Amb oïda crítica

Demanar a un grup de joves quin tipus de música escolten pot portar sorpreses. Són sis, tres nois i tres noies, i encara que sembli impossible només un explica que escolta reggaeton. La resta es declaren fans del pop, el rock, post rock, dub, heavy metal, pop punk, gospel, blues o la música clàssica, entre altres estils. Ens trobem al Punt 400 de la Massana i amb ells (Aida Garcia, 13 anys; Ferran Mata, 19 anys; Ayrton Medeiros, 18 anys; Maria Soler, 17 anys; Rafa de Sa Ferreira, 14 anys; Rita Abrantes, 14 anys) i la dinamitzadora de l'espai, Sofia Martins, obrim un debat sobre què els agrada, quines eines fan servir per escolar música i què pensen d'alguns dels missatges que es transmeten a través de les cançons i els videoclips. Intentem veure si són conscients del que escolten.

El primer que queda clar és que per a ells la ràdio, com a mitjà per escoltar música, ha passat a segon terme i les aplicacions del mòbil són la via habitual. Spotify triomfa majoritàriament “perquè el que sona a la ràdio és molt repetitiu”, assegura el Ferran. Així doncs valoren especialment que “amb les apps tries tu”. També apareixen altres plataformes com Musical.ly, tot i que l'Aida aclareix que “aquí són músiques que ja coneixes”.

Tots ells associen el reggaeton “a la música per sortir de festa”, com comenta la Maria, i segons apunta la Sofia “és impossible no saber-te alguna cançó perquè te les trobes a tot arreu, fins i tot al fil musical de les botigues de roba”. Això fa sortir les primeres crítiques. “Mai he escoltat una cançó d'un grup d'Andorra enlloc”, es queixa l'Ayrton, que de seguida arriba a la conclusió que els artistes nacionals només triomfen a fora, i sobretot als països nòrdics.

I sense haver-los de donar gaires pistes, surten els missatges sexistes i les actituds masclistes que promouen artistes com ara Maluma en els seus temes. “Em fan ràbia les noies que et diuen que ets un masclista però resulta que escolten aquestes lletres”, deixa anar l'Ayrton, i la Maria hi afegeix: “la gent no es para a escoltar la lletra”. El Ferran s'afanya a dir-hi la seva: “i el més greu és que els pares els riuen la gràcia quan nens de 5 o 6 anys se saben aquestes lletres”. De fet, ell mateix exposa una anècdota amb la seva mare: “em deia que li agradava alguna cançó d'aquestes i li vaig dir: 'tu saps el que diu?' I em va dir que tampoc era tan fort. Però tan fort per a qui? Per a tu que en tens 40 anys i pots destriar o per a un nen de 5 que després potser ho veu normal?”, relata. La Sofia recomana ignorar els videoclips i la imatge de la dona que es projecta, “no ho defenso. És lleig i no em sembla bé”, però la Maria expressa preocupació perquè “moltes noies ho segueixen i acaben canviant la seva forma de vida per ser simples dones objecte. I moltes acaben acomplexades. I els nois quan veuen les noies del carrer diuen que no són maques, perquè busquen la imatge que se'ls ha passat d'una noia operada i maquillada. Però aquestes no són reals”.

I en mig de tanta crítica, toca demanar opinió a l'únic aficionat al reggaeton. “Escolto reggaeton i trap. La veritat és que no m'havia fixat mai en les lletres fins que una amiga m'ho va dir i llavors vaig deixar d'escoltar reggaeton i ara escolto trap”, confessa. L'amiga en qüestió és la Rita, que es mostra més seguidora del pop anglès, però no de Justin Bieber. El Rafa assegura que la seva preferència pel reggaeton és sobretot pel ritme. “Enganxa i és més fàcil de ballar. Però no em fixo en les lletres”, diu.

I què hi ha del trap? Un estil que es troba a la frontera entre gèneres com el hip hop i fins al reggaeton amb lletres que parlen d'un estil de vida molt lligat a la delinqüència i la violència. Són conscients que això no és gaire millor que les frases i comportaments masclistes, però el Ferran reflexiona: “escoltar això no és massa diferent que veure pel·lis d'acció on la gent es baralla i mata”. La qüestió és si tot plegat, després, acaba influenciant massa i condicionant els comportaments.

L'Aida assenyala també altres grups que tenen lletres sexistes. “La cançó Work from Home de Fifth Harmony”. A la lletra s'hi poden trobar frases com “carinyo, tu ets el cap a casa” o “no has d'anar a treballar, deixa que el meu cos faci la feina”.

Moguts per la massa

Tots ells mostren personalitat a l'hora de defensar els seus gustos i asseguren que no importa si no són els majoritaris, però com assenyala la Maria, “quan ets dins d'una massa és més difícil no fer el que fa la resta”. Així si han d'escoltar música estant en grup, sovint es troben que els costa triar cançons de la seva llista de reproducció perquè saben que als altres no els agradaran, “o quan fa una mica que sona de seguida et demanen de canviar”. El Ferran ho complementa: “no pots tenir un gust individual quan ets dins del grup. Ha de ser molt similar”.

Cap d'ells, però, té coneixement d'artistes com Ivy Queen, que a dia d'avui és qui porta la bandera del reggaeton feminista amb lletres que diuen, per exemple: “yo soy la que mando, soy la que decide cuándo vamos al mambo” o “mujeres pa la disco a perrear, pero que él no se crea que puede jugar”. Tot el contrari del que prediquen les cançons d'artistes masculins del mateix gènere.

Els nois consideren que en cada època hi ha hagut un estil dominant i els coneixements musicals els condicionen també a les modes. “Ara ha tornat la moda dels 80. Potser compres una samarreta que porta el dibuix d'un grup i gràcies a això comences a escoltar alguna cosa diferent”, exposa la Maria. Però l'Aida també s'ha fixat en altres coses: “hi ha gent que porta una samarreta dels Rolling Stones i quan els preguntes: 'però tu saps qui són?' et diuen que no”.

L'Ayrton té la teoria que és la generació nascuda a partir de l'any 2000 qui és més fan del reggaeton i es lamenta que sovint no coneguin clàssics que considera grans i millors cançons. De fet, recorda amb la Maria com en una festa a l'escola van fer una actuació musical i els va ser d'allò més difícil definir el repertori. “Vam estar mirant de cada grup les cançons més conegudes i tot i així la gent no va posar-se a ballar fins que no va arribar el DJ”, lamenten.

De fet, l'Ayrton forma part d'un grup, Aliena, acompanyat de quatre joves més de la Seu d'Urgell. Es mouen entre el pop rock, el power pop, el pop punk i l'indie rock i quan se li pregunta en què basen les lletres és clar: “són cançons d'amor i de desamor. Però intentem posar frases més poètiques. Serien cançons per enamorar una noia o per donar ànims quan s'acaba una relació”. De la mateixa manera assegura que també parlen de política “i també en tenim una per acabar amb els complexos de les noies: Son bellas de verdad”.

Imposició comercial

Tots deixen clar que sortir de festa i evitar el reggaeton és realment complicat. “Fins i tot si te'n vas a França només sona això”, expliquen. Saben que darrere de tot plegat hi ha interessos econòmics. “La ràdio condiciona els gustos”, apunten, i afegeixen: “saben que la majoria és la que escull i paguen a les cadenes de ràdio perquè posin unes determinades cançons”. El mateix, manifesten, passa amb els videoclips: “els videoclips de Maluma els veuen milions de persones, en canvi, els d'altres grups que no tenen tanta promoció no els mira ningú”.

Un món en què tot està calculat per tenir èxit. “Molts d'aquests artistes no fan ells les cançons i les discogràfiques s'aprofiten de la seva imatge”. Arribats a aquest punt fan notar un altre element: “a vegades no cal que la lletra enviï un missatge. Potser no té lletra però amb el videoclip ja ho diuen tot. Està tot molt estereotipat”, sentencia l'Ayrton.

Per tot plegat també troben a faltar poder disposar d'espais on escoltar altres tipus de música. “Quasi no hi ha locals que facin alguna cosa diferent. Els que hi havia han tancat”, es lamenten, advertint que són conscients de les dificultats de mantenir obert un local d'aquestes característiques. “És molt difícil que un local que no ofereix reggaeton funcioni, perquè no hi va tanta gent”, exposa el Ferran. Però és cert que tots ells agrairien poder tenir més llocs on gaudir de música en directe en un ambient distès amb els amics on també puguis parlar.

MÚSICA QUE “NO VAL RES” I MÉS EDUCACIÓ MUSICAL

Jordi Barceló, músic i pedagog, es mostra preocupat perquè molts nanos “escolten música que no haurien d'escoltar”. Per això reivindica la importància d'una bona educació musical. “La música et dona capacitat de concentració, atenció i implica un esforç que no és momentani. Et dota de criteri musical que et permet valorar que aquesta música feta amb un pim-pam amb l'ordinador és palla”, assegura. I afegeix: “si musicalment no tenen res, què esperar de la lletra? No val res”. Per això creu que els adults, que haurien de ser conscients d'aquesta falta de contingut, “haurien d'estar alerta. Com pot fer gràcia que un nen de sis anys balli reggaeton?”. Admet que les seves filles també escolten aquest estil que s'ha apoderat de ràdios i fils musicals, “però intento donar-los criteris perquè vegi que és només una moda i passarà”. Conclou que “la societat és consumista i l'important és vendre a qualsevol preu”.

EL RISC DE REPETIR LES CONDUCTES SEXISTES

Són lletres que justifiquen la violència i reforcen el rol de l'home dominant davant d'una dona que es presenta com un objecte”. Així de contundent es mostra la psicòloga social i presidenta d'Stop Violències, Vanessa Mendoza quan se li pregunta per les cançons més famoses de reggaeton. En aquest sentit remarca que la música s'utilitza per passar missatges, i que “quan n'escoltem estem en un mode pseudohiptònic que fa que el missatge penetri sense adonar-nos-en”, per això al final, entre tots els inputs que ens arriben entre música, televisió i cinema hi ha el risc que els adolescents vegin aquests comportaments com a normals i els apliquin al seu dia a dia. Així, es mostra preocupada per l'èxit i el fet que cançons com 4 babys de Maluma siguin les que arrasen arreu i no paren de sonar a la majoria d'emissores musicals. “Aquesta cançó en concret és un horror. El que diu el cantant és que té totes les dones a la seva disposició i que és així com ha de ser!”, s'exclama. Mendoza admet que quan es donen els crits d'alerta “la gent es pensa que exagerem, però no. Estem davant d'un adoctrinament patriarcal”. I recomana que es faci una recerca, perquè “també existeix reggaeton que no és sexista”. No és partidària en cap cas de prohibir res. “Mai, perquè seria contraproduent. I reitera la necessitat d'apostar per altres cançons que continguin missatges diferents i ajudin, alhora, a ser crítics. Una iniciativa que, per exemple, va tirar endavant aquest estiu passat l'Institut Basc de la Dona, que va elaborar una llista amb quasi tres-cents temes que lluiten contra els esteropits masclistes. Entre les afectacions que pot tenir sobre el comportament dels joves la música que escolten, també destaca un estudi que es va fer als Estats Units durant 4 anys a 1.400 adolescents. El resultat? Com més música amb contingut sexual escoltaven, abans s'iniciaven en el sexe. Mendoza deixa clar que “el sexe no és dolent, però vivim una hipersexualització. Ara als grups de nenes la que és verge és la marginada i nenes de 5 anys escolten reggaeton i veuen videoclips on apareixen noies tractades com a objectes de plaer”. Per això demana que es parli de sexe tant a les nenes com als nens per trencar un model social en què l'home domina i la dona només obeeix.