Dels ni-ni als sí-sí

Organitzar-se bé per quadrar horaris, tenir les coses clares, ser molt responsable per portar-ho tot en ordre i al dia i aprofitar per gaudir del poc temps lliure que queda per a l’oci. Així és com es dibuixa el dia a dia dels joves sí-sí, els que combinen estudis i feina de manera simultània, i que formen part d’un grup que a Andorra amb el temps va fent-se més gran. Són l’altra cara de la moneda dels anomenats ni-ni, un terme que ha suposat una taca per al col·lectiu jove i que es refereix a aquells inactius que ni estudien ni tampoc treballen –per motius diversos–, que no s’han independitzat i depenen econòmicament dels pares. Davant d’un mercat cada vegada més exigent que vol professionals formats i amb experiència, ells hi lluiten.

“Quan sento com de vegades es diu que som la generació ni-ni o que tots els joves som uns ganduls em frustra, perquè t’estàs trencant les banyes per tirar endavant... i som molts els actius. Jo crec que hi ha molts més sí-sí que ni-ni.” El raonament el fa Víctor Carmona, que amb 19 anys està cursant el bàtxelor en Administració d’Empreses a la Universitat d’Andorra (UdA) i durant el curs fa d’entrenador de futbol als petits de l’FC Andorra. Tots els períodes de vacances els aprofita per treballar a jornada completa del que surti (fins ara sempre en feines en l’àmbit del comerç), pensant a guanyar calés per ajudar a casa i pagar-se les despeses.

És complicat combinar-ho tot? Tot és qüestió d’estructurar-se bé i tenir uns hàbits ordenats. Anar a classe o estudiar als matins, treballar a les tardes o els caps de setmana... el puzle de cadascú és diferent. “Hi ha cops que és una mica difícil i als vespres només hi ha temps per fer una mica de feina, sopar, i anar a dormir”, explica el Víctor. El Pere Baró, de 25 anys i amb un BTS d’assistent de gestió en petita i mitjana empresa, té la “sort”, diu, de poder-s’ho muntar bé: treballa com a assistent d’educació al Lycée Comte de Foix i estudia un grau d’empresarials centrat en l’àmbit de la comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). “La feina està feta per poder compaginar-la amb els estudis i em donen moltes facilitats en aquest sentit”, aplaudeix. Amb tot, després del Lycée no hi ha tarda que no dediqui almenys un parell d’hores a fer colzes. En el seu cas, a banda de voler independència econòmica –“estudiar és molt car”, evidencia–, l’entrada al món laboral està força motivada a voler millorar el currículum. “És important començar a treballar aviat i a moltes feines demanen experiència laboral prèvia”, apunta, al mateix temps que, com altres de la seva generació, lamenta com no sempre es dona l’oportunitat de treballar en el sector en què un s’ha format.

“Que si costa compaginar-ho tot? No és fàcil, però trobes temps per als estudis, la feina, la família i la parella. A més, els caps de setmana jugo a futbol i ho he de quadrar tot. Però tota aquesta activitat m’ajuda a marcar-me bé el temps”, hi afegeix l’Alba Cayuelas, de 24 anys i alumna de Ciències de l’Educació a l’UdA i entrenadora de l’equip infantil femení de l’FC Santa Coloma, que alhora treballa des de fa tres anys per hores fent promocions per a una marca de tabac els caps de setmana i festius. El que ingressa li serveix per guanyar autonomia, com cobrir les despeses pròpies o viatjar: “i amb 24 anys tampoc puc dependre al 100% dels pares”. Aquesta reflexió és compartida per tots.

Difícil quantificar-los

Quants sí-sí hi ha a Andorra? Malgrat que als centres educatius s’ha constatat com, sobretot els darrers anys, el volum d’alumnes que compaginen la vida acadèmica amb la laboral ha anat en augment, no hi ha dades actuals (les més recents són de l’Enquesta de Joventut d’Andorra, feta el 2000, i on es concloïa que un 6% del miler de nois i noies enquestats estudiava i treballava alhora en contraposició del 0,4% que eren ni-ni). “Tot i no disposar de xifres, la sensació és que en són molts, cada cop més”, assenyala el director de l’Escola d’Informàtica i Gestió i professor de l’Aula Magna de l’UdA, Florenci Pla. La tesi és calcada a la d’Eva Choy, cap d’estudis del centre de Formació Professional (FP) d’Aixovall. Els motius pels quals entenen des dels centres que el percentatge ha anat a l’alça són diversos: per una banda, la crisi ha deixat tocades moltes famílies que passen per situacions econòmiques més estretes i per tant, quan els fills poden, comencen a guanyar-se uns calés extra. Però també per la pròpia demanda del mercat, que reclama professionals en determinats àmbits. Així, a l’UdA veuen com, sobretot en les formacions com informàtica i ciències empresarials, la gran majoria d’alumnes ja tenen feina abans fins i tot de tenir el títol. “En informàtica, per exemple, es tracta de feines remunerades de dilluns a divendres”, exposa Pla.

Un dels indicadors que fa veure als ensenyants que els sí-sí van a l’alça són els horaris lectius. Creixen les peticions per compactar les classes a una part del dia per poder compatibilitzar-ho tot. “Ara el nostre horari sol ser de 8.30 a 15 h, mentre que abans hi havia dies que acabàvem a les 18. Amb el temps ho hem anat adaptant”, diuen des de la Universitat. A FP, tot i no haver aplicat cap modificació encara, s’ho plantegen. “Estem rumiant-ho perquè veiem que cada cop són més els que ho necessiten. Però no hem pres cap decisió; són debats que anem tenint”, reconeix Choy.

“Als meus caps ja els vaig dir que quan comencessin les classes només podria treballar els caps de setmana.” Ho explica la Clàudia Simón (19 anys) i que cursa segon d’FP de secretariat mutilingüe a Aixovall. Els divendres i els dissabtes al vespre és empleada en una pizzeria cobrant i atenent trucades. Explica com la majoria dels seus companys de classe i amics de l’entorn tenen uns hàbits similars –“tots ho fem per tenir uns diners extra i no estar sempre demanant als pares”, afirma– i ja pensa, quan acabi l’FP, a marxar a Catalunya a estudiar Turisme. “Potser amb el que hagi estalviat ja en tinc per a les meves despeses”, assenyala.

Des de la distància

I quan la formació no s’adapta... doncs ho fan els estudiants. Una opció que cada vegada pren més força és la de formar-se a distància. Tot i que sovint demana molta més constància, perquè el professor acaba sent un mateix, ofereix més possibilitats, almenys horàries. El Younes Raguig, de 28 anys, ho sap bé. Després de llicenciar-se en Empresarials per la via presencial, va estudiar Administració i Direcció d’Empreses (ADE) per la UOC i un màster en Direcció Financera, també a distància. Ara, al febrer, començarà Dret amb el mateix sistema. Tot plegat, entremig de les hores que té després de la jornada laboral a temps complert –durant anys, com a auditor i ara en una entitat pública– i els caps de setmana que tenia lliures. “Ja des que estudiava al Lycée que treballo. Llavors, els caps de setmana i més endavant, ho he anat combinant sempre. Però és molt dur i demana molt sacrifici”, reconeix. I ha tingut clar des de sempre que volia invertir a estudiar per no estancar-se. Ara, després d’anys d’esforç i d’hores, diu, comença a “recollir els fruits de l’arbre”. “També he tingut sort en el sentit de trobar feina ràpid, perquè en el meu sector a Andorra sempre falten professionals”, exposa.

Com el Younes, l’Alba González també ha escollit la via dels estudis no presencials. 26 anys (des dels 22 està independitzada), cursa Filologia Hispànica a la UNED i treballa a temps complet com a secretària. Intenta dur el curs el màxim al dia possible, però el dia a dia de vegades no ho permet. “Demana molta constància i vaig fent. Potser estic tres setmanes a tope estudiant fins a la matinada i després en descanso una”, descriu. La seva idea és, més endavant, intentar treure’s tercer i quart en un parell d’anys i quan acabi la llicenciatura i el màster –ara obligatori per poder exercir de docent– mirar d’acabar en el món de l’ensenyament:“els joves ara potser ho tenim més complicat que els d’abans, perquè també hi ha moltes més facilitats per estudiar i les ofertes de feina són menors, però tampoc ho hem d’emprendre des del vessant negatiu”.

El preu d’estudiar

Com la resta dels testimonis, la voluntat de tenir un currículum el màxim de farcit possible va dur el Jordi Ribes (24 anys acabats de fets) a completar la llicenciatura en ADE feta a Andorra amb un màster en Direcció de Màrqueting a Barcelona –els caps de setmana pujava al país per treballar– i ara en un MBA en Comunicació i Relacions Públiques a distància. Tot plegat, compaginant-ho des de fa un parell d’anys amb una empresa pròpia de comunicació que va obrir al país. “Els títols posteriors a ADE els he fet per aportar un plus i guanyar contactes. Estem en un món molt competitiu i els estudis s’han anat devaluant i cal distingir-te”, reflexiona. I més en un moment en què les oportunitats per a les noves generacions no són ni fàcils ni evidents i, a més, estudiar té un preu alt. En aquest punt s’hi fixa la Cristina González, de 22 anys, i llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona. Ara cursa un postgrau a distància “perquè els màsters són quasi tots presencials i no podia permetre’m estar més anys a fora, a més dels preus elevats que tenen”, diu. Ara, amb la idea d’independitzar-se més aviat que tard, es guanya el sou treballant als migdies a l’escola andorrana d’Ordino i a les tardes a la ludoteca de Santa Coloma (amb deu minuts per dinar). “He buscat feina de psicòloga però és molt complicat: amb 21 anys et demanen la car­rera, el màster i experiència laboral... i és impossible! I llavors no et donen la possibilitat ni de fer pràctiques no remunerades... com hem d’adquirir, així, experiència? No ens deixen”, descriu.

Quan a tots els demanem sobre l’estereotip social dels joves ni-nis, reaccionen i es reivindiquen: també són molts els que es busquen la vida i no es queden asseguts al sofà de casa esperant un miracle. I com veuen el futur? Com es dibuixen en cinc anys? Ningú en té la clau. “Què és complicat, ja ho sabem. Però tot és treballar-s’ho”, coincideixen. Aquesta precisament és l’actitud.