Escenari d'estrelles o estrellat?

Tina Turner, Miles Davis, B.B. King, Bob Dylan, Elton John... són alguns dels artistes internacionals que han desfilat pel Principat. Nits d’estrelles la majoria, però també alguna d’estrellada. I és que no sempre les actuacions d’aquests músics de primera fila, que venen en comptagotes, han tingut la rebuda del públic que s’esperava. Si parlem de beneficis econòmics, podem afirmar que algunes han estat autèntics fiascos. Per què? És Andorra un bon escenari per acollir aquest tipus d’espectacles? Quins són els obstacles als quals el país ha de fer front? I els reptes de futur? Anem a pams. La primera qüestió que cal plantejar és si Andorra té potencials o no per atraure superstars. En cas de no ser així, aquí s’acabaria tot. Però sembla que, malgrat que d’entrada a més d’un li pot costar d’imaginar, hi ha motius per a l’esperança. En desgrana un motiu el Manel Areny, propietari de la productora i promotora d’espectacles Andorra Animació, que destaca que alguns artistes veuen en el Principat un país diferent on actuar, fora del conjunt d’habituals per on passen les seves gires. Aquest va ser el cas, per exemple, de l’Elton John, qui per iniciativa pròpia va voler oferir un concert aquí el 2015 per completar la llista de 100 països on haver passejat el seu piano i la seva música.

En un pla més pràctic, el director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc, Josep Maria Escribano, assenyala que la localització del Principat pot ser aprofitada pels cantants que actuen a França o Espanya per incloure’l dins la ruta d’espectacles.

Ja tenim arreglat un factor de l’equació, l’artista, però ens en falten dos: el públic, i la capacitat del país per rebre tant el primer com els segons. Pel que fa a l’audiència, i tenint en compte el nombre limitat de la d’aquí, resulta necessari mirar cap a l’estranger. I de nou, el poder d’atracció d’Andorra per fer venir gent de fora no representa cap problema, al contrari. “Hi poden trobar excel·lents complements, com ara bons hotels, restaurants, comerç, espais d’oci... l’oferta de país és molt atractiva”, explica Escribano. Un altre dels ganxos, comenta, és la proximitat amb l’artista. “Aquí fins i tot el pots saludar”, diu.

ELS OBSTACLES

Andorra pot semblar un bon escenari, però com diu Areny “cal tenir la capacitat econòmica”. I en això és on el país punxa. Sens dubte, els diners són la principal barrera que frena l’oferta de macroconcerts d’artistes internacionals. “Les partides s’han anat reduint molt en cultura”, assegura Areny. Aquesta falta d’aportacions públiques, no obstant, és només una de les arestes del problema. Segons el gerent d’Andorra Turisme, Betim Budzaku, el pressupost dels espectacles a gran escala acostuma a obtenir-se del suport institucional, del taquillatge i dels patrocinadors, on es troba l’altre gran handicap. “No hi ha empreses que puguin arribar a les xifres tan elevades d’aquests concerts”, afirma Budzaku. Quan diu que no n’hi ha, es refereix al fet que no se n’han trobat, que se n’han de buscar. Com ho han fet els festivals Narciso Yepes Ordino i la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella amb les entitats financeres Crèdit Andorrà i MoraBanc, respectivament. I com no ho va aconseguir el Festival Andorra Red Music, que el 2014 va portar sis grups de primer nivell dels anys 80 i 90, i que no es va poder reeditar per manca de patrocini. Fent honor a la veritat, cal dir, a més, que la primera i única edició del festival va estar envoltada de dubtes, ja que el ritme de venda d’entrades els dies precedents era inferior al previst i això va obligar a fer promocions de tarifes.

Si costa trobar patrocinadors, no val la pena mencionar la possibilitat que sigui una empresa privada la que es plantegi muntar un concert d’alguna superstar. “És impossible”, diu Areny, qui argumenta que “els costos de producció són molt alts i només amb la venda de tiquets no generarien cap benefici, degut a la limitació d’aforament que tenim”. I aquí entrem en un altre terreny enfangat, en les dificultats del país per acollir una xifra notable de públic. Budzaku afirma que “Andorra no pot rebre un Bruce Springsteen, que aplega 70-80.000 persones, ni Coldplay, que en reuneix unes 20.000, podria ajuntar 5 o 6.000 espectadors com a màxim”. I aquests últims, amb problemes. Per què? Principalment per la inexistència d’un espai adequat. “Quan va actuar Elton John al Poliesportiu d’Andorra la Vella la temperatura mitjana era de cinquanta graus, allò no és un lloc adaptat”, ressalta el responsable d’Andorra Turisme. En la mateixa línia, Areny lamenta “no tenir estadis com el Camp nou o pavellons com el Palau Sant Jordi, que fan que el concert sigui més espectacular, que donen més trempera”. No és estrany, per tant, que si els artistes van a grans ciutats de França o Espanya, i la data del concert és propera, “això pugui afectar a nivell de públic”.

A part de l’espai, el cap d’Àrea d’Acció Cultural de Govern, Ivan Sansa, explica que si es fa venir un públic molt nombrós, “també sorgeixen altres entrebancs com ara la logística, el transport, la comunicació i l’aparcament”.

PER QUÈ ELS FIASCOS?

És difícil organitzar concerts de grans artistes internacionals al país. I més difícil resulta encara entendre per què quan se’n fan alguns no funcionen. Però tot té una explicació. En el cas de fracàsmés recent, el concert de Bob Dylan el 2008 (l’altre el deTina Turner el 1990), en què van sobrar la meitat de les 8.000 entrades a la venda, sembla que la causa va ser la falta de desplegament promocional i publicitari a fora. “És el més probable, perquè no pots esperar que de 75.000 persones al país, 8.000 siguin fans del Dylan, és desproporcionat”, explica Budzaku. Sigui com sigui, i tenint en compte que “som un país petit i no tenim els espais adequats”, Areny pensa que és “un error” plantejar l’èxit d’un concert pel públic que ve. “Tenir al pensament posar 50.000 persones és fer volar coloms, no ha de ser l’objectiu. Les metes han de ser unes altres: la publicitat, la imatge i, evidentment, satisfer la gent d’aquí”, subratlla.

REPTES DE FUTUR

El que és clar és que la visita de figures reconegudes a arreu del món aporta molt valor al Principat. “És una forta atracció a nivell turístic i situa el país al mapa internacional”, apunta Escribano. Malgrat això, Areny opina que “no ha de ser una obsessió portar les superestrelles o l’artista de moda”. I és que, “per moltes ganes i mitjans, la realitat et fa canviar d’opinió”. El propietari d’Andorra Animació considera així, que en el panorama actual, resulta més factible portar les primeres figures de la música espanyola. Coincideix amb ell Sansa, qui “tenint en compte la competència de Barcelona, no sap “si els grans concerts mediàtics són el perfil d’espectacles que hauríem de fer”. El cap d’Àrea d’Acció Cultural de Govern advoca per convidar artistes consolidats però amb menys caché al llarg de tot l’any en comptes d’oferir-ne només un de gran. “S’hauria de consolidar una oferta cultural musical el més diversa possible”, assenyala. Per una “programació variada i de qualitat” és també pel que aposta el cònsol menor de la capital, Marc Pons.

De voler acollir concerts de populars celebrities musicals, Budzaku creu que és una prioritat crear un espai multifuncional on poder oferir diferents tipus d’espectacles. “És imprescindible, una necessitat”, comenta. Aquest espai polivalent, com recorda Sansa, és un projecte del qual s’ha parlat però no s’ha acabat mai de definir.

L’originalitat és un altre dels reptes que caldria superar. “S’ha de fer coses que no passen a tres hores de distància en cotxe d’Andorra”, afirma Budzaku. El gerent d’Andorra Turisme ho exemplifica: “no té sentit portar Lenny Kravitz si ha acabat de tocar o tocarà a Barcelona”. Precisament, com “no podem competir contra ciutats com aquestes”, qui va ser responsable de Promoció Cultural a Govern, Josep Maria Ubach, opina que s’ha de buscar la complementarietat amb festivals o concerts com els que es fan a Espanya o França. “Convé apostar per un festival amb una personalitat específica”, diu. I en aquest sentit, tant ell com Budzaku mencionen el Festival Internacional de Jazz d’Escaldes, que del 1985 al 2004 va portar moltes figures i formacions jazzístiques de prestigi internacional, i que va donar pas a l’actual Festival Colors de Música, amb una programació més oberta. El tema financer és, per a Budzaku, “el més complicat de solucionar”, i els patrocinadors, com indica Escribano, on hi ha el “desllorigador”. I quins són els potencials esponsors? Segons el responsable d’Andorra Turisme, les grans empreses multinacionals. A elles, “no se’ls ha de vendre Andorra com un país on viuen 75.000 persones, sinó per on hi passen 8 milions, de diferents nacionalitats”.

ELS CONCERTS

Artista: Tina Turner. Data: 7 d'octubre del 1990. Lloc: Pàrquing del Prat d'Escaldes-Engordany.

El concert de la Turner va fer aigües, mai millor dit. La pluja va entelar l'actuació que va oferir a Andorra la 'reina del rock' i aquella nit no van brillar les estrelles. Com assenyala Josep Maria Ubach “va ser un concert desangelat, amb poc caliu i gent”. Tan poc públic que Gerard Grau, qui va portar la cantant amb l'ajuda d'una subvenció de Govern, comenta que “la Tina es devia pensar que era a la festa d'aniversari de casa seva”. El resultat? Una gran pèrdua de diners. De poc li va servir a Grau passar-se “moltes nits senceres repartint pòsters”. La poca afluència al concert, només va deixar una cosa positiva: la Tina va baixar amb el públic a cantar, un gest que no acostumava a tenir.

Artista: Miles Davis. Data: 8 de juliol del 1989. Lloc: Vela del Parnal, Escaldes-Engordany.

Els qui van assistir al concert asseguren que va ser el millor de tots els que es van celebrar en el marc del Festival Internacional de Jazz d'Escaldes. Ho diu, per exemple, el cantant Migue Guerra, per qui va ser un luxe gaudir aquella nit de l'actuació del seu músic preferit i inspirador. Coincideix amb ell Josep Maria Ubach, que no es va perdre cap concert del festival. El que va ser responsable de promoció cultural a Govern ja havia vist Davis altres vegades i explica una anècdota: “Era una mica racista, normalment actuava cinc minuts cara al públic i la resta d'esquena a ell. Aquí, però, va oferir el concert sencer de cara. Em va xocar, va ser un privilegi”.

Artista: Elton John. Data: 18 de juliol del 2015. Lloc: Poliesportiu d'Andorra la Vella. Sir Elton John va escollir Andorra perquè volia arribar a la xifra de 100 països on haver actuat. A les 2.000 persones que van assistir a l'espectacle, però, el que menys els devia importar va ser el pretext. Era el primer i últim concert de John al Principat, i ells van ser allà. “Va estar molt bé, va ser una gran experiència veure'l ballar aquí”, comenta Felip Gallardo. Gran fan del cantant, va poder gaudir del xou des de platea, a quinze metres de l'Elton, “tot un luxe”. I no només això, sinó que va gravar gairebé les dues hores de concert, protagonitzant la primera emissió en Periscope des del país. “Arran d'això, em va començar a seguir molta gent dels Estats Units”, explica. I hi afegeix: “va ajudar a donar visibilitat a Andorra, era la primera vegada que alguna gent en sentia parlar”.

Artista: Bob Dylan. Data: 22 de juny del 2008. Lloc: Camp de futbol de Prada de Moles, Encamp.

“Molts diners i poc públic”, així resumeix Gerard Grau el fiasco del concert, que va viure de prop l'esdeveniment. I és que el comú va finançar l'espectacle amb 300.000 euros i de les 8.000 localitats disponibles només se'n van vendre 4.000. Olga Areny, l'aleshores consellera de Cultura d'Encamp i artífex de l'esdeveniment, ho va atribuir a una falta de promoció a fora. Sigui com sigui, el públic assistent va estar entregat. I Dylan també, tot i que poc simpàtic. No va regalar ni un “hola”. Tampoc va permetre l'entrada als reporters gràfics. Les fotos que hi ha d'aquella nit són preses des dels balcons amb teleobjectius.