Conquerir l'inaccessible

En David té una discapacitat visual gairebé total però aquest hivern ha anat a esquiar. Té 36 anys, treballa a l’administració pública i li agrada la muntanya. És el segon any que ha pogut lliscar per les pistes i dels dies que ha pogut anar-hi n’està molt content. Gaudeix com ningú de les sensacions de la baixada. “Genial, espectacular”, ho defineix. I cada cop s’atreveix a anar més de pressa i a passar per llocs més difícils.

La Míriam té 26 anys i aquest final de temporada per fi s’ha llançat a esquiar. Al principi li feia por però ha anat agafant confiança i ara no veu el moment de parar de baixar. Té un retard general del desenvolupament, però això no l’ha frenada. “M’ha fet impressió”, exclamava després de la primera baixada, diumenge passat. Al costat, la Carmen, la seva mare, explica que el primer any no hi va haver manera que volgués posar-s’hi però que “enguany ho hem aconseguit i ho espera amb moltes ganes”. I detalla: “Quan venim es nota que la seva autoestima s’enfila en veure que és capaç d’anar amb el telecadira i baixar.”

El David i la Míriam són dues de les persones que poden gaudir de la muntanya tot i les seves respectives discapacitats. Ho fan gràcies a l’ajuda que posa a la seva disposició l’associació Hi Arribarem, una entitat que té per objectiu apropar la natura a qui autònomament té dificultats per gaudir-la. DMG es va apropar diumenge passat a una de les seves activitats, una sortida a esquiar pensada de dalt a baix per adaptar el medi als usuaris.

Eren una trentena de membres de l’entitat els que ocupaven al matí un segment de la terrassa de l’estació d’Arinsal. Alguns –molts– duien un peto que, amb lletres ben grosses, indicava que eren voluntaris. D’altres, equipats amb vestimenta per esquiar, esperaven el seu torn per fer les primeres baixades. La fusió dels dos, dels disposats a ajudar i dels que tenen ganes de gaudir de la muntanya però no ho poden fer per si mateixos, creava un ambient positiu, constructiu i alegre.

Quan, puntual a les deu, va arribar l’autocar carregat amb els esquiadors, a la terrassa ja hi havia a punt l’eina bàsica per fer rutllar la jornada: les cadires especials per esquiar. Es tracta d’una estructura, amb esquís a la part inferior i l’ergonomia justa perquè l’usuari gaudeixi de la baixada. Els mànecs que té a la part de darrere enllacen l’esquiador amb el conductor de la cadira, un altre imprescindible. Uns quants dels voluntaris de Hi Arribarem s’han format per poder conduir les cadires amb la seguretat i destresa necessària per fer de la baixada un èxit sense ensurts. Com ho han fet? Tot plegat comença amb el naixement de l’entitat, ara fa uns cinc anys. Un grup de persones –entre les quals l’expresident de l’entitat Didier Ruterucci– es van inspirar en l’associació francesa Y arrivarem per tirar endavant la versió andorrana del col·lectiu, amb els mateixos objectius. Alhora també es van activar les sessions de formació per guiar la cadira, unes jornades on uns quants voluntaris van aprendre les tècniques per saber-les portar de la mà del mateix inventor del giny.

I és gaire difícil conduir una cadira? Cal gaire força? Els xofers asseguren que no, que sobretot és qüestió de ser un esquiador experimentat per dominar la neu, fins i tot si és pastosa i de poca qualitat, com era el cas de diumenge passat a Arinsal. “Cal un bon nivell d’esquí i tenir confiança. També és important que durant la baixada la cadira i el conductor siguin una sola peça”, explica un dels xofers i actual president de l’associació, Joan Rossell.

Perquè sigui un èxit tot el procés es comença amb la preparació de l’esquiador a la cadira. Amb l’ajuda de molts braços voluntaris si hi ha una mobilitat reduïda la persona s’asseu i a continuació se l’assegura amb un cinturó, una corretja pels peus, un casc ben subjecte i les mans i els braços plegats. Quan tot està a punt ja es podrà iniciar el trajecte. Els vigilants dels telecadires ja estan avisats i quan arriben esquiador, cadira i conductor ja els deixa passar de seguida. La cadira està preparada per quedar subjecte al remuntador durant la pujada.

En Mingo és un altre dels conductors que no fallen. “Has de canviar de xip i en comptes d’esquiar tu has de fer esquiar la cadira”, explica. “Es pot agafar tanta velocitat com vulguis. Dependrà de la canalla que portes davant. De vegades cal anar més tranquil i de vegades no tant. Cal ser conscient que davant hi portes una persona”, comenta. I recorda cap incident amb la cadira? Cap de remarcable, però sí que la cadira es pot tombar. “Si passa, simplement es queda de costat i no rellisca avall”, aclareix. Justament li va passar a en Pere, de l’Escola Especialitzada de Meritxell i del taller ocupacional de Xeridell, en la darrera sortida. Era la seva primera vegada i malgrat que li feia impressió –sobretot als revolts– i que va tombar, va acabar molt content de l’experiència. “Era la primera però no serà l’última”, explicava animat.

Uns altres dels col·laboradors habituals a les sortides són membres del club de rugbi VPC i del cos de banders. En Pasqual Mesa, un dels agents, explica que tant hi van en dies de feina com en dies lliures, perquè els agrada ajudar. Fan suport logístic i saben fer de conductors de cadires. Diumenge, per exemple, en Pasqual va haver de tirar de tacte en fer baixar un dels usuaris amb una malaltia anomenada espina bífida, una malformació que li suposa que la musculatura del coll és dèbil i, per tant, els sotracs no poden ser gaire profunds. “En aquests casos has de saber anar a poc a poc”, explicava.

A més del conductor i l’esquiador, calen dos o tres voluntaris més per a cadascuna de les baixades. Són responsables de bloquejar la part de la pista per on passa la cadira i, així, fer una mena de cordó de seguretat que evita que els altres usuaris de l’estació puguin xocar-hi. Pel que expliquen, un esforç molt necessari. “Hi ha gent que no vigila gaire”, es queixa el Mingo. Hi coincideix el Joan Rossell, que comenta que fins i tot s’han trobat amb algun esquiador que els crida perquè no el deixen passar. “Això és trist, són serrells que cal afinar”, diu. També pensa que el fet de fer-se cada vegada més visibles a les pistes és una bona manera de fer pedagogia i que els altres usuaris de l’estació prenguin consciència que és un lloc per a tothom.

El cap de setmana passat, sobre la neu l’activitat no parava però a la terrassa, on alguns esperaven el seu torn per baixar, també hi havia molt moviment. Voluntaris –conductors o no– i esquiadors compartien una bona estona i comentaven la jugada, a més de gaudir d’alguna pasta o algun cafè. Un d’aquests era en Manel, un dels acompanyants dels residents de l’Albó (de l’EENSM), que seia al costat de la Dolors. Li demanava si voldria esquiar avui, encara que ella no pogués ser plenament conscient de què implica. Finalment el Manel va valorar que era millor que s’intentés un altre dia perquè la coneix i va preveure que es podria posar nerviosa un cop sobre la cadira. “Des de la residència portem diferents graus d’autonomia. Alguns poden decidir per si mateixos. D’altres els intentem convèncer perquè també ho facin tot i que no en siguin totalment conscients”, comenta en Manel. En tot cas, es decideixin o no, l’entitat els deixa la porta oberta. “Volem que tothom pugui gaudir de la muntanya i per això estem preparats per adaptar-nos a qualsevol tipus de discapacitat”, explica Neus Banús, una altra voluntària.

Tot l’any

No només a l’hivern són actius. A l’estiu també fan sortides a la muntanya per a tothom, en aquest cas amb unes cadires que porten rodes. L’any passat, per exemple, van fer una excursió als refugi de Sorteny. Justament els refugis de muntanya guardats són un dels llocs que l’entitat considera que haurien d’estar més adaptats per les persones amb diversitat funcional. En aquest sentit, han fet una demanda al Govern.

L’associació es finança a través del Rotary Club, dels donatius i a partir de diverses accions que organitzen durant l’any per recaptar diners. Joan Rossell explica que els inicis han estat difícils perquè ha costat aconseguir els diners per comprar el material. Una cadira per esquiar pot arribar a valdre 6.000 euros i les que fan servir a l’estiu ronden els 4.000. I no només els diners són necessaris. Per les activitats que fan, les mans i els braços són sempre benvinguts. “Sempre falten voluntaris. Quan fem la sortida d’estiu i s’ha d’aixecar la cadira, físicament és dur i hi ha d’haver relleus per tot el camí”, exemplifica.

Amb tot, l’esforç els compensa amb escreix. “Quan fem una sortida el cap de setmana el dilluns torno amb les piles carregadíssimes, que cremen, d’haver pogut compartir el que més m’agrada, la muntanya, amb gent que no hi podria anar per si sola”, explica el president.

Així, doncs, tot suport serà important –i tindrà retorn– perquè qualsevol persona pugui conquerir l’inaccessible.