D'àvies i netes

Dones lluitadores, a les quals no els ha estat fàcil tirar endavant, molts cops amb una mà davant i l’altra darrere, que han viscut en una època de menys oportunitats per al col·lectiu femení. Algunes van tenir la sort de poder anar a l’escola i tenir una formació; altres, obligades per les condicions de vida, no saben llegir i escriure perquè s’entenia que la feina al camp per ajudar a pujar la família era prioritària als estudis. Han viscut el masclisme més recalcitrant en primera persona i han batallat per anar aconseguint igualtat de drets. Són les dones de fa dues generacions, les àvies de les joves d’avui, que veuen com les netes han tingut més opcions i han crescut en un ambient més lliure. Ningú les ha mirat malament per dur pantalons o fumat, anat soles a un bar si els venia de gust, han estudiat –la majoria, carreres universitàries–, han tingut l’opció de votar i ser escollides en unes eleccions, tenen una independència econòmica i social, han vist món... El salt, reconeixen, ha estat enorme en molts sentits.

Aquesta setmana, en què arreu del món s’ha celebrat el Dia internacional de la dona treballadora, hem convidat quatre parelles d’àvies i netes a reflexionar sobre els temps que han viscut unes i altres. “D’àvies lluitadores hem sortit netes valentes”, concloïa una de les participants. Sigui com sigui, i malgrat els grans avenços aconseguits, ressalten que encara no s’ha aconseguit la paritat en tots els sentits i que certs tics no s’han esvaït del tot. Queda feina per fer, doncs.

MARIA I MARIA

La vida és ara tan diferent que la vostra generació no podeu comprendre com era abans!”, es fa un fart de repetir la Maria Martisella mentre xerra amb la seva neboda-neta, que es diu exactament com ella (la jove, de 31 anys, és la consellera general de DA). Aquest parell d’encampadanes reflexionen sobre les diferents èpoques que els ha tocat viure. L’una, al seu temps, fent vida de pagès i mirant-se al mil·límetre el que es gastava perquè els diners no circulaven com avui, i l’altra, ara, amb la carrera de Dret a la butxaca i una independència econòmica i social que fa cinquanta anys era tot un somni. “Abans era impensable que una noia jove anés a viure sola! Si sortien de casa era o per casar-se o per anar amb amo, a fer de criades a Barcelona”, exposa la Maria sènior, que va viure fins que es va casar amb els pares, el germà i la cunyada (eren els hereus i es van quedar a la casa pairal), i la germana.

“Però avui és diferent. Quan vaig tornar d’estudiar a fora vaig trobar feina de seguida i ja ens vam posar a viure amb la parella”, compara la jove. La distribució familiar ha canviat molt i també, de retruc, la condició de la dona. A l’època de la Maria gran –que prefereix no dir l’edat que té i assegura divertida que “els que em coneixen ja la saben”– els sogres i els joves compartien nucli, mentre que ara les parelles han guanyat independència. “Les famílies estaven més unides...”, opina la tieta. “No ho veig així, perquè als pares els truco i veig moltíssim. Simplement és que ja no vivim tots sota el mateix sostre perquè els temps han canviat, però units ho estem igual”, respon la neboda-neta.

La qüestió dels hereus –les filles en quedaven al marge– també apareix durant la xerrada. La gran lamenta com, igual que ocorria en moltes altres cases del país, el patriarca no volgués dividir el patrimoni familiar i tot quedés per al fill gran. Tradicions que posaven l’home per davant de la dona. “Ara l’herència és que els pares et paguin els estudis, que ja és molt!”, exposa la Maria júnior. “Maria, vostè va viure molt masclisme?”, li demanem. “Ui, moltíssim! Les dones ho feien tot! Fins i tot havien de trencar la llenya mentre ells estaven al bar. Sap què? Un cop vaig anar a les Canàries i em va cridar l’atenció veure que hi havia grups de dones juntes als bars, perquè aquí no passava”, relata. De tasques domèstiques, els homes ni parlar-ne, una situació que la Maria petita ja ha vist força superada i que ja quasi ni es planteja. Si la seva parella ha de canviar els bolquers a la nena o posar una renatadora ho fa amb normalitat. “Avui tots treballem fora de casa i s’ha de repartir la feina”, diu.

Però tot i les distàncies i les mancances socials i econòmiques, la gran reitera que la societat llavors “era més feliç amb el que tenia. Llavors no teníem res i no ens faltava res!”, somriu. “Ara com més tenim més volem, sempre hi ha la sensació que ens falta alguna cosa”, assenteix la jove, reflexionant sobre el consumisme d’avui. “Ara tornem al punt de la racionalització, perquè hem passat uns temps de massa despesa, en què no es mirava res”, hi afegeix la neboda. Èpoques diferents i valors, també, canviants.

ANNA I PATI

La Pati Casal, de 31 anys, té en la seva àvia, l’Anna Caillís, de 86, un referent de vida. Com a dona valenta, moderna i de mentalitat oberta. I és que l’Anna va ser diferent a moltes noies del seu temps: mestra d’educació especial, va ser de les primeres d’Andorra a treure’s el carnet, duia pantalons quan no era encara l’habitual, fumava i “anava a un bar sola si tenia set”, descriu la padrina, una de les impulsores de l’Escola Especialitzada de Meritxell –avui n’és sòcia d’honor– i activista recol·lectora de signatures per aconseguir el sufragi femení al país. Situacions, sobretot les primeres, que avui són del tot quotidianes però que seixanta anys enrere cridaven l’atenció. “Jo venia de França i allà estaven més avançats, per mi eren coses més normals. Vaig ser moderna... però també molt treballadora”, explica l’Anna, que amb 22 anys es va traslladar al país per qüestions de feina i ja s’hi va quedar. Fa molts anys que és una laurediana més. De seguida va conèixer qui seria el seu marit i amb 26 anys ja estava casada i es posava al front, juntament amb ell, de dues botigues de roba, una a Andorra la Vella i l’altra a Sant Julià.

Però amb 34 anys i tres fills en comú la vida es truncava: el seu marit va morir i es quedava amb els nens a càrrec i compartint llar amb la sogra i la mare d’aquesta. “Tres generacions de dones que van haver de tirar endavant juntes i espavilar-se sense els homes”, diu la neta.

Ella compara la vida que ha dut fins ara amb la de la iaia i hi veu un gran salt. “A la meva edat ja tenia fills i estava casada. Jo he estudiat a fora, viatjat, viscut un parell d’anys a Anglaterra, també a Itàlia... tingut una vida independent, visc sola i faig el que em sembla sense haver de donar explicacions”, es descriu. I ho té més que clar: “Soc com soc per herència genètica de l’àvia. D’àvies lluitadores, netes valentes.”

Els demanem a les dues si creuen que avui el col·lectiu de dones ho té més fàcil. Hi responen afirmativament, però hi fan matisos. “La Patrícia s’ha apanyat molt bé, però també hi ha joventut que no ho ha pogut fer. Però és cert que a la meva època, per exemple, ningú no podia anar a Londres a estudiar”, exposa l’Anna. “Clar que entre l’àvia i jo s’ha fet un salt social enorme, però encara falta un gran camí en l’àmbit dels drets i hi ha coses a millorar, com l’equitat dels sous amb els homes”, opina la jove.

I quan els preguntem si envegen –enveja sana, és clar– algun aspecte de la vida de l’altra, l’Anna cita la llibertat amb què es viu avui, mentre que la jove, l’empenta de les generacions passades: “He vist mig món i fet moltes coses, però ella tenia un parell d’ovaris per tirar endavant i construir coses.” “Encara que he patit, m’ha agradat molt la meva vida”, conclou amb un somriure l’Anna.

FRANCISCA I NATHALIE

Les circumstàncies que han envoltat la joventut de les massanenques Francisca Aránega (91 anys) i la Nathalie Riba (39), àvia i neta, no tenen res a veure. La primera sap què és partir gana física. I haver de treballar des de ben petita al camp per ajudar a tirar la família endavant en una època molt dura en què l’escassetat era el pa de cada dia. I més a la seva Andalusia natal (la Francisca va néixer al Taberno, a Almeria), on a l’època els recursos eren ben pocs. “Un cop em vaig fer mal, de petita, treballant al camp, i un veterinari em va mig arreglar, no hi havia més!”, exemplifica la padrina sense dramatismes, mentre la neta se l’escolta i admet que ni s’imagina què és “haver tingut una vida així, amb les comoditats que tenim ara”. “Hi ha coses que no arribem a valorar i ens queixem per coses petites”, reflexiona.

Com, per exemple, el fet d’haver pogut anar a l’escola i tenir una formació. La Francisca no hi va poder anar mai perquè el pare la manava anar al cortijo a fer feina –en canvi, el seu germà sí que va aprendre a llegir i escriure a l’escola, “però les dones de la família no, mira quant masclisme!”, explica–, mentre que la Nathalie ha tingut l’oportunitat d’estudiar i treballar en una feina que li agrada i on se la valora (treballa al comú de la Massana). La neta tampoc no ha hagut d’emigrar per buscar-se la vida com va haver de fer l’àvia: vídua i amb sis fills a càr­rec, fa 42 anys es va veure obligada a fer les maletes i pujar a Andorra. Aquí no tenia pas família, però sí un conegut que la va ajudar a situar-se al principi. “Vaig venir aquí i ja tenia treball de dona de fer feines a la restauració... i sempre he treballat d’això, en hotels i cases particulars”, recorda. La Nathalie valora la fortalesa de les dones d’aquesta generació: “Són més fortes. Ha perdut dos fills i dos marits i ha tret forces per tirar endavant sempre.”

Independència juvenil

Les èpoques i les mentalitats d’una i altra generació han suposat frens en la joventut d’una i llibertats per a la de l’altra. La jove ha tingut l’opció de viatjar quan ha volgut i no ha tingut lligams que l’han frenat a fer el que li ha vingut de gust. La padrina, sempre amb germans o fills a qui atendre, no sap què és agafar un avió sola o amb les amigues i marxar un cap de setmana a voltar.

La criança a casa, de fet, també ha vingut marcada per l’època. L’àvia va tenir un pare que defineix com a “molt recte”, a qui parlava de vostè i que quan tenia 5 anys ja l’enviava al camp a recollir civada o a fer de pastora. “La relació que tenia amb el meu pare era molt diferent, molt estreta. Era el millor amic, el meu confident”, compara la Nathalie. Mons totalment oposats amb tan sols 50 anys de diferència.

HERMÍNIA I CRISTINA

Ara es parla molt de la dona treballadora i dels esforços que ha de fer per arribar a tot arreu, però l’exemple de l’àvia demostra que a la seva època ja passava i la dona se’n feia un fart.” Ho afirma la Cristina Albós, de 23 anys, mentre mira orgullosa la seva padrina, l’escaldenca Hermínia Navas, de 77, que durant molts anys va compaginar feina i família traient hores d’on fos. Primer, de joveneta, com a artesana dels barrets, perquè s’hi havia format a l’Escola d’arts i oficis de la dona a Barcelona; més endavant com a dependenta d’Establiments Vidal –“vaig venir de joveneta de Barcelona per a tres mesos, perquè tenia família aquí, i de seguida em van oferir si m’hi volia quedar!”, recorda– i més endavant, un cop casada amb el Toni Albós, com a mestressa del Palau dels Licors durant 23 anys, a Escaldes. Hores i hores darrere el taulell –“llavors no hi havia la regulació de treballar 8 hores i obríem de 9 a 21 tots els dies, i només tancàvem per Meritxell, però ho fèiem contents”, relata– que havia de combinar amb les tasques domèstiques i la cura de la família.

La realitat de la neta és ben diferent. Graduada en Psicologia clínica i amb un màster acabat recentment –no fa ni un mes que ha finalitzat els estudis– ara tot se centra a trobar una feina que “estigui mínimament relacionada amb el que he estudiat”, tot i que és conscient que haurà d’adaptar-se al que arribi i no mirar el rellotge. Avui el món laboral no ho posa fàcil. “Pel que veig al meu entorn, et fan treballar moltes hores i si no ho vols et diuen que hi ha cua de candidats a la porta. En certa manera, el que s’havia aconseguit regular amb molts esforços s’està perdent”, comenta la jove.

Les joventuts d’una i altra, per la generació que els ha tocat viure, també disten força. Més obertura ara –la Cristina ha pogut anar al cine amb les amigues amb 15 anys sense problemes mentre que l’àvia recorda com abans “no estava gaire ben vist que una dona ni tan sols anés a fer un cafè sola”– i també ha viscut en un temps d’abundància que poc s’assembla amb el dels 40. “Recordo que em van fer obrir les sabates pels dits per fer-me-les grans!”, cita l’Hermínia. Un panorama que la neta no ha viscut mai. Les seves nits de Reis, per exemple, eren de regals i més regals, com tota la seva generació. “He tingut de tot i més, no em puc queixar de res”, admet.

Però malgrat el salt generacional, poca distància hi ha entre una i l’altra. “Tot i ser d’altres generacions ens entenem molt. L’àvia sempre ha tingut una mentalitat molt oberta”, remarca la Cristina, mentre l’Hermínia fa que sí amb el cap.