Nadal intercultural

Cada Nadal és un món. Si bé aquesta festivitat és gairebé universal i se celebra a tots els continents, a cada país, fins i tot a cada família, les tradicions són diferents. Canvia el sentit que li donem, els menús, què fem i com ho fem. Ni tothom menja torrons, neules i massapans, ni dona la benvinguda a l’any fent el ritual de les dotze campanades amb els grans de raïm. També hi ha, és clar, qui no celebra el Nadal. Residents al Principat dels cinc continents expliquen com viuen aquestes dates als seus països i com ho fan aquí ara.

De la platja a la neu

El Pare Noel sempre es representa amb gor­ro, abric i botes, i a les postals de Nadal apareix sobre un fons de neu. És per això que quan el neozelandès Simon Crafar va arribar a Andor­ra el 1999 va pensar que descobria el Nadal “original, com hauria de ser”.

L’ex-pilot de motociclisme fa aquesta reflexió perquè a Nova Zelanda, situada a l’altre hemisferi, el Nadal cau en ple estiu. El fred i les muntanyes blanques, per tant, no formen part del decorat. Ho fan, en canvi, la calor i les platges. Aquí és on molt sovint acaben les famílies, després del dinar de Nadal. Juguen a pales, a criquet..., la qüestió és fer alguna cosa en família. I és que, com explica Crafar, Christmas per a ells és això: estar amb la família. “És un dia en què fas plans, el pla és reunir-te amb els que estimes”, comenta.

Crafar també creu que al seu país s’han perdut moltes tradicions nadalenques i que Europa manté millor els costums i el sentit originari d’aquestes dates.

A Nova Zelanda només celebren el 25 de desembre. Aquest dia els diferents membres de la família es reuneixen al voltant de la taula per menjar turkey (gall dindi), pernil al forn, xai, marisc i el tradicional pastís de Nadal, fet amb fruita, bàsicament. “Es menja i beu massa”, comenta. Els que s’emplenen menys són els nens, que de seguida que poden surten de casa per jugar amb altres nens i estrenar els regals que els ha portat el Pare Noel.

El Nadal a casa amb la família, i el Cap d’Any amb els amics, normalment en pantalons curts i a la platja. I res de raïm, allà fan el compte enrere amb una copa de vi escumós a les mans i prou.

Ara a Andorra, en un entorn completament diferent i amb roba d’abric, Crafar, la dona i els fills celebren el Nadal a l’estil neozelandès: el 25 dinen xai o ànec plegats a casa i el Cap d’Any el passen amb els amics. Aquest any, diu, “provarem això del raïm”.

Festes a mitges

A la família Farràs-Boukhali celebren el Nadal a mitges. És fàcil d’entendre: ell, el Domènec, és català i catòlic (tot i no ser practicant), i ella, la Meriem, del Marroc i musulmana.

“A l’islam no celebrem el Nadal, només ho he fet una vegada”, diu la Meriem. Va ser el primer any aquí, el 2014, quan va anar a conèixer la família del seu marit. Ara que ja no hi ha una excusa, explica, es limita a trucar a la família política per felicitar-li les festes i ja està. Ella, el Domènec i el seu fill, l’Adam, de tres anys, es queden a casa i passen les festes com gairebé altres dies qualsevol.

L’ús del gairebé té una explicació: malgrat que no celebren les festes, aquesta família establerta a la Massana sí que incorpora elements diferents al dia a dia. La nit de Nadal, per exemple, la Meriem procura cuinar alguns plats especials com gambes o ostres. “Ho faig sobretot pel meu marit, perquè no passi un dia trist”, comenta. Una altra excepció són els regals, que fan tant per Nadal com per Reis. I és que no volen que el fill se senti diferent als companys d’escola. L’any passat, fins i tot, van posar un arbre de Nadal, i tampoc es perden les cavalcades.

El que sí que celebren al cent per cent és Cap d’Any, amb els amics i en un hotel. Allà sopen i fan una mica de festa. Això sí, res de brindar amb cava, ja que ni ella ni el seu marit beuen alcohol. A Casablanca, d’on és la Meriem, la seva família “es reuneix, fa un sopar normal, menja pastís i mira la televisió, on fan espectacles”, explica.

Entre el Marroc, Catalunya i Andorra, sens dubte, els Farràs-Boukhali viuen un Nadal intercultural dins la pròpia família.

Un temps meravellós

Podríem dir que els Horning celebren dos Nadals, un amb la seva família natural i l’altre amb l’adoptada, la que formen els membres de l’església evangèlica Vida Nova que dirigeixen. Per a Stephen i Annette, la seva dona, aquestes dates són sinònim de comunitat i compartir.

El matrimoni, ell dels Estats Units i ella sud-africana, va sentir la crida missionera d’Andorra el 1989 i des d’aleshores, un dia de desembre s’ajunten amb altres feligresos per celebrar entre menjar, cançons i regals “el naixement de Jesús, el seu salvador”. El torn dels de casa arriba la nit de Nadal. Després d’un bon àpat, on no hi falten els pumpkin i els apples pies, a les dotze Stephen, Annette i una de les seves filles comencen a obrir els regals. Aquesta nit, diuen, marxen a dormir molt tard. D’aquí que l’endemà, el 25, sigui tranquil i el dediquin a menjar les sobres i a veure pel·lícules nadalenques. Amb elles posen el punt final al seu Nadal. Ni Sant Esteve (malgrat que hi ha qui felicita Stephen i fins i tot li ha fet alguna vegada algun regal) ni Reis.

Pels Horning, el Nadal és “meravellós”. I més especial ho era encara quan els seus fills eren petits. Comenten que després d’Acció de Gràcies (25 de novembre) posaven l’arbre i el decoraven. “Als Estats Units guarnir-lo és una activitat familiar, els nens i nenes quan tornen de l’escola es dediquen a penjar-hi adornaments i la gent visita altres cases per veure’l”, explica l’Annette. A molts llocs, fins i tot, s’atorguen premis a les millors decoracions nadalenques. És el cas, per exemple, del poble d’on és l’Stephen, a Califòrnia.

Dels Nadal al municipi que el va veure néixer, de 500 habitants i situat a 2.000 metres d’altitud, Stephen recorda que amb altres nens aprenien cants corals a l’església i anaven a cantar a les cases dels veïns. També guarda a la retina la imatge del seu pare, el cap de bombers, disfressat de Pare Noel repartint regals als més petits. “Eren temps molt feliços,” assenyala el reverend.

Els temps, però, han canviat i, segons Stephen i Annette, aquella màgia d’abans ha donat pas a la comercialització. “La gent gairebé no gaudeix, només compra”, manifesta l’Annette, que assegura que això passa a l’altre costat de l’Atlàntic i al Principat. I què els agrada més del Nadal aquí? Ho tenen clar: els pessebres vivents. I és que als Estats Units no se’n fan.

Dates descolorides

Seguint el suggeriment d’una familiar, van venir a Andorra l’any 1982, quan el Carlos tenia 26 anys i la Melita, la seva dona, 24. Ara en tenen 60 i 58, respectivament. Ja fa més temps que són al Principat que a les Filipines, d’on són, però no han perdut mai el sentiment de pertinença al país d’origen. De fet, en Carlos va ser durant anys el president de Filand, l’Associació de Filipins d’Andorra.

EL PRIMER NADAL

Del primer Nadal recorden que va ser trist, perquè s’enyoraven. La Melita diu que plorava en no poder compartir aquestes dates tan significatives amb la família. Tampoc ajudava, és clar, el fet que el 25 de desembre els tocava servir el caldo a la família per a la qual treballaven. Quan acabaven, el Carlos explica que anaven a un apartament que els deixaven els seus caps i allí s’ajuntaven alguns filipins. Menjaven, bevien i s’intercanviaven els regals de l’amic invisible.

EN L’ACTUALITAT

Ara les coses han canviat, han format una família i el Nadal el viuen diferent. Hi ha dos aspectes, però, que es mantenen: treballen el dia 25 i troben a faltar com es viu el Pasko (Nadal en tagàlog, el seu idioma) a les Filipines. Allà, comenta el Carlos, “és molt divertit, la gent, i els nens sobretot, canten pel carrer”. En canvi, a Andorra, “no té color, se celebra de portes endins de les cases”. Potser és per això que a la seva no hi falta cap racó sense decoració nadalenca. Pares Noel, garlandes, l’avet tradicional... i un element que és típic del seu país, el parol, unes llanternes de colors que es col·loquen a les finestres i que simbolitzen l’estrella que va guiar els Reis d’Orient fins al pessebre.

A MISSA

Al treballar el dia 25, el que realment celebren és la nit de Nadal. Acostumen a anar a casa d’una neboda, a entregar-se regals i a menjar pancit (una mena de fideuà), pollastre i gambes. L'empremta dels trenta-cinc anys al Principat es nota a l’hora dels dolços, que solen ser torrons i massapans. Una vegada han sopat, posen música de Nadal i a les dotze van a la missa del Gall. Ja abans, i des del 16 de desembre, cada matí a les quatre procuren assistir-hi. Compleixen així amb el Simbang gabi, un conjunt de nou misses que se celebren abans que surti el sol i que formen part de la tradició catòlica a les Filipines. Després de cada cerimònia, els feligresos mengen bibingka i puto bumbong, unes postres fetes d’arròs que ofereixen algunes paradetes davant de l’església.

Malgrat la nostàlgia, les festes d’enguany estan sent més especials per a aquesta família filipina, ja que compten amb la incorporació d’un nou membre: l’Alexia, la seva neta, un nadó de dos mesos que ha aportat una mica de color al seu Nadal.

Dos Pares Noel (i la seva neta)

A Ucraïna els nens tenen un Pare Noel, el que els deixa els regals a l’arbre de Nadal la nit del 31 de desembre. Amb barba blanca i vestit com el d’aquí, de vermell, el Ded Moroz no fa la feina tot sol, l’ajuda la seva neta, la Snegúrochka, que vesteix de blau i porta una mena de corona. Ella és l’encarregada de llegir les cartes que escriuen els nens i d’embolicar els regals. Els fills de la Victòria Lukashak, una ucraïnesa resident al Principat des de fa cinc anys, rebran aquest any la visita (i els regals) de dos Pares Noel. El d’aquí i el d’allà.

A més del Pare Noel, a Ucraïna el 19 de desembre els nens es desperten i descobreixen sota el coixí algun regalet que els ha posat Sant Nicolau. Els fills de la Victòria, però, aquell dia no hi troben res, ja que són protestants i això no ho celebren.

A Ucraïna una bona part de la població, inclosa la família de la Victòria (excepte ella, que va adoptar la religió del marit), són ortodoxos. És per això que no celebren el Nadal. Ells conmemoren el naixement de Jesús el 7 de gener, i la nit del 6 ho celebren fent un bon sopar. La tradició, explica Victòria, és menjar d’entrant kutia, una espècie de púding fet de blat, nous, rosella, panses i mel. Després, venen onze plats més. “No tothom ho fa, però recordo que la mare un any va preparar els dotze plats”, comenta.

CAP D’ANY, la gran celebració

Per als ucraïnesos el dia més important d’aquestes dates és, però, Cap d’Any. La nit del 31 es reuneixen amb la família, els nens ballen en rotllana al voltant de l’arbre de Nadal i tots junts gaudeixen d’un gran sopar. Mengen amanida Olivier (ensalada russa), shuba (amanida d’arengada, patates i verdures), jolodetz (gelatina farcida de carn), i pollastre o ànec. La Victòria recorda que esperava amb ànsia el Cap d’Any per menjar mandarines de postres. “Els meus pares no tenien la possibilitat de comprar-me’n abans, assenyala. Ara aquí, a Andorra, la Victòria ha canviat les mandarines pels tor­rons i el massapà, i en comptes de celebrar el Cap d’Any amb la família, que és a Ucraïna, ho fa amb amics.

Una tradició que manté és la d’escriure un desig en un paper, cremar-lo amb un encenedor, llençar les cendres a la copa de xampany i beure la mescla mentre sonen les dotze campanades. En aquest breu interval de temps han d’haver-ho fet tot. “S’ha de buscar un paper petit i fer-ho tot molt ràpid”, diu la Victòria. Ella ja té els desitjos per a aquest any, però no els pot revelar perquè “si no, no es compliran”.