De missió a Andorra

Potser els hagin vist pel carrer, en parella, vestits iguals, impecables amb camisa blanca, corbata, pantaló blau marí i un llibre a les mans. O fins i tot els hagin aturat en un parc o trucat a la porta de casa. Són joves (Alan Bown té 19 anys i Anthony Barron, 21), nord-americans (el primer de Utah i el segon de Califòrnia) i mormons. I passen un parell d’anys fora del seu país fent del que ells anomenen missioners per expandir la seva religió i intentar ampliar el volum de seguidors de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Últimes Dies (és el nom oficial) captant nous adeptes. “La nostra meta és el baptisme de nous creients. Cada individu té el seu moment de conversió”, diuen. Durant el temps en què estaran desplaçats a la zona del Principat i la Seu d’Urgell (depenen de la central de Barcelona) es dedicaran en cos i ànima al projecte. Res d’oci (ni tan sols poden prendre cafè, te o una cervesa si els ve de gust o anar al cine o una discoteca... i evidentment tenen prohibides les cites amb noies), res de vida social més enllà de la tasca evangelitzadora i cap contacte amb la família, amb qui únicament es permeten cor­reus electrònics setmanals i dues trucades a l’any (per Nadal i el dia de la Mare). I, és clar, complir els deu manaments que estableix la Bíblia. Són alguns dels requisits que els demana l’església per, durant aquests dos anys, centrar-se exclusivament en la religió. “Ho fem per estar totalment concentrats en Déu i estar en un ambient adequat per predicar l’evangeli. Durant el temps que fem la missió deixem de costat les nostres aficions i les vides i ens dediquem a Déu. I si tenim xicota hi ha dues opcions: li demanem si vol esperar-nos a quan tornem o ho deixem estar”, explica l’Elder Bown (és el títol amb què se’l coneixerà aquest temps de missió). “Són pautes i normes molt estrictes. A més, una condició indispensable és que ens hem de pagar les despeses d’estar aquí, i que ascendeixen a uns 450 dòlars al mes. O els costeja la família o nosaltres mateixos, després d’haver estalviat durant un temps”, expliquen els joves.

Tot plegat pot resultar xocant per als qui desconeixen el funcionament intern d’una comunitat que es va fundar als Estats Units el 1830 i que ha generat amb els anys certes reticències i prejudicis. Avui suma, segons dades ofertes pel mateix col·lectiu, més de 15,8 milions de membres i 421 missions repartides arreu del món. Aquesta església, en el seu procés d’expansió, va arribar a Andorra l’any 1997 però més endavant va deixar la seu oficial del Principat per instal·lar-se a la Seu d’Urgell i cobrir des d’allà l’àrea del Pirineu. DMG ha volgut passar un matí seguint l’activitat del col·lectiu mormó del país (és petita, amb uns 90 membres) per conèixer què pensen i com viuen el dia a dia. “Molta gent diu coses contra els mormons que no són correctes”, assenyalen, sense posar cap objecció a obrir-se a la premsa i respondre com entenen qüestions com la relació home-dona, la joventut i el sexe, l’homosexualitat, la família i el fet que els titllin de secta.

La jornada comença a mig matí. Ens citem al vestíbul de l’Hotel Husa Cèntric d’Andorra la Vella, on celebren setmanalment (cada diumenge a les 15 hores) les trobades de la comunitat. A banda dels dos joves també hi acudeix el matrimoni Fowers (Elder Clarke i Sister Luci, de Utah i que fa 44 anys que estan casats “per a l’eternitat” i tenen sis fills en comú i 14 nets, tots membres de l’església), i que durant més d’un any i mig són a Andorra de missió. De seguida ens parlen que des del 97 la comunitat té presència en aquestes valls. El Coprincipat i la presència del bisbe va afectar en la decisió de traslladar-se frontera avall? “No crec, perquè hi ha altres esglésies aquí. A més, el país està en un clar procés d’obertura. Potser abans hi havia més restriccions”, diu l’Elder Fowers.

Com han acabat, tots quatre en aquestes contrades? La decisió la va prendre, expliquen, el “líder de l’església” (un bisbe) després que l’Alan i l’Anthony (el matrimoni no es regeix per les mateixes normes que els missioners joves) es presentessin voluntaris per “convidar la gent que s’uneixi al missatge de Déu”. L’Alan, la quarta generació de mormons de la seva família, es va estrenar aquí fa sis mesos. L’Anthony, que amb 16 anys es va convertir –“el missatge i la manera d’entendre la família va ser el que em va fer canviar”, explica– i és l’únic del seu entorn immers en el mormonisme (assegura que la mare i les germanes no entenen el seu nou estil de vida i volen que torni als Estats Units), ja fa dos anys que és missioner. Després d’estar-se diverses temporades a Espanya (des de Bilbao fins a València, Vilafranca del Penedès, Mataró, Pamplona i ara la Seu), en breu se’n torna cap a casa. Quan recuperin la rutina als Estats Units, els dos confien a casar-se i formar famílies grans, amb molts fills. “Vull estudiar una enginyeria i tenir esposa i fills i fer missions amb ells”, dibuixa l’Alan.

El seu dia a dia és força pautat. A les 7.30 hores els sona el despertador i després de fer mitja hora d’exercici físic i esmorzar, a les 9 comença el temps d’estudi. Dediquen una hora als llibres canònics i hora i mitja més a les lliçons i les pràctiques per apropar-se a la gent i transmetre’ls el missatge. A les 11.30 hores comença la recerca, que s’allargarà fins al vespre: ja sigui aturant gent al carrer (normalment en llocs públics com els parcs), contactant cites prèvies amb persones que s’hagin mostrat interessades, o visitant domicilis particulars.

No sempre ben acceptats

Es troben rebuig durant aquesta recerca de nous adeptes? Reconeixen que de vegades sí. “A mi un senyor a Espanya em va escopir a la jaqueta. I hi ha gent que s’enfada”, exposa l’Anthony. “Si, posem per cas, contactem 21 persones en un dia, potser una reaccionarà. No és fàcil, però sabem que algun cop aquestes situacions es donen i només hem de seguir endavant”, reflexiona. Els demanem si ara, en una societat on la religió ha perdut pistonada, senten que la seva tasca és més complicada. “La gent al món té diferents actituds davant la religió. A l’Àfrica, per exemple, estan oberts a noves religions. A Espanya crec que el problema és la història de la catòlica i hi ha molta gent que no en vol saber res. I molts altres ens cataloga en el catolicisme... És cert que a Espanya és més dur”, comenta el Clarke. Sovint el moviment ha estat titllat de secta. Què en pensen? “Passa molt, però no ho som. Molta gent té informació que no és correcta”, es limita a respondre l’Alan.

Aquest matí els joves tenen una trobada concertada amb el Manel, un noi que van aturar al car­rer fa uns dies i que prefereix no identificar-se massa argumentant que el país és molt petit i “aquí tothom parla”. No ha estat mai massa d’església, però ara ha volgut conèixer de prop el mormonisme perquè, diu, “la vida se’t fa difícil i busques recórrer a algú”. Es persenten, parlen una mica de tot, d’Andorra, dels Estats Units, li pregunten pels seus interessos, li expliquen la tasca que fan, tots tres coincideixen que la societat ha perdut la confiança i els valors... i acaben resant. Aquesta ha estat la primera “lliçó” (és el terme que empren per referir-se a les cites amb possibles futurs conversos). A la propera li entregaran ‘El llibre del mormó. Un altre testament de Jesucrist’ (el seu manual de funcionament) i així s’aniran trobant fins que, passades sis lliçons arribi a un eventual procés de conversió que, si es dona el cas, acabarà sent batejat. “Hem de perseverar fins al final. Sempre hi ha algú que s’hi suma”, manifesta l’Alan convençut. “Però no podem convèncer ningú, això ho ha de decidir cadascú i llegir el llibre”, diu Sister Fowers.

Família, sexe i homosexualitat

Tornats de la trobada, plantegem una bateria de qüestions als Fowers. Quin paper juga la dona en la comunitat? “En termes de fe, home i dona som totalment iguals. En altres temes, tenim rols diferents: ell té la responsabilitat del sacerdoci i jo tinc la benedicció de ser mare i de cuidar les persones, contribuir a millorar la societat”, respon ella. I insisteix en la idea que la família és el centre de l’església. El matrimoni suposa una unió de per vida i per a l’eternitat i consideren que els problemes socials, econòmics i de violència que s’han generat en grans ciutats americanes com Detroit o Chicago tenen una explicació: “perquè no hi ha un home al centre de la família”. En l’afirmació, reconeixen, no hi veuen ni mica de masclisme.

Rebutgen el sexe fora o abans del matrimoni i entenen l’homosexualitat, segons apareix en els seus manaments de fe, com un pecat greu perquè “és contrària als propòsits de la sexualitat humana” i distorsiona les relacions amoroses”. La Luci afirma “tenir compassió” i recorda que l’home i la dona van ser creats per fer gran la Terra. I si un dels seus fills fos gai? “L’estimaria i seguiria sent part de la família”, assegura, alhora que explica que a casa han viscut la situació. Un germà de la Luci, mormó, és homosexual –“al principi va ser molt difícil, però encara segueix sent el meu germà, el respecto, perquè som aquí per estimar Déu i els altres”– i s’ha casat amb una dona i és pare. “Se’n va penedir i controla els seus impulsos”, exposa el marit.

Després de dinar, la jornada dels mormons joves sumarà una estona d’estudi d’espanyol (quan van venir aquí no en sabien gens i ara han adquirit un nivell força bo) i noves lliçons evangelitzadores a possibles futurs conversos. Demà la pauta serà la mateixa. La missió continua.

UNA "SECTA" PER L'ESGLÉSIA CATÒLICA

Què en pensa l’Església catòlica de la presència de mormons a Andor­ra? “El món és lliure i la societat és per a tothom i nosaltres no hi hem de dir res.” És la resposta que dona mossèn Ramon Sàrries, arxipreste de les Valls, que també exposa que de relacions oficials entre un i altre col·lectiu no n’hi ha cap ni una. “No hi ha contacte. Però això no treu que hi hagi alguna amistat”, prossegueix. En tot cas, l’Església catòlica cataloga els mormons de moviment sectari i la veu com una “comunitat autoritària”, en paraules de Sàrries, que la descriu com un moviment “molt rígid, estricte i tancat que no ha evolucionat en els plantejaments religiosos del segle XIX, amb un principi d’autoritarisme molt implantat”. Així, l’arxipreste assenyala que “tot i que a l’Església catòlica se’ns acusa que no hem avançat, el cert és que hi ha hagut esforços per posar-nos al dia i renovar-nos i adaptar-nos”. Cita, en aquest sentit, el Concili Vaticà II i l’arribada de nous líders, com el Papa Francesc. Estan prop una i altra església, pel que fa a les bases? Segons Sàr­ries, cada cop estan més allunyats. “Els seus plantejaments eren rígids al principi i encara ho segueixen sent”. Els mormons, de la seva banda, asseguren que el seu col·lectiu té les mateixes arrels que el cristià però que “avui és una església restaurada, es va restaurar la veritat”, assenyala Elder Fowers. Ells únicament veneren Jesucrist, ni a Maria ni els sants, creuen en la Bíblia i l’estudien però tenen també ‘El llibre del mormó’. “Ens dona un nou punt de vista”, conclouen. En qui sí que creuen profundament és en el fundador de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies, Joseph Smith, que reconeixen com un profeta de Déu i qui, segons diuen les seves profecies de fe, va treure a la llum ‘El llibre del mormó’, va restaurar el sacerdoci, entre altres. John Taylor, tercer president de l’església dels mormons, el va descriure com un “profeta i vident de Déu que va fer més per la salvació de l’home en aquest món que qualsevol altre que hi hagi viscut, només a excepció de Jesús”.

LA POLIGÀMIA, UNA QÜESTIÓ FORÇA CONTROVERTIDA

Durant anys el terme mormó s’ha associat a la poligàmia, i de fet, segons va reconèixer la mateixa església a final del 2014 a través d’un assaig publicat a la seva web, el seu fundador, Joseph Smith, va arribar a tenir fins a 40 esposes. Entre elles, una nena de 14 anys. De fet, la poligàmia es va practicar força entre els homes de l’església durant diverses dècades del segle XIX, però arran de la crítica social i dels mateixos creients, es va declarar la pràctica com a prohibida el 1890 i ara es lluita per deixar enrere aquesta imatge. “Els polígams i les organitzacions polígames en zones de l’oest dels Estats Units i Canadà no tenen cap afiliació amb L’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, malgrat el fet que el terme mormó s’hi relaciona de manera incorrecta”, es pot llegir avui a la seva web.