Política digital #km0

Si entren a l’Instagram de la Casa Blanca (@whitehouse) hi trobaran Barack Obama des de tots els angles possibles. Apareix en fotografies d’actes oficials però també se’l pot veure al despatx Oval –on es prenen decisions sobre el Pròxim Orient, Rússia, la ciberguerra o el canvi climàtic– estirat de panxa enlaire a terra i jugant amb un nadó. No és estrany veure polítics, sobretot en campanya electoral, amb nens petits als braços, perquè els humanitza i de passada els fa guanyar vots. Ara, el líder de la política mundial durant els darrers vuit anys ha portat l’ús de la imatge a través de les xarxes uns quants passos més enllà. El seu successor, Donald Trump, no es queda pas enrere. Amb un altre to, més agressiu, ha convertit el seu compte de Twitter (@realDonaldTrump) en un focus importantíssim per esbrinar les que poden ser les principals línies de la política que durà a terme quan tingui plens poders a la presidència dels EUA. Uns quants quilòmetres més a prop, el diputat al parlament espanyol Gabriel Rufián (@gabrielrufian) ha aconseguit milers de seguidors des que és a la cambra baixa de l’Estat veí. Els vídeos d’alguns dels seus discursos s’han fet virals i els missatges que publica a Facebook i Twitter tenen un gran impacte i, en molts casos, són polèmics i el fan protagonista de l’actualitat als mitjans tradicionals.

L’ús que els polítics i les institucions fan de les xarxes socials s’ha convertit, en molts casos, en un factor determinant en resultats d’eleccions i en la direcció que pren l’opinió pública. Però, i a Andorra? La comunicació política digital també té aquest paper tan crucial? No es pot provar que mai unes quantes piulades o un vídeo viral hagin fet canviar un resultat electoral al país, però sí que és una eina de comunicació amb els ciutadans efectiva i directa. En general, les institucions són a Twitter, Facebook o Instagram, però hi dediquen els esforços justos, els que els petits equips de comunicació que hi ha darrere poden assumir i els és rendible.

El compte de Twitter de Govern (@GovernAndorra) té uns 11.600 seguidors, una xifra que pot semblar discreta però que, en proporció a les dimensions del país i la seva població, no té res a envejar als comptes dels executius veïns.

Si ens fixem en els comuns, per exemple, tots tenen activitat a la xarxa, en major o menor grau. Sorprenentment, Ordino, una de les parròquies amb menys població, té el compte de Twitter (@Ordinoesviu) amb més seguidors. Ara mateix ronda els 2.400, per davant de la Massana (@comudelamassana), en segona posició i gairebé atrapant-lo, amb uns 2.300 seguidors. Agustí Guimerà, cap de comunicació del comú d’Ordino, explica que des del 2009 treballen els canals digitals. Facebook, Instagram, YouTube, Flickr, una aplicació i un butlletí electrònic són les vies a través de les quals intenten arribar al ciutadà per la via telemàtica. “Tenim un públic jove i actiu. L’edat mitjana de la població a Ordino ronda els 38 anys i això fa que el telèfon intel·ligent estigui molt implantat”, argumenta.

Els gestors de xarxes socials de les institucions públiques andor­ranes en general no tan sols les utilitzen per enviar informació de servei. També s’acostuma a recór­rer a altres continguts més emocionals per crear imatge de marca. A la Massana, per exemple, un dels continguts que tenen més èxit són les imatges del dia a dia de la parròquia. “Una foto d’un treballador durant la treta de neu pot funcionar molt. Qualsevol cosa que humanitzi l’administració agrada”, explica Mònica Bordas, responsable de premsa al comú massanenc. Bordas també assenyala que són una eina bàsica perquè el ciutadà pugui interpel·lar l’administració. En aquest sentit, explica que s’intenta contestar a tots els missatges que reben, sigui per la via que sigui. “També contestem al ciutadà enfadat. En el moment que algú fa l’esforç d’emetre una queixa és que hi ha un fonament al darrere”, reflexiona.

Avui tots els comuns són presents a les xarxes socials. Sorprenentment, una de les últimes par­ròquies a pujar a aquest carro ha estat la capital. Andorra la Vella ha fet passos de gegant el darrer any i ha activat aquests nous canals socials. Com la resta de comuns, ha optat pels més populars, que són Facebook –el que té més èxit de tots–, Twitter i Instagram (i també és a Flickr). Des de la corporació expliquen que la política que se segueix és la d’informar i aclarir, aquest segon sobretot quan es reben queixes.

Justament, un dels avantatges de la xarxa és la bidireccionalitat. Qualsevol ciutadà pot enviar missatges directes i públics a les administracions i aquests poden ser crítiques dures, queixes o, fins i tot, insults i difamacions. Els responsables de comunicació han de saber actuar davant d’això. Però, com? “Cal dir sempre la veritat i ser molt ràpid”, assenyala Mireia Castelló, politòloga experta en comunicació i màrqueting i editora de la revista especialitzada Beerderberg. Ara, alerta que no s’ha de respondre a absolutament tot. “Si són crítiques constructives provinents de persones reals, cal respondre i informar. Però si són anònims que només fan crítiques poc fonamentades, no s’ha de baixar al fang”, exposa, i abandera el lema “don’t feed the troll” (no alimentis el trol). En la mateixa línia, Àlex Terés, consultor en comunicació institucional i política, indica que els missatges de persones amb noms i cognoms han de tenir resposta. A més, aconsella que davant d’una allau de crítiques cal prudència i anàlisi. “Els missatges que s’enviïn han d’estar d’acord amb el relat i la comunicació global de la institució o del partit”, assenyala.

La millor xarxa, el carrer

Les institucions andorranes tenen presència a la xarxa però ni de bon tros tenen un volum d’impacte igualable a d’altres. “Les xarxes dels governs i institucions dels països de l’entorn eclipsen les d’aquí”, analitza Àlex Terés. “El Barça fa la competència, té una presència enorme”, exemplifica. Així, considera que la feina a la xarxa no és, ara per ara, determinant a les institucions del país. “Aquí funcionen les xarxes socials a peu de carrer. De vegades pot ser més efectiva una crida amb un altaveu en un cotxe del comú que no pas un missatge que s’envia per la xarxa”, exemplifica, i recorda que només un segment de la població és davant la pantalla del mòbil, la tauleta o l’ordinador. En aquest sentit, sembla clar que el cap de Govern ha valorat que no li surt a compte treballar-se un perfil personal a les xarxes. A diferència dels presidents dels països més propers, Toni Martí no té Twitter ni Facebook conegut. “Cada polític ha de saber trobar els canals on se sent còmode”, ressalta Terés, qui va treballar en la campanya electoral de DA. Mireia Castelló opina que no és greu que un president no tingui Twitter, però creu que “és important que els governants facin un esforç per ser allà on hi ha la ciutadania”. I hi afegeix: “Artur Mas no tenia Twitter quan era a la presidència de la Generalitat i també li n’hauria recomanat, com em consta que feien els seus assessors”. A banda de Martí, altres polítics de primera línia del país sí que fan ús de la xarxa. El ministre de Finances, Jordi Cinca (@JordiCinca); el president d’SDP, Jaume Bartumeu (@JaumeBartumeu), o el primer secretari del PS, David Rios (@DavidRiosRius), tenen una presència freqüent a Twitter, per exemple. També el cònsol major de la Massana hi dóna importància. A David Baró (@davidbaroriba), tant Twitter com Facebook li serveixen per tenir contacte directe amb els massanencs. “Rebo força missatges on em fan propostes o em demanen si ens podem reunir”, explica.

Més enllà de Govern i comuns, altres institucions del país són exemple en l’ús d’èxit de les xarxes. Aquí, cal assenyalar les grans estacions d’esquí, com Grandvalira i Vallnord, que poden presumir de milers de seguidors. En aquests casos, la feina principal és crear imatge de marca, a més d’informar de les novetats. Per això, és crucial la creativitat, tant pel que fa al missatge com pel que fa al disseny visual. “Intentem donar un to fresc i innovador”, ressalta Irene Casasayas, responsable de comunicació de Grandvalira.

Imaginació al poder

Precisament la creativitat és una de les mancances que Àlex Terés considera que tenen partits i governs. “Es podria treure més suc de les xarxes”, indica. Però, tornant a les estacions, què agrada més als seguidors? Sense cap dubte, la primera nevada. “Quan som al mes d’octubre i cau una mica de neu si pengem una foto a la gent li encanta. Pot ser la imatge més lletja de la història, però els seguidors estan del tot il·lusionats”, sub­ratlla Casasayas. Justament això, la il·lusió, també és un dels valors que cotitzen alt a les xarxes socials del MoraBanc Andorra. “A la gent li agrada l’alegria i això és el que té més èxit”, indica Gabriel Fernàndez, director de comunicació del club. “Quan l’equip guanya les xarxes bullen més”, constata. Fernàndez també és el transmissor, en vídeos, d’alguns dels moments més divertits del primer equip, que no dubta a apuntar-se als reptes virals (Andy is coming o el Mannequin Challenge no han faltat al Poliesportiu) o a aconseguir cistelles impossibles. Ja ho saben, per tenir èxit a la xarxa, la imaginació al poder.

LA POSTVERITAT: L'ARMA DE FER CÓRRER MENTIDES

El diccionari d’Oxford ha escollit la paraula post-truth (en català, postveritat) com la paraula de l’any. La difusió de notícies falses a través de les xarxes socials ha acabat tenint impacte en les eleccions nord-americanes i el referèndum del Brexit. Fins al punt que Google i Facebook han anunciat que prendran mesures per pal·liar aquest fenomen que popularment s’ha anomenat així, postveritat. En parlava Joan Massa al Diari aquesta mateixa setmana i demanava que a això que ha passat en diversos processos electorals recents se li digui d’una altra manera: ni més ni menys que mentida. I és que la postveritat és el substantiu que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals. És a dir, un engany té més pes. A més, hi ha qui ho sap i ho utilitza per a canviar el sentit del vot dels electors. En aquest punt, les xarxes socials hi tenen un pes crucial, ja que són amplificadores de la informació, sigui certa o no. De fet, segons dades d’un estudi de The Pew Research Center, el 66% dels usuaris de Facebook als EUA s’informa a la mateixa xarxa social, sense anar més enllà o distingir entre mitjans més seriosos o menys. “Un dels riscos de gestionar la comunicació política en el futur serà saber fer front a la informació que no és verídica”, assenyala Mireia Castelló, politòloga experta en comunicació i màrqueting i editora de la revista especialitzada Beerderberg. I alerta: “Ens haurem de preguntar sempre quines són les fonts autoritzades. Hi ha molts mitjans digitals que es fan ressò de declaracions i informacions que no són verídiques a la recerca del clic fàcil” (del clickbait, que són pàgines web fetes per generar ingressos per publicitat en línia, sobretot en detriment de la qualitat). A més, avisa, “hi ha grups que volen fomentar proposicions polítiques a partir d’informacions que no són veritat”. Ara, Castelló també indica que a l’Estat espanyol (i també a Andorra), aquestes pràctiques són encara residuals. “Aquí ens ho hem de prendre com una advertència per a futurs processos electorals”, assevera. En canvi, assenyala que el que sí que hi ha són trols a la xarxa i que cal lluitar contra les mentides que escampen.