Carreres truncades

L’esport andorrà viu un dels moments més dolços de la seva història, no només pel que fa als resultats. Tot i això, la quantitat d’esportistes joves, amb projecció, de qualitat indiscutible i de disciplines molt diverses que hi ha actualment al Principat és inversament proporcional a les facilitats que tenen per a practicar de manera òptima les seves modalitats i també amb el ressò, el suport i les oportunitats que se’ls dona des de tots els àmbits del país.

L’esport no només és una manera de fer salut per a joves i grans, sinó que també aporta un aprenentatge personal i social que genera molts beneficis a qui el practica. Per qüestions òbvies, en aquest país els esports de neu, en particular, i d’hivern, en general, són els que més triomfen, ja que, com és el cas de l’esquí, s’aprenen des d’edats molt curtes, i en connivència amb l’espai i les institucions educatives. En els últims anys, des de diverses federacions, s’ha començat a treballar el planter per cultivar una nova fornada d’esportistes de moltes disciplines diferents que tinguin la capacitat de fer-se un lloc entre els millors. Alguns d’ells ja han començat a despuntar en competicions i campionats de categories inferiors. Aquesta base d’esportistes, que estan excel·lint en moltes modalitats minoritàries, sovint han d’acabar marxant del país per poder continuar amb els seus estudis o amb la seva feina, i això fa que en la gran majoria dels casos deixin de banda l’esport, que acaba representant una despesa més i al final els resulta massa difícil de mantenir.

En aquestes condicions, l’accés a l’elit i a la professionalització segueix essent molt limitat i són molt pocs els que hi arriben. És extremadament complicat que un esportista jove, només amb els seus mitjans, pugui aconseguir viure de l’esport, i en cas de sortir-se’n, el camí que porta cap a aquesta situació requereix passar èpoques complicades i plenes de sacrificis abans de fer-se realitat. En altres estats és habitual que els joves amb més projecció rebin ajudes i beques per poder desenvolupar la pràctica del seu esport sense haver-se de preocupar d’una feina o de com assolir els recursos econòmics per viure i competir amb tranquil·litat. Hi ha molts esports on resulta especialment difícil accedir a l’elit. Pol Moya, un dels atletes joves amb més projecció del país, i que va aconseguir dues medalles als Jocs dels Petits Estats (plata i bronze als 1.500 i 800 metres respectivament), n’és un exemple paradigmàtic. Moya explica que “molta gent d’aquí veu els esports com un hobby. No només els més petits, sinó que fins i tot al futbol o al bàsquet andorrà hi ha molt pocs jugadors que siguin considerats professionals, i que puguin guanyar-se la vida fent esport”. També afirma que “per les hores que hi dediquem i pels esforços que fem, no hauria de ser només un hobby”.

La nedadora Mònica Ramírez, nascuda l’any 1993, també forma part d’aquesta fornada de grans competidors. Va penjar-se una medalla de bronze als Jocs dels Petits Estats a San Marino i ostenta diversos rècords del país. Ramírez també ha hagut de plantejar-se diverses vegades com continuar compaginant la seva vida quotidiana amb la natació i, amb la seva joventut, és conscient que encara haurà de prendre moltes decisions importants en aquest sentit. Té clar, diu, que “si vull seguir nedant, m’he de replantejar la vida, el meu futur immediat, i buscar una feina que em permeti compaginar-ho tot amb garanties”, diu.

El futbol, l’esport de masses més important al món en aquests moments, tampoc se’n salva a Andorra. Aquí la professionalització no ha arribat i la selecció nacional, malgrat una millora notable en el seu nivell, segueix viatjant pel món amb el cartell de ventafocs. Un dels integrants d’aquesta selecció, Jordi Aláez, de només dinou anys, és un dels protagonistes d’aquest canvi generacional. Admet que s’ha treballat molt per millorar la situació els últims anys, s’ha ampliat la base de jugadors i s’ha començat a ajudar els nens a compaginar els estudis amb el futbol. Tot i jugar a la selecció nacional, diu que “no em considero professional perquè no puc viure exclusivament del futbol. Ser professional exigeix moltes hores i molt nivell de joc, a més d’un sou que et permeti concentrar-te només en l’esport. Per ser-ho, també hauríem de tenir partits exigents cada cap de setmana, no només un cop cada tres mesos”, explica. En aquest sentit, Aláez es mostra satisfet amb la feina de base que s’ha fet els últims anys i les millores que s’han portat a terme a les diferents instal·lacions del país. “S’ha ampliat la base, s’han buscat fórmules perquè els nens puguin entrenar en horari escolar, s’han fet camps en bones condicions, i això ens farà créixer, però si s’hagués fet abans, ja estaríem a un altre nivell”, afirma.

En el seu cas, la compaginació de l’àmbit professional amb el futbol ha resultat fàcil. La seva decisió de futur és que la seva feina estigui sempre vinculada a l’esport rei, i és per això que ha començat a formar-se com a entrenador. Actualment ja està exercint. Fa de tècnic a un equip de nens, de qui diu que també aprèn dia a dia, i té l’objectiu de treure’s tots els títols necessaris per ser un entrenador de primer nivell. Mònica Ramírez també recalca les mancances que té la seva disciplina en l’àmbit nacional. Un exemple clar és que al centre de tecnificació esportiva d’Ordino, un dels espais més ben preparats per a fer progressar l’esport del país, no hi ha cap piscina. Això, per a Ramírez, és perjudicial no només per a la natació, també per als altres esports aquàtics. “És clar que els Serradells té unes bones condicions per entrenar de forma seriosa, hi podem fer moltes coses, però l’ambient i les instal·lacions són diferents del que et pots trobar a Ordino”, argumenta. Un altre dels punts clau per a la millora del seu esport, per Ramírez, és l’obertura de l’escola a diferents disciplines i la flexibilitat horària perquè els nens puguin entrenar millor. “Des de l’ensenyament no hi ha un sistema preparat perquè els nens que volen ser esportistes es puguin entrenar en condicions i progressar des de ben petits, com passa en altres països”.

Tots ells coincideixen, això sí, en un factor determinant que té el país per a la carrera d’un esportista d’elit. El fet de viure en un Estat petit els permet, si treballen bé, arribar a competir en esdeveniments de dimensió continental o mundial, i també en Jocs Olímpics. En aquest sentit, Pol Moya valora el fet de ser andorrà perquè per als atletes de països més petits és relativament més fàcil aconseguir les llicències per a competir en aquestes grans cites. “Tenim més accés a les invitacions per participar en les millors competicions, però també tenim menys competència interna, menys nivell, menys beques i ajudes i ens és més complicat d’anar-hi pel tema econòmic”, argumenta.

Les condicions climàtiques d’Andorra també suposen un punt en contra per a molts esports que no estan relacionats amb la neu i que es disputen a l’aire lliure. El fred pot jugar males passades als qui s’entrenen a l’exterior. Kevin Poulet és atleta i actualment fa d’entrenador a alguns dels joves talents. Opina que a Andorra hi falten instal·lacions cobertes perquè els corredors puguin mantenir els seus entrenaments durant les èpoques de més exigència meteorològica i millorar els seus progressos. Admet que, si bé és cert que al centre de tecnificació esportiva d’Ordino hi ha una pista coberta, aquesta només està homologada per competir-hi en distàncies de seixanta metres i la seva llargada total supera de poc els cent metres. Per a Poulet, l’espai és massa reduït perquè els atletes de la majoria de disciplines s’hi puguin preparar bé. “Com a equipament és el més mínim i necessari que podríem tenir. A l’hivern no podem entrenar fora perquè quan la pista està glaçada rellisca molt i no s’hi pot córrer bé. A més, això comporta un risc molt alt de lesions, ja que una patinada et pot portar molts problemes”. A més, Poulet destaca el fred com un altre factor important en la preparació muscular. “Entrenant a fora, si no escalfes i estires bé, és molt fàcil patir alguna lesió muscular a causa del fred. Això et pot fer tallar una preparació de molts mesos i et pot allunyar un temps de les pistes”.

Pel que fa al futbol, un altre dels esports que a l’hivern pateix els efectes del fred, els avenços amb la gespa artificial han estat una gran ajuda per poder entrenar i jugar durant tot l’any en les millors condicions possibles. Jordi Aláez opina que els últims camps que s’han construït al Principat representen una gran millora, però també admet que en les condicions ideals hi hauria d’haver un gimnàs associat a cada camp de futbol, per poder fer una preparació molt més completa tal com es fa en el futbol professional. Comenta que “Islàndia és un país fred i petit, com nosaltres, però fent les coses bé van ser capaços de jugar uns quarts de final de l’Eurocopa. Hem de seguir el seu exemple”, conclou.

Els propers anys determinaran si tota la feina feta fins ara servirà per donar els fruits que es buscaven i per saber si s’han subsanat les mancances que han tingut els esportistes durant tots aquests anys. De moment el futur és esperançador.