Amor romàntic, o no

Enamorar-se sempre és un trasbals, però per als adolescents encara ho és més. Els canvis hormonals que pateixen els nois i noies, amb un augment significatiu de testosterona i estrogen, respectivament, fan que visquin les primeres relacions de parella amb gran intensitat. Es prometen amor etern, senten que sense l’altre el món s’acaba i pateixen. Pateixen molt. Perquè, què és si no l’amor?, pensen.

Els canvis en el desenvolupament del cos i el cervell, els processos biològics en què es veuen immersos els adolescents, són, sens dubte, factors explicatius a l’hora de parlar de com viuen l’amor. Se sap, per exemple, que l’àrea de funcionament executiu del cervell, el còrtex prefrontal, és una de les últimes a madurar del tot, normalment passada la vintena, i que això pot fer que s’assumeixin més riscos i es prenguin decisions menys meditades, especialment quan les temptacions d’experiències de plaer són elevades, com ara en situacions romàntiques i sexuals.

La biologia, l’edat, parlen, és cert, però els elements culturals i socials a què estan exposats resulten encara més reveladors. Sols cal comparar les experiències amoroses dels adolescents de fa vint anys amb la dels actuals per veure com ha canviat la concepció i les actituds entorn a les relacions de parella. “Les persones som fruit de les circumstàncies”, sentència el psicòleg Enoc Pérez. I les relacions dels adolescents d’avui en dia, nadius digitals, són en bona part producte de les xarxes socials. “Estan mediatitzades per la tecnologia”, afirma Pérez.

Tal com recull una enquesta del 2017 conduïda als Estats Units pel Pew Research Center, les plataformes digitals s’han convertit en un escenari on els adolescents lliguen, es comuniquen amb la parella, proclamen el seu amor als quatre vents, i fins i tot, trenquen amb el xicot o xicota. Si bé les xarxes, diu l’estudi, ajuden els adolescents a sentir-se més propers a la parella, alimenten la gelosia i la incertesa. El niu d’amor virtual pot acabar esdevenint així una mena de presó. I és que com assenyala Pérez, les xarxes fomenten el control del xicot o xicota. “Existeix un control més directe, com ara preguntar-li on és, que ens enviï la ubicació, i un altre de més subtil, quan un controla, per exemple, la fotografia de perfil o si està en línia o no”, explica aquest psicòleg.

Es podria afegir, fins i tot, una tercera via de control, més visible: la revisió de les trucades, els missatges i els WhatsApp. Una conducta que, sense anar més lluny, el 22,67% dels adolescents andorrans accepta. Ho diu l’enquesta que l’Associació de Dones d’Andorra (ADA) va realitzar a 936 estudiants de tercer i quart de secundària i que va presentar al novembre.

“Quan em sonava el mòbil perquè havia rebut un missatge sempre em preguntava qui era.” La Laia, de 16 anys, admet que no li donava importància al fet que el seu ex la controlés. “Suposo que era una manera de demostrar-me la seva desconfiança”, comenta. Ella i les seves amigues admeten també que alguna vegada han revisat els likes que han rebut les fotografies dels seus enamorats. “És per curiositat”, manifesta la Míriam, de setze anys, que d’altra banda té molt clar que controlar l’altre “no és normal”, que “és una forma de maltractament psicològic”.

Segons la presidenta de l’ADA, Montserrat Nazzaro, dels resultats del qüestionari, però, es desprèn que hi ha un percentatge significatiu dels adolescents del país que “tenen una percepció de la violència de gènere mal entesa”. “Identifiquen la violència física, una bufetada, però no un ‘on ets’ o ‘com t’has vestit’”. Sobre això últim, per exemple, el 25,91% dels nois enquestats creuen que “és normal que la parella et digui com has de vestir”.

Un altre aspecte que preocupa Nazzaro és que “no hem sabut trencar estereotips”, com indica que un 22,24% dels nois estiguin d’acord que en una parella el noi ha de protegir a la noia.

CREENCES ERRÒNIES

Per a un nombre considerable d’adolescents existeixen uns rols de gènere, el control és normal i la gelosia un símptoma d’amor. Tornant a l’enquesta, el 16,84% dels nois i el 13,74% de les noies està d’acord amb l’afirmació: “Si la meva parella no sent gelosia vol dir que no m’estima.” “Ens adonem que els mites de l’amor romàntic, aquells on l’amor és exclusivitat, possessió i ho aguanta tot, continuen”, assenyala la psicòloga i sexòloga Carme Sánchez, de l’Institut de Sexologia de Barcelona. No és estrany que ho facin: un bon grapat de les pel·lícules que miren i de les cançons que escolten reprodueixen aquest tipus d’històries. De fet, preguntada sobre què és per ella l’amor, la Laia no dubta a parafrasejar el famós film Moulin Rouge: “El amor es como el oxigeno, el amor es algo explendoroso, el amor nos eleva a nuestra esencia, todo lo que necesitas es amor.” Afirma Carme Sánchez que la concepció que tenen de l’amor els adolescents “en essència és la mateixa”. El que sí que ha canviat, diu, és que “ara hi ha més grisos en qüestions de rols de gènere i són més sexoflexibles, tenen una ment més oberta”.

SEXE DEFORMAT

Si parlem de sexe, el primer que ja no és el que era és l’edat a la qual s’inicien. La pubertat s’ha avançat i, com indica Sánchez, ha fet caure la pèrdua de la virginitat a abans dels 14 anys, en el 20% de les noies, i fins als 16-17 anys en els nois. Sobretot aquests, ressalta la sexòloga, sovint hi accedeixen via internet, veient pornografia, en molts casos bastant extrema. “Ho veuen normal abans que ho entenguin”, ressalta. El risc? Que adoptin una concepció del sexe deformada i conductes de risc.

Abans, algunes dècades enrere, s’acostumava a iniciar la relació de parella i després arribava el sexe i ara, diu Sánchez, molts adolescents inverteixen l’ordre. “No és dolent que busquin sexe abans sempre que tinguin ben clar per què ho fan i quins són els riscos, és important que ho sàpiguen.” Per la seva banda, Enoc Pérez considera que els adolescents actuals tenen més rotllos, idil·lis passatgers, però “tan poques relacions com abans”. “Això és positiu, perquè no estàs fossilitzat i ancorat en una relació que potser no et fa el pes, però també provoca que un acabi banalitzant les relacions, que no els atorgui valor i, en conseqüència, no s’atorgui valor a si mateix.”

LA FAMÍLIA, CABDAL

“No sé què fer, hauries de parlar amb la meva filla, a veure què t’explica”, li va comentar un dia un amic a Sánchez. “L’has cagat, ara ja és massa tard”, li va respondre ella. Aquest diàleg adaptat és real i reflecteix molt bé la falta de comunicació entre pares i fills que existeix en moltes llars. Preguntats sobre si parlen de les seves relacions a casa, la majoria dels adolescents respon amb un no contundent al qual segueixen expressions com ara “mai” o “ni de conya”. “Què li dic, mira mama, que estic amb aquest noi però no som parella, només tenim sexe?”, esgrimeix la Míriam. La sensació que no els comprendran i de vergonya està força generalitzada.

Segons Sánchez, la comunicació, la confiança per poder tractar tots els temes s’hauria de començar a treballar a la prepubertat. “S’ha de tenir molta paciència amb els adolescents i parlar amb ells, però no des d’un vessant crític, jutjant-los, sinó constructiu”, assenyala. També explica que veure la televisió amb ells i anar comentant el que va apareixent i es va dient és un hàbit que pot ajudar a estrènyer el vincle i al mateix temps educar.

L’escola, les institucions i aquest ens abstracte que es diu societat són cabdals perquè els joves aprenguin a viure relacions sanes, sense estereotips de gènere, creences i concepcions equivocades. Per Pérez, però, el número 1 en el rànquing l’ocupen els pares. Ells són “l’element del canvi, els que han de transmetre’ls els valors de respecte, indicar-los quins són els límits cor­rectes”. I això es fa parlant, escoltant, però sobretot predicant amb l’exemple.

El 'sexting', una pràctica perillosa

La Míriam té 16 anys i, com la majoria de les noies i nois de la seva generació, està entregada a les xarxes socials. Allà exhibeix el que fa, xafardeja la vida de la resta i comparteix imatges i vídeos. De tant en tant, a més, li envia contingut de tipus sexual al seu rotllo, amb qui està fa prop d’un any. Una part més d’una conversa habitual, del flirteig digital.

Comenta que ho fa per Snapchat, una aplicació que permet l’enviament de fotografies i vídeos que desapareixen 10 segons després d’haver-se enviat. No sempre, però, el material és efímer. “A vegades li he deixat fer una captura d’imatge i guarda les fotos en una carpeta.” Ella també té fotos compromeses d’ell i ambdós tenen el pacte de mantenir-les en secret. Si arriba el dia que ho deixen, manifesta, “estic segura que no ho compartirà”.

El sexting, l’enviament de missatges, fotografies i vídeos eròtics a través dels telèfons mòbils, és una pràctica cada vegada més estesa en adults i també en els adolescents. “L’afany d’exhibicionisme a l’adolescència sempre hi ha estat, però ara la diferència és que ho comparteixen amb mig món”, afirma la psicòloga i sexòloga Carme Sánchez.

Els riscos del sexting són evidents: la persona que ha rebut el material pot utilitzar les imatges amb una finalitat perversa i un pot acabar sent víctima de xantatges, del que es coneix com a ciberbullying. En el cas que la fotografia s’acabi difonent, les noies s’emporten la pitjor part, la seva imatge, assegura Sánchez, “queda més danyada”. De fet, la majoria de víctimes de sexting que han esdevingut mediàtiques són noies. Alguns casos han acabat en judicis, però també s’han de lamentar altres en què s’ha arribat a produir el suïcidi.

“Us despullaríeu davant d’un auditori amb moltes persones?”, pregunta Sánchez als adolescents als quals imparteix tallers. Segons aquesta experta, és important que els adolescents entenguin que la seva identitat digital s’ha de correspondre amb la presencial. “Cal una educació en valors i sexual, i això no només consisteix a explicar com es posa un condó, també a ense­nyar-los que s’ha de guardar la intimitat”, subratlla.