Religió com a atractiu

L'any 2014 el santuari de Meritxell es va incorporar a la Ruta Mariana, un itinerari religiós i cultural que unia, fins llavors, els santuaris del Pilar, Tor­reciutat, Lourdes i Montserrat. D’aquesta manera es començaven a posar els fonaments per potenciar l’anomenat turisme religiós, que a més dels pelegrinatges de devoció, també permet conèixer l’oferta complementària que es troba a cada territori. Tot i això, com admet el director de Producte i Nous Projectes d’Andorra Turisme, Enric Torres, a dia d’avui de les poques dades que es recullen “la motivació religiosa per venir al país és molt minoritària”. Tampoc es tenen dades fiables al santuari de Meritxell. Hi ha un comptador que es va instal·lar l’estiu passat, però Torres indica que “fins que no hagin passat un o dos anys no tindrem un seguiment exhaustiu de l’evolució del nombre de visitants”. Tot i així, mossèn Ramon Rossell, el capellà de Canillo, assegura que sí que han notat més afluència.

El potencial hi és. O almenys això apunten les dades dels organismes oficials internacionals en relació a aquest sector. L’Organització Mundial del Turisme (OMT) estima que entre 300 i 330 milions de turistes visiten els principals enclavaments religiosos cada any i generen un important impacte econòmic en aquests territoris. I és que com apunta Joaquín Bellido, responsable de la Secretaria Tècnica de la Ruta Mariana, “el turisme religiós és una de les primeres formes de turisme que van existir. Els desplaçaments a llocs sagrats són quasi tan antics com la humanitat. I els últims anys s’observa una tendència positiva”. De fet, durant els anys de crisi, insisteix Bellido, aquest sector no ha decaigut, sinó que ha registrat un ascens major que altres tipologies.

És cert que Meritxell no rep el volum de turistes que poden tenir altres santuaris com Lourdes o el Pilar, però justament, la incorporació a la Ruta Mariana busca generar un nou flux de tots aquells pelegrins que tenen com a objectiu final Lourdes. D’aquesta manera, doncs, s’aconsegueix portar més gent al país. “L’enfocament de la ruta mariana és turístico-religiós. Els santuaris són elements destacats, però tota l’oferta que hi ha al seu entorn també forma part de la proposta”, remarca Torres, que deixa clar que “hem integrat el santuari en un itinerari on la motivació religiosa és important però l’usuari, el pelegrí, també vol gaudir d’altres experiències”. I és que els visitants que poden tenir aquesta motivació religiosa no són només capellans, per exemple, sinó també famílies o grups organitzats des de parròquies. Justament, el fet que vulguin gaudir d’altres atractius, fa que Andorra els pugui donar una oferta complementària que segons el tècnic de Turisme “no poden oferir altres destins. “A Montserrat la complementarietat se li escapa i Torreciutat, per exemple, és un santuari sol. Al voltant només hi té un pantà”, assenyala.

Malgrat que al país és un turisme incipient, de mica en mica es va fent un lloc. Des d’Andorra Turisme es fa un seguiment de quants operadors turístics, agències o associacions programen als seus catàlegs itineraris que agrupen santuaris marians i quins programen Meritxell. Doncs bé, el 2017 es tenen identificats 64 tour operadors espanyols que inclouen el santuari andorrà als seus programes, vuit més que l’any 2016. Pel que fa a la resta del món, enguany hi ha 42 agències que inclouen l’enclavament canillenc. Això vol dir que com a mínim fan una nit d’estada al país

Desestacionalització

La lluita contra la desestacionalització és una constant i justament el turisme religiós seria una de les solucions. “Aquests turistes es mouen en uns mesos que ens interessen molt. Molts pelegrinatges es fan el mes de maig, al juny i al setembre o octubre, que justament són mesos que ens interessa molt perquè l’activitat turística principal del país, o encara no està activa o ja s’ha acabat”, afirma Torres.

A més, es tracta d’una activitat que permet posar en valor el patrimoni artístic i arquitectònic que envolta els santuaris i esglésies. “És important aconseguir que es conegui més sobre el lloc, el santuari o l’església on es troba. Cada enclavament gaudeix d’una riquesa cultural i artística que s’ha de posar al servei dels visitants: retaules, talles, pintures, museus, etcètera”, detalla Bellido.

Una idea que comparteix mossèn Ramon de Canillo, que justament és el delegat de turisme religiós del Bisbat d’Urgell. “Una església no ha sortit com un bolet. Si l’hi van posar és per algun motiu, i els turistes ho han de saber”, remarca. Per a ell també és important “unir la vida i l’art” i explica que de fet, a iniciativa pròpia, ha creat itineraris pels elements religiosos de la parròquia, una manera, també, d’ensenyar teologia. “Cada parròquia té esglésies i pot fer circuits. El pelegrí és turista, però tu li has de posar material a la mà perquè ho pugui admirar”, conclou. I afegeix que “turisme religiós vol dir obrir les portes a tothom. Creients i no creients. Cal explicar-los coses, que tinguin informació a l’abast, i si estan preocupats els pregunto què els passa i llavors veus que marxen en pau”. Un element important, ja que com recorda “la que gent que ve aquí s’emporta la impressió d’aquell guia o capellà que l’ha acollit bé, no la del cap de Govern que no el veurà. Acollir és la clau”. També creu que “si vols que el turista s’emporti algun record, has de posar algun paper, perquè si no les paraules marxen. Tot i així, mossèn Ramon també fa una reflexió important: “els primers que han de valorar aquell santuari, aquella església, són la gent del poble. Si la gent del poble o del país no ho coneixen, com vols que ho coneguin la gent de fora?”.

Enric Torres admet que justament en el darrer fam trip que es va fer de turisme religiós els dos elements que més van valorar els assistents va ser la bellesa de la natura i la possibilitat de conèixer el romànic. Aquí, però, apareix un problema: a l’època que arriben aquests visitants la majoria d’esglésies estan tancades. Torres no va descartar que més endavant es puguin mantenir obertes tot l’any, però de moment, va indicar que l’alternativa que se’ls proposa és, quan es tracta de grups, posar-se en contacte amb l’associació de guies perquè els que tenen autorització els puguin fer una visita.

Mossèn Ramon admet que és un problema, però destaca que a Canillo funciona diferent. “Són totes obertes, però tenim una norma: el turista té la clau a l’abast, però l’ha de buscar i així també coneix l’entorn.” En aquest cas, cal anar a buscar la clau a AINA. I és més, des del seu punt de vista, tots els diners que permet generar aquest turisme “ha d’anar per a obra social”. En el seu cas, explica, gràcies als records i les estampes que es venen li pot pagar el sou a la noia que tenen d’encarregada de donar les claus de les esglésies.

Compatibilitat

Mentre l’afluència no sigui excessiva sembla fàcil fer compatible l’activitat turística amb el culte. Però pot arribar a complicar-se? “El turista ha de saber que quan hi ha un acte religiós ha de fer silenci. Ha de ser compatible el turisme amb les celebracions perquè hi ha d’haver un respecte”, exposa mossèn Ramon.

També ho consideren plenament compatible des de la Ruta Mariana. “Són moltes les persones que s’acosten als santuaris sense ser creients, simplement per conèixer el lloc, el monument i el seu entorn. I marxen meravellats”, explica Joaquín Bellido, que alhora remarca que per aquest motiu “tots els centres han d’estar preparats per atendre i acollir qualsevol tipus de viatger i facilitar-los la visita”. I reitera que el projecte ha de ser compatible “amb el funcionament i l’activitat dins del centre, respectant les característiques per, precisament, no fer que els creients i els peregrins se sentin incòmodes”. Admeten, però, que és cert que en alguns moments hi pot haver una altra concentració de visitants, sobretot en època estival o de peregrinacions en aquells punts que ja de per si són més concor­reguts.

Amb tot, tractant-se d’un tema emergent, almenys al país, fa falta encara molt treball per promocionar-se i situar-se com un punt de referència. Mossèn Ramon considera que també cal més implicació per part dels mateixos capellans. “Haurien de fer el que jo faig: fulletons, explicar... A Catalunya n’hi ha molts que esperen que els ho faci tot la Ge­neralitat, però no. Ho has de fer tu, perquè d’aquesta manera també podràs incloure, per exemple, les explicacions d’un avi que si no es perdria”, detalla.

I encara una altra idea que assenyala el canillenc. “Quan parlem de turisme religiós, de fer activitats, sempre cal que hi hagi un trípode. Si jo vull fer un concert en una església romànica no ho puc fer sol. Hi ha d’intervenir l’artista, el comú que correspongui i l’església. Mai ho pot fer l’església o el comú sols. És bo compartir, si no no es fa res de bo”, conclou.