Garants de les abelles

Amb l’arribada de la primavera i les temperatures més suaus les arnes comencen a tenir activitat. Les abelles obreres surten de casa per anar a buscar pol·len i mentrestant, a dins, la reina reinicia la posta que ha tingut interrompuda durant tot l’hivern. Cal alimentar les larves i aviat neixen noves abelles. “L’apicultor ha d’estar pendent d’això, ha de seguir el procés per si surt un eixam d’una colònia poder-lo recuperar. Si no és com si un pastor perdés mig ramat”, explica Julio Rivas, un dels apicultors amb més experiència del país. Els toca seguir el cicle vital de l’abella. “Aquí la temporada s’escurça perquè estem en un clima de muntanya”, remarca. I és que primavera i estiu, en moment de màxima floració, és quan més activitat hi ha. Aquests petits insectes alimenten les larves, però també produeixen la mel que, si n’hi ha prou quantitat, l’apicultor recollirà a principi de setembre –la data mai és fixa i va en funció del clima de cada lloc–. “Al principi podia fer dues collites, però fa temps que és història”, relata el Julio, que fins i tot diu que des de fa tres any no treu mel. Les seves abelles no en produeixen prou i la poca que hi ha els la deixa perquè es puguin alimentar elles. Després de Meritxell l’activitat va disminuint i quan arriba el fred, la colònia es reclou dins de l’arna a esperar, de nou, el bon temps.

“No tenim una apicultura fàcil. Les floracions són curtes i durant la resta de l’any s’han de mantenir els animals. Aquí és una activitat complexa i poc agraïda”, destaca el director d’Agricultura, Landry Riba. Des de Govern no se’n fa una especial promoció, però sí que es donen algunes ajudes a aquells que volen iniciar l’activitat i reconeix que “busquem més que la gent ho faci bé que no pas que molta gent ho faci. Com més n’hi hagi millor per a l’ecosistema, però també hi ha límits”. Fins l’any passat es tenien registrades més de 300 arnes al Principat, amb una mitjana de 4 bucs per explotació. “El tipus d’apicultura que tenim a Andorra és majoritàriament d’autoconsum. Només tenim registrades quatre explotacions que comercialitzen mel o productes de l’arna”, detalla, afegint que “en general no permet ser l’única activitat d’una explotació”. Això sí, la llei permet que encara que no comercialitzis puguis vendre algun pot de mel a familiars o amics “perquè s’entén que no és un procés que dura tot l’any o del qual es fa publicitat”.

La majoria d’apicultors comencen amb poques caixes i, a poc a poc, any rere any, entre la pròpia reproducció i els eixams que puguin rescatar, van multiplicant la colònia d’arnes. Dins les caixes s’hi poden col·locar quadres de fusta amb uns panells de cera que tenen un mínim de relleu amb la trama hexagonal i elles el fan servir de guia per anar alçant paret i fer servir els forats a banda i banda per a la cria, per guardar pol·len o mel –aquest és el sistema que utilitza l’Alex Sergeat, un altre apicultor que des de fa uns quatre anys intenta tirar endavant la seva petita explotació– però també hi ha qui opta, com el cas del Julio, per posar només petits llistons de fusta i deixar que les abelles, per si soles, generin la cera.

Com dèiem, l’Alex és novell en aquest món. Ha assistit a algunes de les formacions organitzades per l’Associació de Pagesos i Ramaders, que justament imparteix el Julio, i diu que l’afició ja li ve de petit. “És un producte de la natura i tal com estan les coses algun cop de mà s’ha de donar. A més, les abelles són molt intel·ligents i molt organitzades. Els homes haurien d’aprendre’n moltes coses”, afirma. De moment ell només produeix per a autoconsum amb les arnes que té escampades a Arinsal, la Cortinada, Pal i Ordino. “L’objectiu és veure si és viable i si va bé, per què no arribar a comercialitzar?”, exposa, tot i que és conscient que no és fàcil. De moment la mel que treu és de mil flors, però sap que si vol intentar viure’n “cal diferenciar-te”. Pel seu cap hi volta la idea de poder tenir “mel del Comapedrosa”. Des de fa tres anys a l’estiu puja les arnes muntanya amunt per poder aprofitar al màxim la floració. També intenta no medicar-les, que tot sigui el més natural possible i, per tant, de moment només els dona el tractament contra la varroa, un paràsit de l’abella. “Ara bé, si no medicar vol dir perdre la colònia, no sé, hauré de fer balanç”, explica.

Relació amb l’apicultor

Les abelles no depenen dels apicultors per viure. Senzillament accepten la seva ajuda, una relació d’interessos mútua que passa per ser molt curosos en al gestió de les colònies. En aquest sentit, el Julio remarca que a l’hivern, per exemple, “l’apicultor no pot fer res. Quan fa fred no pots tocar la colònia”. Manifesta que necessiten un lloc per instal·lar-se que sigui arrecerat, que pugui mantenir l’escalfor i que sigui tranquil. Així, dins de l’arna “tenen el seu sistema per controlar la temperatura, la humitat i una sèrie de paràmetres que necessiten per viure. Cada vegada que un apicultor obre una caixa és un defecte”. El símil és clar: “És com si a l’hivern, quan estàs a casa a uns 20 o 22 graus, deixes la finestra oberta i a fora estàs a tres o quatre graus negatius”, exposa l’apicultor, “fins que la casa no torna a agafar la temperatura tindràs un consum bestial. I és el que els passa a les abelles, els costa restituir la temperatura. Per tant, com menys les molestis, millor”.

L’Alex destaca que l’apicultura “és el meu ioga. Quan manipules una caixa amb milers d’animalons petits que saps que tots junts poden ser més perillosos que tu... és una activitat que demana tranquil·litat i serenitat. Si hi arribes esverat i ràpid la cosa no anirà bé. Necessites agafar el ritme de la caixa”. I és una activitat entretinguda. De manera regular cal controlar les arnes, veure si “tiren”, és a dir, si l’eixam que hi ha a dins treballa, controlar que no vulguin eixamenar i si és així evitar que marxin.

Tot i que van començant alguns apicultors, Julio Rivas assenyala que “la gent té interès, però no dura. Molta gent ve a fer el curs, però no duren. Es troben amb moltes dificultats i abandonen”. De fet, ell mateix assegura que “he estat mil vegades a punt de deixar-ho tot. Cada any quan perdo una gran quantitat d’abelles i veig que les condicions cada vegada són més difícils penso: per què? Però arriba la primavera i em torno a engrescar. Potser m’avisen els bombers que hi ha algun eixam, o en descobreixo algun altre i torno a començar”.

I és que des d’uns anys ençà l’elevada mortalitat de les abelles –una tendència registrada arreu del món– és un tema que preocupa. Les abelles participen activament en la pol·linització de moltes espècies de flors, arbustos i arbres, inclosos els fruiters. “No només desapareixen les abelles, sinó tots els insectes pol·linitzadors. A tot arreu la biodiversitat està disminuint de forma dràstica”, assegura Rivas. I ningú acaba de trobar la clau de volta que expliqui la situació. “És una causa multifactorial: els insecticides i pesticides, les ones electromagnètiques, paràsits... hi ha moltes causes que s’ajunten i fan que l’abella visqui en un ambient que rep una pressió constant. Això la debilita, s’estressa i acaba morint”, hi afegeix Rivas.

I Andorra no se n’escapa. De fet, enguany els apicultors asseguren que han detectat una mortalitat molt més elevada de l’habitual. El Julio tenia una vintena de caixes però aquest hivern s’ha quedat a zero. I l’Alex, de la cinquantena que tenia s’ha quedat amb quinze. Però afirmen que hi ha explotacions del país, molt més importants que les seves, que també ho han perdut tot. Ningú no s’explica què ha passat i alguns es pregunten si els tractaments que s’han fet per intentar reduir la processionària als boscos en pot ser la causa.

Landry Riba vol evitar donar motius clars abans que s’hagi acabat el període per fer les declaracions al registre. “D’entrada els tractaments que s’utilitzen no serien nocius però hi ha un component de dosificació, del moment de l’any, de les vies d’aplicació que s’hauran de mirar”, admet. Assegura que a Andorra, per l’alçada, “sempre hi ha més mortalitat que a les zones veïnes”, però una vegada tots els apicultors hagin registrat el nombre de caixes que tenen enguany caldrà veure si les pèrdues són més elevades de l’habitual. El director d’Agricultura explica que si es detecta una anomalia es mirarà en quin àmbit ter­ritorial s’ha produït, per si és un fenomen local o més generalitzat. També s’ha demanat als comuns que els facilitin informació sobre quan s’han fet els tractaments, per poder saber si temporalment també hi ha coincidències o no. “Si veiem que les dues capes que estem dibuixant tenen els mateixos punts caldrà baixar al detall”, remarca. Amb tot, i en el cas específic del Principat, pràcticament descartaria el tema dels pesticides. “És poc probable. No dic impossible perquè mai es pot afirmar, però és poc probable perquè tenim molt poca diversitat de cultius i això fa que tinguem poca diversitat de tractaments fitosanitaris. Es prioritza molt la fertilització tradicional i no tenim cultius que necessitin tractaments químics importants”, apunta, tot afegint que “si mai s’establís una relació entre l’ús d’un producte fitosanitari i la mortalitat de les abelles tindria més sentit que fos un incident fortuït”.

Malgrat les dificultats, però, els apicultors segueixen lluitant per mantenir aquests petits insectes que juguen un paper que és cabdal en els ecosistemes. Ara els venen uns mesos de feina molt intensa i comprovaran si les noves colònies sobreviuen i produeixen prou mel.

Un segell oficial que no s'arrib a veure

Fa un temps s’havia parlat de la possibilitat de tenir un segell oficial per a la mel i els productes de l’arna. El cert és que mai s’ha arribat a concretar. Landy Riba reconeix que és difícil aplicar-hi el segell de qualitat controlada perquè va destinar a un producte que es comercialitza i no és el cas, fins ara, de la mel. La segona opció era optar pel segell de producte agrícola que garanteix al consumidor l’origen. “És un segell més senzill, però dins del món dels apicultors no ha despertat un interès major. Ningú considera que representi un valor afegit interessant en el moment de posar el producte al mercat”, explica Riba. Així doncs, sense més massa de producció és difícil poder fer aquest pas. A més, des del ministeri tampoc es té tendèncai a obrir portes si els productors no estan motivats. I reconeix que si es fa un reglament que reguli l’activitat es pot complicar més encara la tasca dels apicultors.