Només manies?

L’Albert Martí (60 anys) sempre ha de beure de la mateixa copa i menjar a la mateixa hora. A més, tots els dissabtes sopa entrepà de sardines i els dilluns, truita de pernil. És un maniàtic de l’ordre, té una enorme col·lecció de llibres, còmics, CD i pel·lícules recollida en un inventari fet curosament a mà. També compta amb una llarga llista de rellotges i els combina en funció del color del jersei que porta. En té dos de l’FC Barcelona: un per als partits de lliga i l’altre per als de la Champions. I si un vol trobar l’Albert, ho pot fer a dos quarts de nou del matí, a l’estació de metro de Verdaguer, assegut al seient que queda enfront de la tercera porta del primer vagó de la línia blava, en direcció l’estació de Sants. Això, de dilluns a divendres, quan va a treballar. També segueix el mateix recorregut els vespres, quan torna de casa de la seva parella. I no tan sols passa pels mateixos carrers, sinó que procurar tardar el mateix temps: 22 minuts.

A uns cent quilòmetres de distància de l’Albert viu el Carlos Manjón (40 anys), que té la nevera ordenada per grups alimentaris: els embotits, la carn, els làctics, etcètera. Les begudes, a la lleixa de dalt, d’una banda, les llaunes i, de l’altra, les ampolles de vidre. I aquí no acaba tot: els productes que caduquen més aviat els posa a la fila del davant, tapant els que tenen més marge. L’aixeta de la cuina també ha d’estar en una posició concreta i quan ha de col·locar algun objecte té en compte que guardi certa simetria amb els del costat. Una altra de les seves manies són els inter­ruptors del pis. “Tots han d’estar mirant cap amunt o cap avall.” Ho supervisa de tant en tant, quan és a casa i abans de marxar. Recorda que de petit jugava a la fila, un joc que va inventar i que com el seu nom indica consistia a posar en fila uns cotxets que tenia. La separació entre uns i altres havia de ser exacta. A més, a l’hora de vestir-se treia de polleguera la mare, perquè gastava molt de temps intentant alinear les mànigues del jersei i la samar­reta interior.

Les històries de l’Albert i el Carlos són reals. Ambdós són persones amb vides normals que es defineixen a sí mateixes com a “maniàtiques”, “metòdiques” o fins i tot “pràctiques”. És clar, si algú ho té tot ben ordenat no perd temps a buscar res quan ho necessita. El Carlos, per exemple, comenta que una vegada un familiar que estava de visita a casa seva li va demanar si tenia cotó fluix. “Al primer calaix de la dreta del bany, al fons, al costat dels pals de les orelles”, va contestar el Carlos. “Si és veritat t’ho desordenaré tot”, li va dir aleshores l’altre. Potser el seu cas i el de l’Albert són bastant extrems, però el cert és que tots tenim manies. Que tiri la primera pedra qui no en té o no n’ha tingut mai cap.

ELS LÍMITS

Les manies són idees fixes, obsessives. La qüestió és quan deixen de ser una simple extravagància i es converteixen en un problema. On se situa la línia que separa un individu amb manies d’un altre que pateix un trastorn mental? El cap de psiquiatria de l’Hospital de Bellvitge, el doctor Menchón, estableix dos criteris: l’angoixa o el patiment, i la interferència en el funcionament diari. Quan ambdós es compleixen es disparen les alarmes: podem estar davant del trastorn obsessiu compulsiu (TOC).

El doctor Menchón explica que el TOC afecta del 2 al 3 per cent de la població, en diferents graus d’intensitat, i que és un trastorn que es caracteritza per obsessions i compulsions. Les primeres són pensaments intrusius, és a dir, no desitjats, que generen ansietat i es repeteixen (si no comprovo el gas hi haurà una fuga; si toco la maneta d’una porta em contagiaré d’una malaltia). Qui les pateix les reconeix com un producte de la ment (a diferència del que passa en la psicosi o el deliri). Les altres, les accions o rituals que es duen a terme per intentar neutralitzar aquests pensaments negatius i alleugerir l’ansietat (comprovo que el gas estigui tancat; em netejo les mans).

A vegades, com afirma el psicòleg de l’hospital de Meritxell Francesc Barbero, la relació entre les obsessions i les compulsions no ha de ser lògica: “Un pot tenir por que un familiar es posi malalt i tocar tres cops la finestra com a ritual.”

Les compulsions són molt repetitives i impliquen sovint una gran pèrdua de temps. “Les persones amb TOC poden dedicar fins a vuit hores als rituals”, asse­nyala Menchón. És per això que el TOC acostuma a interferir en el rendiment acadèmic i laboral (no és estrany que alguns afectats arribin tard a la feina perquè han de verificar moltes vegades una cosa o tarden una hora a vestir-se). El TOC també interfereix en les relacions socials, amb amics i familiars. “Deixen de fer coses i hi ha qui, per exemple, per por als gèrmens o a emmalaltir pot prohibir a un familiar que entri amb la roba de carrer a casa seva.”

No s’ha de confondre, així doncs, tenir manies i patir un trastorn que pot ser molt greu (segons Menchón, en el 80% dels casos genera depressió i hi ha qui arriba, fins i tot, al suïcidi). “Tots tenim manies i pensaments intrusius” i les persones que necessiten molts patrons per viure, com ara l’Albert i el Carlos, “poden tenir una personalitat obsessiva”, diu Barbero. Ara bé, “això no vol dir que pateixin TOC”.

DIFERENTS TIPUS

De TOC n’hi ha de diferents graus i tipus. El més recurrent, segons Menchón, és el relacionat amb la neteja. Després vindria el que té a veure amb la verificació, amb la necessitat de comprovar, per exemple, que les portes o les aixetes estiguin tancades. N’hi ha d’altres on el nucli dur és l’ordre i la simetria, o els pensaments màgics (haig de tocar això perquè si no passarà alguna cosa dolenta; si no començo el dia amb el peu dret anirà malament). I fins i tot, la por a tenir un impuls incontrolat, sexual o agressiu, inacceptable per la persona (i si faig mal a algú?; i si ara m’aixeco de la reunió i crido?).

Pel que fa a l’origen del trastorn, com assegura Barbero, hi trobem factors genètics, biològics i ambientals, com ara l’educació (hi ha estudis que apunten que el TOC guarda una relació amb el fet d’haver rebut una educació rígida). Amb referència a l’aspecte biològic, el doctor Menchón explica que “s’ha observat hiperactivitat en algunes àrees del cervell de les persones amb el trastorn”. Una d’aquestes àrees és l’orbitofrontal, l’encarregada d’avaluar situacions amb component emocional. “És la que fa que vinculem una taca vermella amb perill”, diu el psiquiatre. Els neurotransmissors o substàncies químiques del cervell també juguen un paper important. Els pacients amb TOC solen tenir falta de serotonina i hiperactivitat de la dopamina.

ELS AFECTATS

El TOC no entén de gèneres. Si bé és cert que de petits acostuma a donar-se més en nens, “a l’edat adulta la distribució és equitativa”, explica Barbero. El psicòleg, però, també fa referència a estudis que dibuixen un perfil molt específic de les persones amb TOC: baró, de formació i classe social afavorida, fill únic o primogènit i solter. Això últim té una explicació molt senzilla: la convivència amb una persona que pateix TOC acostuma a ser difícil. Quant als trets de personalitat de les persones amb el trastorn, el doctor Menchón assenyala que solen ser individus “amb aversió al risc, sentit de la responsabilitat i poc flexibles cognitivament”.

Els individus que descriuen els experts poden experimentar els primers símptomes de TOC a la infància, l’adolescència o a l’inici de l’edat adulta. “Si als 35 anys el trastorn no s’ha manifestat disminueixen les probabilitats que ho faci”, assegura Barbero. Sigui quan sigui que el trastorn apareix, es calcula que els afectats tarden entre 8 i 10 anys a demanar ajuda. “Els fa vergonya i ho pateixen en silenci durant molt de temps”, indica Menchón. L’altra qüestió és el temps que transcorre entre que demanen ajuda, reben el diagnòstic correcte i començen el tractament adequat. “Passen molts anys”, diu Barbero.

El tractament més comú és l’integral: farmacològic i psico­lògic. La medicació que se’ls administra són antidepressius, i la teràpia psicològica que ha demostrat ser més efectiva és la cognitivoconductual. Com explica Barbero, “consisteix a trencar associacions i exposar el pacient de forma gradual als estímuls que tem”. D’aquesta manera, si algú després de tocar un llibre necessita netejar-se les mans diverses vegades se’l farà tocar llibres i que vagi disminuint progressivament el nombre de cops que es renta les mans, fins que ho deixi de fer.

En casos molt extrems, quan el pacient no respon al tractament convencional, es practica una neurocirurgia. “Se’ls implanta uns elèctrodes que creen un camp elèctric i interfereixen de forma funcional en l’activitat de les neurones d’aquella àrea”, explica el cap de psiquiatria de l’Hospital de Bellvitge, on utilitzen aquesta tècnica, amb un 60% o 70% d’èxit.

Segons els experts, el TOC té períodes de millora i empitjorament, i tot i que pot desaparèixer temporalment, també pot tornar a fer acte de presència. Només del 10% al 20% d’afectats no necessitaran mai més tractament.

“Ets en un zulo, lligat i rebent cops”

Té 26 anys i és advocat. Si tenir la carrera de dret ja és tot un mèrit, en el cas del Manel Atserias el mèrit és doble o triple. Aquest jove està diagnosticat amb un TOC moderat-greu, i això, és clar, l’ha afectat molt a l’hora de cursar els estudis.

Per il·lustrar les interferències del trastorn a la vida acadèmica, Atserias comenta que fent exàmens li venien pensaments intrusius i quan l’ansietat era insostenible havia de reescriure sobre allò ja escrit. El mateix li passava quan recitava la lliçó o subratllava un llibre: havia de refer tot el que havia fet. “En un cap de setmana potser em llegia cinc pàgines”, ressalta.

Les primeres manifestacions del TOC van començar de ben petit, als sis anys. “Anant a l’escola em venien pensaments negatius i havia de tornar enrere, on m’havien vingut, i pronunciar algunes paraules o tocar algun objecte.” Amb el temps, explica, el TOC es va anar fent més gran, fins al punt d’interferir notablement a la seva vida. “Cada dos o tres minuts tenia pensaments intrusius, acabava el dia rebentat, no gaudia”, assenyala. I hi afegeix: “Ets com en un zulo, lligat i rebent cops.”

D’anècdotes en té moltes, però en destaca una: “Un dia vaig trepitjar una rajola que es movia, no vaig fer el ritual habitual [mirar-la fixament i parpellejar dues vegades per assegurar-me que no s’havia aixecat i ningú es podia fer mal] i vaig arribar a casa plorant perquè algú hauria pogut patir un accident per culpa meva. Dos dies més tard, vaig anar comprovar que la rajola estava al seu lloc.”

Al principi el Manel pensava que “això a tothom li passava”. Tot i així, per por al rebuig i que el veiessin estrany, tractava de dissimular-ho davant els pares i amics, que mai se’n van adonar. “Si havia de tornar enrere els deia: ‘Ui!, espereu, que vull mirar una cosa en un aparador.’” A més, tenia una doble cara: d’una banda, la del Manel obert i sociable i, de l’altra, aquell que quan arribava a casa es desfeia en llàgrimes.

A final del 2010 el Manel va posar nom a catorze anys de patiment. Després del diagnòstic li van venir ganes de plorar i alhora un sentiment d’alliberament, de “ja sé què és”. Va iniciar un tractament farmacològic i una teràpia cognitivoconductual, i ja l’ha pogut deixar. “Tenia, tinc i tindré TOC”, afirma, però ara “el controlo”.