De gran vull ser músic

Són dos quarts d’onze d’un matí de dissabte i un grup de nou joves del país fa estona que remena instruments i partitures. Són els darrers assajos abans del concert Jonca Bàsic del Nadal que a la tarda oferirà al vestíbul del Consell General la Jove Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra Bàsic (la Jonca és una plataforma de llançament de nous artistes creada l’any 2001 arran de l’ONCA i que està pensada per potenciar la formació de les noves generacions). Tenen entre onze i disset anys i, en lloc de preferir passar part del cap de setmana fent el ronso o amb els amics fent-la petar, tenen clar que primer és el compromís amb la música clàssica. “Ho fem perquè ens agrada i perquè ens ve de gust; ho hem triat, perquè tocar un instrument és molt sacrificat i has de tenir ganes de fer-ho”, argumenten quasi a l’uníson. En tots s’entreveu la passió per la música i la majoria la viuen des de petits, però dels nou joves músics –el grup sencer estudia a l’Institut de Música d’Andorra la Vella, en diferents cursos i instruments– la meitat té clar que vol traçar el seu futur professional en l’àmbit de l’art i de la clàssica; l’altra meitat, tot i gaudir-la, l’entenen com un hobby que els encanta però on no s’hi veuen a la llarga a ple temps.

Com es dibuixa el futur de la música clàssica al país? Tot apunta que amb bona salut perquè aixeca interès ja des d’edats ben joves. El cas d’Esteve Ticó n’és una mostra clara. Amb quatre anys ja va començar els estudis musicals perquè els pares van constatar que la passió pels instruments li era innata. “Ja de molt petit m’agradava jugar amb un violí que tenia de joguina!”, recorda. Ara, amb setze anys estudia i toca la viola i no li “faria res” acabant-s’hi dedicant com a professional. “Però és difícil, és un món molt competitiu”, reconeix. Això sí, té clar el regal que vol per als divuit anys i ja ho ha dit a casa: “Vull una viola; és diferent del que demanen els amics, que volen un cotxe o coses d’aquestes... però sé que és el que vull.”

Batxillerat fora d’Andorra

Qui també va començar ben aviat –amb tres anys ja començava a aprendre què era el violí– va ser Jordi Albelda. Fill de professors de música, era natural que visqués a casa des de menut l’amor per aquest art. Pel camí de l’aprenentatge va decidir canviar el violí pel violoncel –el motiu? “perquè el toques assegut!”, riu– i pel piano i ara, amb 14 anys, té clar que continuarà la tradició familiar i ja pensa a fer el batxillerat artístic fora d’Andorra per poder centrar-se més en la música i, d’aquí, emprendre més endavant els estudis superiors en aquest mateix àmbit. Xerrant amb el Jordi i la resta de companys, coincideixen en el fet que, els que vulguin continuar la formació específica en música segurament hagin de pensar seriosament de marxar del país abans dels divuit anys. Aquí, asseguren, el batxillerat artístic no té especialment en compte les necessitats dels futurs músics. “No et compatibilitzen res ni tampoc convaliden els cursos de música que hagis fet”, lamenten l’Esteve i l’Emma Juan (quinze anys), que toca el piano des de ben joveneta tot i que l’entén com un hobby que gaudeix molt. “No per dedicar-m’hi, no m’hi veig”, assegura. “L’art no està gaire reconegut aquí. En canvi, es potencia molt més l’esport... la gent que fa esquí estudi té moltes més facilitats per compaginar-ho; en l’art, cap”, conclouen ella i l’Esteve.

Per aquest mateix motiu, hi ha qui ha decidit acabar el batxillerat en centres de Catalunya. L’Olga Palou, que toca el cello i que estudia música des dels quatre anys –encara recorda que els Reis d’Orient, de menuda, li van dur el primer instrument–, aquest curs s’ha traslladat a Barcelona per acabar la secundària. Amb disset anys i, des de fa un grapat, té claríssim que es vol encaminar cap a la clàssica. Per què? “Perquè la música és quelcom molt gran... si tens un mal dia, et canvia l’estat d’ànim, et fa sentir”, reflexiona, alhora que admet que a Andorra “no hi ha ni prou suport ni prou admiració per la música”. “En canvi, a l’esquí s’hi destina molt i el tenen molt amunt i tampoc serà pels resultats que fan”, compara.

El sentiment que l’entorn que no està involucrat en la música no la valora com un gran esforç és compartit entre tots. “Molta gent pensa que passes l’estona”, exposa el Jordi. En la valoració s’hi suma l’Àlex Alcón (tretze anys), que des dels cinc fa música i també té decidit que vol dedicar-s’hi. No obstant això, com tot a la vida, per créixer com a músics cal que hi bolquin esforç diari i molta constància i força de voluntat. Hores i hores a la setmana d’estudi i assajos que no sempre són compatibles amb l’oci o l’activitat dels amics de la seva edat. “De vegades a l’hora de quedar costa... perquè t’has de quedar estudiant i els amics et diuen: ‘Doncs salta-t’ho’... però és que no puc! La qüestió és organitzar-te bé el temps i que t’agradi el que fas”, exemplifica l’Esteve, que procura dedicar-hi almenys una hora diària. En un nivell més alt hi ha l’Olga, que passa una mitjana d’entre quatre i sis hores dedicades al cello.

“Jo entre setmana no puc practicar gaire perquè amb l’escola em queda poc temps. I a més, a partir de les 21.30 hores ja no puc tocar per no molestar els veïns! Així que m’hi he de posar els caps de setmana.” Són paraules de l’Emma, que evidencia que un instrument com el piano no sempre és fàcil de fer conviure en un bloc de pisos. “De vegades em trobo els veïns a l’escala i em diuen: ‘Toques molt bé!’ o ‘has millorat’”, comenta rient. Però no tot és respirar ambient musical pur i dur. Entre assaig i assaig també hi ha temps per a la vida social. I tots asseguren que a la Jonca se’n fa força. Perquè els nois i noies comparteixen moltes hores i també interessos. “A l’orquestra també hi tenim els amics”, expliquen la Carmen Mascarell (quinze anys i estudiant de viola) i la Sara Farran (disset, violí) que tot i destinar molt temps d’estudi a la clàssica saben que per elles serà sempre una afició i prou. Perquè a banda dels nou integrants andorrans de la Jonca Bàsic, a la Jonca també participen joves de fora per acabar de completar l’orquestra fins a la trentena de membres que té. “Els clarinets, per exemple, són tots de fora”, exposa la Teresa Areny, cap de producció de l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra (ONCA). Així, a través del col·lectiu han incorporat companys de Barcelona, Vic, Puigcerdà i Berga d’edats ben diverses. “A partir dels onze ja venen i fins a màxim els vint-i-cinc anys”, concreta Areny.

El salt cap a l'ONCA

D’aquí n’hi haurà un grapat que, en uns anys, faran el salt cap a l’ONCA. Els que es professionalitzin. Fins ara, vuit petits músics, ara ja adults, han fet aquest pas. La més jove és la Carolina Bartumeu, que tot just aquest cap de setmana s’estrenarà amb l’ONCA al concert de Cap d’Any a Ordino. Vint-i-tres anys i ja tota una professional del violoncel que va optar per cursar el batxillerat a Barcelona i els estudis musicals a Holanda. Actualment fa un Master of Performace al Royal College of Music (RCM) de Londres. Decidir si centrar la car­rera cap aquí o no va ser procés de pros i contres que va viure acompanyada, entre altres consellers, del seu professor i músic andorrà Lluís Claret. “Em va ajudar molt a veure si m’hi volia dedicar, proposant-me de fer cursos d’estiu a fora i tot plegat”, recorda. La tria, diu, no va ser fàcil i reconeix que encara ara té sovint “molts dubtes” sobre si va ser la millor opció. “El dubte sempre hi és... sospesava si fer això o farmàcia. La música és molt sacrificada, cal estudiar cada dia i la competència és forta. Ara em trobo acabant el màster i buscant feina i veig que és difícil perquè amb la crisi costa més pagar per una entrada per a un concert”, resol sense dramatismes. No obstant això, traça el futur amb optimisme i compara la situació que viu la cultura en aquestes contrades amb la que ha respirat en llocs com Holanda, on la sensibilitat cap al sector és una altra.

Andorra és un terreny impossible per als que volen professionalitzar-se i esdevenir concertistes? Potser no impossible, però sí molt complicat. El Josep Martínez Reinoso, de trenta anys i especialitzat en violí barroc (també ex-membre de la Jonca i integrant de l’ONCA), ho ha viscut fa ben poc: “M’encantaria viure al país i, de fet, ho he intentat durant uns mesos però soc el clar exemple que no és possible perquè he de viatjar molt i estar als escenaris contínuament necessita una compatibilitat. Ara estic a cavall entre Madrid, Barcelona, Andorra... i vaig molt a Salamanca, Badajoz...” I, ja sigui aquí o a fora, se’n pot viure? Malgrat ser complicat obtenir una plaça com a violinista, ara el més habitual és veure músics freelance que toquen a tot arreu i que es diversifiquen. “El difícil és establir-se però amb ganes tot es fa. A la feina hi ha un alt component de passió i d’il·lusió i el més important és deixar de tenir por i si un s’hi vol dedicar, llançar-s’hi”, exposa pensant en les noves generacions.

L’opció d’establir-se aquí, però, també hi és, sobretot si s’agafa el camí de la docència, com va fer la Sílvia Garcia (quaranta anys i ex-integrant de la Jonca i música a l’ONCA), que des del curs 2001-2002 és professora a l’Institut de Música d’Andorra la Vella. Ella tracta a diari amb joves apassionats per la clàssica i assegura que la decisió de voler-s’hi dedicar avui “es rep com sempre, no tothom hi veu un futur ni estabilitat”. “Però això és un clàssic!”, exclama alhora que assegura que ella personalment mai ha viscut la carrera com una senda enrevessada.

Les generacions que pugen

El més jove de la Jonca Bàsic és el Lluís Andrés. Onze anys i passió pel piano, que toca des que en tenia quatre. Què hi troba en aquest instrument? “Em relaxa molt, m’ajuda a desconnectar”, resumeix. I quant temps hi dedica? “Entre quaranta-cinc minuts i una hora i mitja cada dia... Abans em costava una mica però ja m’hi he acostumat i m’agrada”, admet. El futur el traça pel piano? Encara és massa aviat, diu, per haver-hi pensat seriosament. El temps ho dirà.

Queden poques hores per al concert de Nadal al Consell i els assajos no s’aturen. A tots els demanem què senten quan són a l’escenari. “Molta emoció, el públic a prop, els aplaudiments... és una sensació guai”, descriu l’Eloi Pérez (setze anys, flauta travessera). Que la música no s’aturi ni les emocions tampoc.