Mares per hores

9.15 hores. Sona el timbre d’un pis del camí de la Salita, a Escaldes-Engordany. Qui arriba és el Nil, de dos anys, amb un dels seus pares. I qui obre la porta, la Natercia Rodrigues, una de les dotze guardadores a domicili que actualment exerceixen autoritzades per Govern a Andorra. A partir d’aquí, comença una jornada de poc més de vuit hores.

“El primer que vol ell és anar a comprar el pa, és a dir, a passejar”, explica la Natercia. Si fa bo, passen una horeta al parc, i després tornen a casa. És una llar normal, com qualsevol altra, però amb una gran quantitat de joguines i materials per a nens. Puzzles, ninos, contes, camions, pilotes i dos bressols fan les delícies dels més menuts en una habitació amb les parets plenes de dibuixos. Allà el Nil i la Natercia s’entretenen jugant i cantant fins que és l’hora de dinar. “Afortunadament tinc un robot de cuina i això em permet no deixar d’estar pendent d’ell”, diu la mainadera. Un cop dinats, la Natercia acompa-nya el Nil al llit perquè faci la migdiada habitual de dues hores, i ja després, toca berenar i anar a recollir a l’escola el fill de set anys de la guardadora, el Xavier. A les 17.30 hores, quan ja han plegat de la feina, el pare o la mare del Nil venen a buscar-lo. I fins al dia següent.

La Natercia té 38 anys i és mare de dos fills. Quan va néixer la gran, la Nayara, el 2001, va ser justament quan Govern va decidir regularitzar un servei que, com assegura la treballadora social Loli Terrón, “abans ja es feia de manera informal”. Es va crear un reglament, es va reconèixer la tasca de les guardadores a domicili com una professió d’autònoms i es va oferir un curs de formació per a les persones interessades. La Natercia va ser una d’elles. No s’ho va pensar gaire: havia de dedicar-se a la seva filla, nascuda prematurament, i ja es feia càrrec de mainada al seu pis de manera “il·legal”. “Tenia molta experiència, a casa dels meus pares tota la vida hi havia hagut nens perquè la meva mare cuidava els d’algunes veïnes”, assenyala.

Com la Natercia, la Meritxell Beiroa, de 51 anys, també havia fet de cangur abans d’esdevenir guardadora a domicili a Sant Julià. “Sempre m’han agradat molt els nens, de fet em vaig treure un diploma de puericultora a Barcelona, i com el meu fill de petit sovint es posava malalt i era difícil compaginar-ho amb una altra feina, vaig decidir fer això”, comenta. Ara Beiroa està de baixa per una operació a l’esquena, però fins fa poc s’ocupava de dos bebès les nou hores al dia que els pares treballaven. “Normalment els agafo quan són molt petits, fins que comencen l’escola”, explica.

Una mica diferent és el cas de la Françoise Vales Lahouille, de 58 anys, una infermera que treballava al centre de salut d’Ordino i que “en veure que molta gent es queixava de no saber on deixar el nen quan estava malalt”, se li va ocórrer fer de guardadora d’infants en aquestes situacions puntuals. D’això ja fa tres anys, i per casa seva, a la Cortinada, hi han passat criatures amb bronquitis, grip, el virus de mà, peu i boca, i un llarg etcètera. La seva rutina en un dia de feina dista bastant de la de les altres guardadores (que no poden acollir nens malalts per evitar el contagi als altres que també cuiden), perquè al no trobar-se bé els menuts “dormen molt” i no estan d’humor per a jocs. Això sí, sempre que es pot, la Françoise surt amb ells a passejar, “perquè els toqui l’aire”.

COM UN FILL MÉS

Tant la Natercia, com la Meritxell i la Françoise adoren la seva feina i són conscients de la responsabilitat que implica. “Vigiles més que amb els teus propis fills”, apunta la infermera. Per ella, a més, abans d’agafar un nen és requisit sine qua non fer una entrevista amb els pares i el propi infant. “A vegades em truquen i em diuen que el seu fill està malalt, que si me’l poden portar, i jo els explico que abans d’això hem de fer una entrevista per conèixer-nos, perquè el nen no és un paquet que l’has de col·locar”, comenta. La Meritxell i la Natercia hi estan d’acord, i consideren que és molt important que hi hagi un procés d’adaptació de l’infant a la guardadora. “Jo molts cops els dic als pares que primer me’l deixin unes horetes perquè es vagi acostumant a mi”, relata la Natercia.

Amb el temps, diu la Meritxell, els nens acaben esdevenint un membre més de la família de la guardadora. També per als marits i els fills. “La Nayara sempre que arriba a casa al migdia espera que el Nil es desperti per emportar-se’l a l’habitació”, comenta la Natercia. Sovint, a més, es crea una amistat amb els pares, que conviden les mainaderes als batejos, comunions, i festes d’aniversari familiars dels nens. El primer dia a l’escola de la criatura, moltes tampoc se’l solen perdre. “Plora la mare, el nen, tu... tothom”, assenyala la Natercia.

CONEIXEMENTS I HABITATGE SEGUR

Per poder exercir, tant la Natercia com la Meritxell van haver d’assistir a un curs de formació sobre aspectes com els hàbits alimentaris i d’higiene, la prevenció de malalties i accidents, o activitats ludicoeducatives per a la primera infància. Tot una sèrie de coneixements que han d’acreditar per poder rebre l’autorització administrativa necessària, i que ara fa dues setmanes van refrescar al curs d’actualització organitzat per l’àrea d’Atenció a la Infància i l’Adolescència del ministeri d’Afers Socials, Justícia i Interior. Allí, com explica el cap de l’àrea, Jordi Olivé, “es va fer reciclatge del curs de primers auxilis, del de manipulació d’aliments i del d’al·lèrgies i intoleràncies i es van tractar temes de molta actualitat, com ara la protecció de dades”.

A banda dels coneixements, un altre requisit per poder convertir casa teva en una mena de petita guarderia té a veure, precisament, amb l’habitatge. “Han de complir unes garanties de seguretat”, afirma Olivé. Així, per exemple, s’han de protegir els endolls situats en el radi d’acció dels infants, els cantons de les taules, les finestres i els balcons, i les instal·lacions elèctriques i de gas han d’haver passat les revisions. Anualment, indica Olivé, es realitzen supervisions a les llars per verificar que tot segueix en ordre.

Tal com indica el reglament, cada guardadora pot atendre al mateix temps un màxim de quatre nens (cinc si es té cura també d’un fill), i ha de subscriure una pòlissa d’assegurança que cobreixi la responsabilitat civil. A més, signa un contracte amb els pares, on s’estableixen les condicions del servei, inclòs el preu. Sobre aquest últim aspecte, la Natercia exposa que “hem intentat fixar un sou estàndard, però no ho hem aconseguit perquè moltes guardadores opten per cobrar menys i cuidar més nens”. Ella, diu, prefereix cobrar més i fer-se càrrec de menys criatures. Per tenir cura del Nil durant un mes 45 hores a la setmana, guanya 350 euros, un preu similar que se situa en la línia del de les llars d’infants. La Meritxell té una tarifa similar, però considera, que tot i que alguns pares opinin el contrari, “hauríem de cobrar més que les guarderies, perquè oferim una atenció més personalitzada”.

QUÈ BUSQUEN ELS PARES

El tracte més individual, l’ambient familiar, i una major flexibilitat, són justament els principals aspectes que fan que els pares, quan arriba el moment de decidir com conciliar la vida laboral amb la familiar i si deixar els fills a una llar d’infants o amb una mainadera, s’inclinin per les guardadores a domicili. En el cas de la Liliana dos Anjos, mare de la Thais, va recórrer a la Natercia una vegada se li va acabar la baixa maternal “perquè ja ens coneixíem, i em va donar molt bona confiança; a les guarderies quan els nens tenen febre has d’anar a recollir-los, i ella em trucava, jo li deia que li donés Dalsy i ja està, no havia de plegar de la feina”.

Una altra raó important que al·leguen alguns pares és el fet que existeixi un menor risc que la criatura, en estar en contacte amb menys nens, es contagiï de malalties. “Al Nil, el portaven a la guarderia i sempre estava malalt, que si grip, bronquitis... per aquest motiu me’l van portar a mi”, diu la Natercia. També per això, i per la disponibilitat d’horaris, l’Angelina Teixeira va optar perquè aquesta mainadera, i no una llar d’infants, fos l’encarregada de cuidar la seva filla Alexia mentre ella i el seu marit treballaven.

GUARDADORES PIRATA

Les guardadores asseguren que la majoria dels pares arriben a elles pel boca-orella, i lamenten que molta gent no sàpiga que existeix el servei que ofereixen. “L’hem de potenciar i donar-lo més a conèixer”, admet Olivé. Terrón coincideix en la necessitat de fer difusió d’aquestes “segones mamis” perquè “és un recurs molt interessant per als pares com una alternativa a la guarderia”. La treballadora social afegeix, a més, una qüestió important: “hi ha dones que fan de guardadores a domicili i no estan autoritzades, els pares haurien de saber amb qui deixen els fills”. Per saber-ho, i assegurar així que el nen rebrà una atenció professional i de qualitat, Terrón convida als pares que consultin el llistat publicat a la web d’Afers Socials on figuren les guardadores acreditades com la Natercia, la Meritxell i la Françoise.

LES ‘TAGESMUTTER’ O ‘MAMANS DE JOUR’

Les tagesmutter a Alemanya, mamans de jour a Suïssa, assistante maternelle a França o les childminders al Regne Unit, són professionals reconegudes per institucions públiques, que reben una formació específica per desenvolupar la seva tasca de cura i educativa i que compten amb un permís per exercir. A diferència del que passa al Principat, són una figura consolidada i molt estesa com a alternativa a les llars d’infants. “Existeixen des de fa molts anys, i cobren més que les guarderies”, afirma Loli Terrón. Potser per això, a molts dels països esmentats les famílies reben subvencions per poder gaudir d’aquest servei.