això s’hi enganxen. Per què passa? Quan juguen reben resposta i recompenses immediates, cosa que els motiva a continuar. És un estímul darrere l’altre. Ara, fer-les servir té un efecte positiu o negatiu en el trastorn? Segons els experts, ni una cosa ni l’altra. “Que un nen tingui TDAH no vol dir que no es pugui concentrar, vol dir que li costa més. I a les pantalles, plenes d’estímuls, hi troben recompenses immediates”, explica la psiquiatra Maria Giró. El que sí que destaca que és important és que es facin servir amb mesura, amb horaris prèviament acordats amb els pares. “Hi ha d’haver un control, tant del contingut com del temps que s’hi dediquen”, indica. Una de les recomanacions específiques que els fan, de fet, és que abans de posar-se a jugar amb un videojoc o a passar temps amb un dispositiu mòbil s’asseguin i planifiquin l’estona que hi dedicaran. “Va bé que quan faltin deu minuts per apagar-ho, s’avisi. I fer-ho un altre cop quan en quedin cinc. I quan arribi l’hora, tancar-ho de veritat, ser estricte”, diu Giró. “I si compleixen, fer un reforç positiu”, afegeix la psicòloga Sara Garcia en referència a l’acció de fer-los saber que ho han fet bé.

L’ús habitual que es fa de la tauleta a l’escola andorrana és un punt a favor, considera Judit Martín, psicopedagoga al centre de segona ensenyança de Santa Coloma. “Ajuda a fixar l’atenció. Com que necessiten estímuls constants agraeixen treballar amb l’iPad. No és tan avorrit com escriure”, exposa. Ara, també asse-nyala que pot ser un motiu de dispersió. “Si veiem que tendeixen a jugar o a distreure’s amb altres coses que no són les que es treballen a classe, sí que hi hem de posar remei i supervisar-los més”, explica. I hi afegeix: “Demanem als pares que hi hagi un control de l’ús”, diu. Igual que amb la resta d’àmbits de la vida dels infants amb TDAH, segons pares i experts, cal definir bé les normes i comunicar-les a l’infant de manera clara.