Maneres de parir

A més de nou mil quilòmetres d’Andorra es troba Churcampa, un poblat molt pobre de la zona andina del Perú. No pot presumir de grans recursos econòmics ni infraestructures, però sí d’una cosa: són un model de maternitat segura. Així ho va reconèixer el 2012 l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que va premiar la política de part vertical amb adequació intercultural que des de fa anys es porta a terme a la localitat. A Churcampa, les dones pareixen en posició vertical, assegudes en un banc de fusta i ajudant-se d’una corda que penja del sostre per balancejar-se. A la sala on es dóna a llum, a part del metge i la llevadora, també hi entren familiars de la partera, com ara el marit i la mare. I prop d’on es pareix hi ha una cuina on la llevadora pot preparar menjar i infusions a la dona. Tot plegat fa que les parteres assumeixin el protagonisme en els seus parts i se sentin com a casa. Abans, a Churcampa moltes dones rebutjaven anar al centre mèdic a parir i una de cada deu perdia la vida durant l’embaràs o el part. Ara, descarten parir a casa i no es registren morts materno-infantils.

A Churcampa les dones experimenten un part natural. Però, què s’entén per part natural? A països on la cesària és molt comú sovint hi ha qui es refereix a part natural com a part vaginal. En realitat, però, la definició de part natural és la d’aquell que es desenvolupa seguint el procés fisiològic, sense cap intervenció. En aquests casos, a les parteres no se’ls subministra oxitocina (hormona per accelerar el procés del part), ni cap mena d’anestèsia com l’epidural. “És deixar que la cosa flueixi, que la fisiologia funcioni”, explica la metgessa i homeòpata Susana Edo, de la Seu d’Urgell, que entre altres coses es dedica a assistir parts naturals a casa.

El cas de Churcampa és modèlic i gairebé excepcional. I és que malgrat que l’OMS assenyala que els parts haurien de produir-se amb la mínima assistència mèdica i que l’índex de cesàries hauria de ser d’entre el 10 i el 15%, trobem que la cesària és una de les intervencions quirúrgiques més freqüents a tot el món. També a Andorra, on el percentatge es va situar el 2015 al 34%, més del doble del recomanat per la comunitat sanitària internacional. El 2014 la taxa va ser semblant, del 36%.

Al país veí, Espanya, segons les últimes dades publicades per l’OCDE corresponents a l’any 2013, l’índex de dones que es van sotmetre a una operació de cirurgia major durant el part va ser del 25,2%, és a dir, a una de cada quatre parteres li van fer cesària. El mateix any a França el percentatge de cesàries va ser del 20,8%. Els països on se’n practiquen menys són els del nord d’Europa, amb Islàndia com a capdavanter, amb un índex del 15,2%. Després vénen altres, com ara Finlàndia, Suècia, Noruega, Israel i Holanda. A l’extrem oposat, hi trobem Turquia (50,4%), Mèxic i Itàlia, aquest últim amb una taxa equivalent a la d’Andorra, un 36,1%.

Massa cesàries?

Per què es practiquen tantes cesàries? Se’n fan més de les necessàries? Teòricament, i com explica la ginecòloga de l’hospital de Palamós, Eva Vicedo –hem acudit a un professional estranger a causa de la impossibilitat de parlar amb un d’andorrà–, les cesàries es fan quan el bebè ve en una postura complicada o quan el part vaginal suposa uns riscos per a la dona. A la pràctica, però, això és així? Segons Vicedo, cal diferenciar entre els centres mèdics privats, on els metges tenen uns incentius econòmics (la cesària és més cara) i van “més per feina” i els públics. De fet, segons dades facilitades per l’organització espanyola El parto es nuestro, el percentatge de cesàries als hospitals públics és del 21,9%, mentre que als privats és del 35,1%. Pel que fa a Andorra, cal destacar que els honoraris mèdics del part són de 270,55 euros per un part normal i de 313,00 euros per una cesària. Com indica la CASS, a part s’han de tenir en compte totes les altres prestacions mèdiques relacionades amb el part, que fan que aproximadament el cost total d’un part sigui d’uns 1.500 euros, finançats al 100% per la Seguretat Social. Si bé és cert que les dades poden resultar significatives, com indica Vicedo, no es pot generalitzar, depèn de cada hospital i sobretot, de cada metge.

El que sembla indiscutible és que la cesària comporta més perills que un part vaginal. “Als riscos del part s’hi han de sumar els de la cirurgia, al final en una cesària es treu el nen de manera artificial.” En aquest sentit, Vicedo explica que uns dels riscos associats a la cesària és, a part de l’hemorràgia, les lesions als budells o a la bufeta, per exemple.

Part més ‘humanitzat’

Davant la supermedicalització dels parts de la qual alguns es queixen, molts centres mèdics estan fent esforços per tal d’humanitzar-los, que la dona no se senti una malalta i que tingui una participació més activa a l’hora de donar a llum. Amb aquesta voluntat, a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell es va impulsar l’any 2015 el Pla de part i naixement. Gràcies a ell, ara les futures mares poden expressar en un llibret com volen passar la dilatació (escoltant música, passejant o al llit, utilitzant coixins o pilotes...), si volen o no suport farmacològic per alleugerir el dolor o en quina posició volen parir. La tria, però, sempre està condicionada als criteris dels professionals sanitaris.

Convé assenyalar, però, que malgrat que el Pla de part suposa un avenç a l’hora d’humanitzar el part i donar més protagonisme a la partera, els recursos són limitats i pot ser que les futures mares demanin coses que l’hospital no pot oferir. És el cas d’una banyera per dilatar (fins al moment l’hospital només compta amb dutxes). Tampoc és possible que el pare del bebè sigui al quiròfan durant la cesària. “Entra després i fa el pell a pell amb el bebè”, assegura una font consultada. Segons la doctora Vicedo, per fer un part a l’hospital com a casa i a la carta “es necessitaria una llevadora per senyora, i això no és possible”.

Malauradament, des de l’hospital andorrà, al qual l’autora del reportatge ha demanat en diverses ocasions una valoració del Pla de part i de la situació dels parts a Andorra, s’han negat a fer cap tipus de declaració, al·legant que “no hi ha cap novetat en aquest àmbit”.

Parir a casa

Si la dona no vol medicalització ni hospitalització, aleshores l’alternativa és parir a casa. Així ho va fer el 1990 una dona d’Encamp, que va ser assistida per dues germanes llevadores. “Va ser molt xulo, recordo que quan vam acabar tots vam fer un brindis”, comenta una d’elles. El part va ser fotografiat i filmat. Així, aquestes germanes, que aleshores treballaven a l’hospital, els van poder ensenyar a les embarassades que participaven a classes de preparació al part, que parir no era una malaltia i que donar a llum de manera natural a casa era possible. “Reconec que era posar-los el caramel a la boca, perquè aquí a Andorra no hi havia aquesta opció, i continua sense ser-hi”, assegura una d’elles.

Efectivament, les embarassades que viuen a Andorra i volen donar a llum a casa han de creuar les fronteres per tal de poder-ho fer, “perquè a Andorra no hi ha professionals que s’hi dediquin”, segons una de les llevadores. A Espanya, en canvi, sí que hi ha llevadores que assisteixen parts domiciliaris, encara que la Seguretat Social no els cobreix i, per tant, la dona ha de costejar-s’ho (depèn de l’equip, però com assegura la doctora Edo, uns 2.000 euros). En el cas del Regne Unit i Holanda, el part a casa sí que s’inclou dins del sistema integral sanitari. I en l’altre extrem, a la República Txeca, per exemple, la llei prohibeix als professionals sanitaris planificar i atendre un part a domicili.

Però tornem al Principat. Davant la impossibilitat d’un part natural aquí, algunes embarassades es desplacen fins a Catalunya per tenir-lo. Una part d’elles ho fa a la propera Seu d’Urgell, on la doctora Edo les ajuda a parir. El concepte ajuda és literal, perquè als parts a casa la dona és qui porta les regnes. “Les dones sabem parir, és instintiu”, afirma la metgessa.

Dels parts a casa Edo comenta que la majoria tenen lloc al bany, espai on hi ha aigua i la dona se sent amb intimitat. L’ambient familiar és un dels punts forts dels parts a casa. L’altre, comenta la metgessa, és l’absència de contaminació bacteriana. Precisament per això, segons aquesta facultativa, que compara parir amb un altre procés fisiològic com anar de ventre, donar a llum a casa té menys riscos que parir a l’hospital. La doctora Vicedo, però, no està gens d’acord amb aquesta afirmació. “Les infeccions hospitalàries són molt poques i a casa també es poden tenir bacteris degut a una falta d’higiene o altres factors”, comenta. Per aquesta ginecòloga, “parir a casa implica un risc innecessari”, tenint en compte les infraestructures i recursos mèdics existents. “Ens hem trobat amb casos en els quals una mare ho ha intentat a casa i després ha arribat en un estat en el qual un no desitja rebre una dona”, explica. Segons Edo, són “pocs” els parts domiciliaris que acaben en un hospital.

En el que tots els professionals sanitaris coincideixen és que no tots els parts es poden fer a casa. Si la mare té alguna malaltia greu, l’embaràs es considera de risc o el bebè ve de natges, per exemple, no es recomana donar a llum a casa. Altres condicions de les quals parla l’OMS per un part segur a casa és que sigui assistit per un professional sanitari i que es realitzi prop d’un hospital.

Sigui com sigui, Edo lamenta que corri el “bulo que parir és perillós” i que això faci que malgrat que ara es parli més dels parts a casa encara hi hagi moltes dones que no s’atreveixin a fer-ho. A Catalunya i Espanya els parts a casa no arriben a l’1%. Tampoc als països on estan coberts per la Seguretat Social les xifres són altes. Segons dades recollides a un estudi d’uns investigadors de la Universitat de Michigan, el 2013 al Regne Unit va ser del 2,3% i a Holanda, el país europeu dels parts domiciliaris per excel·lència, del 20%. L’explicació que dona una de les llevadores consultades a aquestes xifres és que a un bon nombre d’embarassades un acte intrínsec com és parir els fa “respecte”.

Hi ha dones, com la Ceres Pascual, que s’interessen i busquen informació sobre els parts naturals però que al final s’acaben fent enrere. En el cas d’aquesta mare d’Escaldes-Engordany, que ja sumava dues cesàries, la ginecòloga li va dir que era molt perillós. El seu marit, explica, tenia molta por i al final li van programar la cesària. “Me’n penedeixo, perquè una cesària és molt freda, si ho hagués mirat amb més temps segurament ho hauria fet”, comenta.

Part a casa o a l’hospital? L’OMS ho té clar, que les futures mares pareixin on es trobin segures, que en el cas d’una dona de baix risc “pot ser a casa, en una maternitat petita, o potser a la maternitat d’un gran hospital”.

Un part amb espelma i alcohol

Era una nit de novembre del 1982, quan els forts aiguats van fer caure la carretera d’Encamp a Andor­ra. L’Aurora Casadevall, una llevadora que vivia a Encamp i que treballava a l’hospital, va rebre una trucada del doctor Pallarés que li deia que havia d’assistir un part a una dona portuguesa que es trobava en una casa d’Encamp i que degut a les circumstàncies no es podia traslladar a l’hospital. No s’ho va pensar. “Vaig sortir al carrer i vaig pensar que era la fi del món, estava tot fosc i hi havia pedres a la carretera”, explica. Casadevall va arribar a casa de la partera i es va trobar que no hi havia ni llum, ni aigua, ni calefacció. “Feia molt fred”, comenta. El metge li havia deixat un estatoscopi, gases i creu recordar que també uns guants no estèrils, i ella li va demanar al marit que anés a buscar el farmacèutic del poble i li portés xeringues i coagulants. Quan va tornar el marit, però, la nena ja havia nascut. Durant el part la llevadora, ara jubilada, explica que la va ajudar una noia jove que vivia al pis de dalt i que li va facilitar tisores, fil gruixut i alcohol. Aquest últim el van cremar per tal d’escalfar l’habitació. També van encendre una espelma per tal de poder-hi veure. Una vegada la nena ja va sortir, Casadevall la va assecar, i la va posar al llit amb la mare. Mentrestant, la llevadora anava fent un massatge a la matriu de la dona per tal d’evitar el risc d’hemorràgia. Ara, trenta-quatre anys més tard, Casadevall explica l’experiència d’aquest part amb el record gairebé intacte i amb tranquil·litat, aleshores, però, confessa que va passar molts nervis.