Amb les mans al volant

MOTOR I SALUT, UNITS

Té 53 anys i en porta 10 com a tècnic de transport sanitari, és a dir, conductor d’ambulàncies. Abans Carles Mumbardó havia treballat en una empresa de neumàtics amb el seu pare, i a l’Automòbil Club Andor­ra. Sempre feines relacionades amb el motor. També ara, on s’hi suma, a més, un altre dels seus interessos: els temes mèdics.

Mumbardó porta ambulàncies convencionals, en què hi van dos tècnics, i atén casos bàsics: malestar general, trencament d’algun os, etc. “Quan arribem al lloc, valorem i passem informació als metges sobre les constants de la persona, sobre què ha passat...”, explica. Després, sovint és necessari el trasllat del pacient a l’hospital. A banda dels serveis d’assistència que van sorgint durant el dia, Mumbardó s’encarrega de fer viatges externs per traslladar, per exemple, pacients amb patologies coronàries, càncer, o que han de ser trasplantats, a Barcelona o Tolosa. En temporada d’esquí, a més, realitza amb freqüència viatges privats, en què porten a casa persones que s’han lesionat a les pistes. “Ja em conec tot Espanya i part de Portugal”, afirma.

De la seva feina en diu que “és gratificant, perquè ajudes la gent, i alhora dura”. I és que el contacte amb la mort sempre hi és. Al final, però, assenyala que “et fas una cuirassa”. La capacitat per no emportar-se la feina a casa, per mantenir la calma, una conducció fina, i empatia amb els altres són els requisits que Mumbardó considera que ha de reunir un bon tècnic de transport sanitari. Una figura per la qual, des de l’associació Atesand, de la qual n’és vicepresident, “estem lluitant perquè sigui reconeguda”.

A LA CARRETERA MÉS QUE A CASA

Paco Aroca va canviar l’electricitat pel transport de mercaderies l’any 83. Va ser aleshores quan va substituir les eines de treball que l’havien acompanyat durant quinze anys -cables, bombetes, etc.- per unes altres: el camió, i les seves mans, les encarregades de fer anar el volant i canviar les marxes.

Nascut a la Seu d’Urgell i de 55 anys, Aroca s’encarrega del transport de paqueteria des de Barcelona o Tolosa. “També faig càrregues completes”, explica. Es refereix, per exemple, a quan va a Madrid o a Bourdeus i emplena el camió amb un producte i el porta cap al Principat.

Amb el tràiler que condueix, ha recorregut Anglaterra, Alemanya, Àustria... gairebé tot Europa. Ho ha fet, és clar, amb l’única companyia de la ràdio. Reconeix que la seva feina és solitària, a diferència dels qui transporten a persones. Per altra banda, “és menys delicada perquè no has de patir per la gent”. La part més dura? No en té cap dubte: “passes molta estona fora de casa”. Abans, a més, a això se li afegia l’esforç físic de car­regar la mercaderia. “Ara ja tot va amb palets i toros mecànics”, assegura. Sigui com sigui, Aroca confessa que “no sé si em veig conduint un camió als 65 anys”. Els transportistes, apunta, s’haurien de jubilar abans “per seguretat de cara als altres”.

SANG AUTOMOBILÍSTICA

Amàlia Vinyes l’afició per agafar el volant i prémer l’accelerador li ve de família. “És genètic”, afirma. Difícil posar-ho en dubte: el seu pare, Joan Vinyes, i la seva mare, Nati Dabad, ja corrien i el seu germà, en Joan, també ho fa.

Amb els pares corredors, la infància d’aquesta andorrana de 34 anys no es pot deslligar del món del motor. “Els acompanyava a totes les curses i també als entrenaments”, explica. Recorda especialment aquells en què practicaven les pujades en costa i ella estava a dins del cotxe. A l’Amàlia això li agradava i alguna vegada havia manifestat el seu desig d’anar en kart. La resposta, però, sempre era la mateixa: “tu no”. L’explicació més probable, diu Vinyes, “és que era la petita de casa”.

Aquella nena petita es va anar fent gran i als 25 anys se li va presentar l’oportunitat d’estrenar-se com a pilot a les GS Sèries. “El meu germà no podia fer una cursa, em va preguntar si la volia fer jo, i vaig dir “ho provarem”. Era una carrera sobre gel i l’Amàlia no tenia cap experiència, però se’n va sortir. Des d’aleshores, comenta, no ha parat. “El meu germà la va cagar”, assegura rient.

Després d’aquella primera cursa, Vinyes va començar fent circuits sobre asfalt amb un Renault Clio, i més endavant va participar en ral·lis i es va iniciar en superfícies com la terra i el gel, les seves preferides, perquè “és on més derrapes”. Després de quasi deu anys participant al Campionat d’Espanya de Resistència, fa poc va fer el salt al TCR amb dues bones actuacions. Ho va fer amb el que és la seva “eina de treball”, el Seat León Cup Racer, amb el qual té una relació especial, perquè “és el que em farà guanyar”.

Una dècada corrent deixa, és clar, un bon grapat d’anècdotes, com aquella vegada que fins l’última volta de la cursa del campionat de resistència no es va decidir qui guanyava (finalment ho va fer ella), o com quan enmig d’una carrera va saltar l’extintor de dins del cotxe i va començar a sortir espuma.

L’automobilisme és la seva passió, el seu hobby –quan no vesteix de pilot es dedica a la seva societat–. Un esport que, assenyala, és molt de cap, i on existeix molta competitivitat. El fet de ser l’única dona, a més, encara ho fa una mica més complicat. “Hi ha pilots amb punts masclistes als quals no els agrada que els guanyi una dona i s’enfaden”, afirma.

UN VETERÀ DEL BUS

otser la seva cara els soni. Amb més de 30 anys conduint autobusos per Andorra, i cobrint diferents rutes, és possible que Bernabé Antonio Lobo, en alguna ocasió els hagi portat a la feina, a casa, o a un lloc on han hagut de fer una gestió.

Lobo, de 62 anys, és dels conductors d’autobusos més veterans d’Andorra. Va arribar al país l’any 81, després d’haver marxat de la seva Hondures natal, i abans de posar un peu al Principat, no sabia ni que existia. Ho va saber, explica, el dia que a Espanya algú li va dir que “aquí hi havia feina”. Va ser escoltar això, i venir.

A Hondures, Lobo va aprendre a conduir en un camió de 18 tones. Directament. Era el de l’empresa de la família, que es dedicava al transport de fruita. “La portàvem a la capital, Tegucigalpa, a Manigua, i també a la frontera amb el Salvador”, comenta. Malgrat l’experiència conduint que va acumular allí, quan va aterrar a Andorra, va haver de treure’s de nou el carnet i els títols necessaris per a convertir-se en el conductor d’autobusos que és ara. En el transcurs, assenyala que va treballar dos anys de monitor d’autoescola i de repartidor de gas butà.

Lobo ha fet, i segueix fent, de tot, i a gust: línies internes pel país, internacionals, transport escolar i serveis discrecionals. Els viatges a fora són, segurament, els que més li agraden, “perquè trenques amb la monotonia”. Ha anat a Mònaco, a Itàlia..., però com diu, de turisme poc n’ha fet, perquè normalment no disposa de temps suficient.

El transport escolar, assenyala, és el més delicat. També el més difícil, perquè alguns nens “són un pèl molestos i això fa que la concentració a vegades no sigui la mateixa”. Li compensa, però, que aquests joves passatgers entrin a l’autobús i el saludin amb un “hola Lobo, com va?” acompanyat d’un somriure. “Els acabes agafant carinyo”, confessa.

Els vincles amb els clients es creen gairebé sense voler-ho, especialment en les línies internes. “Cada dia són els mateixos i sovint ja sé on va cadascú”, apunta Lobo. El tracte humà li agrada, i generalment és bo, però també ha de batallar amb passatgers crispats, que no estan contents amb el servei, perquè l’autobús ha arribat tard, per exemple. A aquestes batalles, diu, se li suma una altra que sembla perduda, almenys en els trajectes dins d’Andorra: que tot­hom es posi el cinturó. Parlant d’això, explica que una vegada en el trajecte de la capital a Canillo una dona que s’aixecava a cada revolt va acabar donant-se un cop i anant a l’hospital. “Són situacions molt desagradables”, assegura. I és que un conductor com el Lobo, el que més desitja és “que el client arribi bé al seu lloc”.