Treballant amb la mort

Dr. Carles Herrero

Metge Forense

Té 30 anys, una edat no gaire habitual per a un metge forense, almenys en l’imaginari col·lectiu. Per això, afirma, s’ha deixat barba. El doctor Carles Her­rero és de Barcelona però ja fa cinc anys i mig que exerceix a Andorra, entre informes pericials i autòpsies.

Herrero va entrar a la carrera de medicina amb la idea de ser psiquiatre i la va acabar tenint clar que volia dedicar-se a la medicina legal i forense. “El primer curs, quan vam començar amb les disseccions de cadàvers, ja en vaig preveure la possibilitat, perquè em resultava molt interessant”, afirma. Després, el tercer any, va fer la seva primera autòpsia clínica –la que es realitza a algú que ha mort de forma natural i que té un interès científic– i “el tema forense va guanyar més pes”. D’aquella primera autòpsia comenta que eren “cinc estudiants i quatre van haver de sortir de la sala marejats, jo vaig ser l’únic que m’hi vaig quedar”. Això no vol dir, és clar, que no li impressionés: “Em va xocar veure com la senyora semblava que estigués adormida i que quan el professor va començar a tallar no es mogués.”

Tot i que se sol associar als exàmens anatòmics d’un cadàver, les funcions del metge forense són molt més àmplies. Assessoren l’autoritat judicial –valoracions de danys corporals, incapacitacions, autòpsies, etcètera– i col·laboren amb la policia, visitant detinguts o víctimes d’agressions, per exemple. “El que menys m’agrada del que faig són els exàmens per agressió sexual, és una situació violenta tant per a la pacient com per a mi”, assegura Herrero. A l’altre extrem, encapçalant el rànquing de preferències, es troben les autòpsies, perquè “has de rebregar-te el cervell” i “et pots trobar coses molt inversemblants, fet que provoca que la teva ment sempre estigui desperta”. Un altre factor important per a Herrero és que amb les autòpsies, que es practiquen per determinar la causa i les circumstàncies d’una mort accidental, violenta o amb possible criminalitat, “donem l’última ajuda a una persona que ja no es pot expressar, que amb el seu cos et diu la darrera paraula”.

Quan està practicant l’autòpsia Herrero és un professional que intenta “no sentimentalitzar el procés”, però darrere del vestit blanc s’hi amaga una persona. “La gent es pensa que no, però sí que ens afecta, a vegades te’n vas molt tocat, sobretot quan són nens.” Afirma que es posa molt a la pell de la família i que a vegades “si estàs fent una autòpsia a un senyor de 50 anys és inevitable pensar que el teu pare té la mateixa edat”. En aquest sentit, confessa que en una ocasió va plorar i que “molts cops he sortit de la sala i he hagut de fer alguna cosa per distreure’m”.

Herrero assegura que un forense “si no ets especial te n’acabes tornant per tot el que veus”, i que “de la mateixa manera que un fuster es fixa com estan reblades les portes, nosaltres ens fixem a viure més intensament, perquè sabem que potser demà no hi serem”. Amb el temps, diu, ha naturalitzat la mort, a la qual no tem –sí al patiment–, perquè “si li tingués por no treballaria d’això”.

Jesús Pey

Tanatopràctic

Que Jesús Pey sigui tanatopràctic és fruit de la casualitat. L’empresa en què treballava arreglant televisors se’n va anar en orris, va entrar a treballar en un bar de cambrer i l’encarregat va resultar ser qui portava la funerària d’Encamp. “Em va dir que si volia podia començar demà”, afirma. I dit i fet. D’això ja fa més de tres dècades.

Pey, de 55 anys, admet que abans d’entrar a la funerària li feia “una mica de basarda això dels morts”. Recorda el “cangueli” del primer dia que va haver d’ajudar a aixecar-ne un del llit per posar-lo dins del taüt. “El primer mort sempre queda”, assenyala aquest empleat de Pompes Fúnebres les Valls. Al principi, les seves tasques consistien a “arreglar algun difunt, encaixar-lo, vestir-lo, deixar-lo a casa...”, i després es va formar com a tanatopràctic. “Això va ser a partir del moment que per portar un mort cap a França ens exigien que féssim la tanatopràxia”, comenta.

I què és exactament la tanatopràxia? “És la tècnica que consisteix a treure la sang del mort i a canviar-la per una sèrie de líquids conservants que porten un tint”, explica Pey. Una altra cosa és la tanatoestètica, el maquillatge de difunts. De tot plegat, de deixar la persona amb el millor aspecte possible, s’encarrega Pey. “És un món fascinant, molt creatiu, de veure una persona degradada a arreglar-la i deixar-la perfecta”, assenyala. Tant és així que “ara no faria una altra cosa”, manifesta Pey.

El seu horari és el telèfon i, malgrat agradar-li tant la seva feina, Pey reconeix que hi ha situacions en què ho passa malament, com quan qui té al davant és algú que ha patit un accident de circulació (i que físicament ha quedat destrossat), un conegut o persona de curta edat. En alguns d’aquests casos no ha pogut evitar les llàgrimes. “Quan són criatures, després passo un mes que no soc persona”, confessa. En el moment, però, “la feina s’ha de fer i perquè surti bé no t’hi pots implicar emocionalment”.

Pey conserva especialment a la memòria l’accident del Monsa, en el qual van morir nou persones –i 37 van resultar ferides–, i en el qual va haver d’ajudar els metges forenses a realitzar les autòpsies.”Va ser un cas d’emergència nacional, podríem dir, i vam fer de tot, vam ajudar a obrir els cossos, a embalsamar-los, a pesar els òrgans…”, explica.

La seva família troba “curiós” el que fa i malgrat que al principi pressionava perquè ho deixés estar, ara ja s’ha acostumat”, comenta. Les seves filles ho viuen amb naturalitat, la mateixa amb la que creu Pey que la societat hauria de gestionar el tema de la mort. “Naixem per morir, no s’ha d’amagar ni ha de ser cap tabú”, afirma. I hi afegeix: “Si ho tinguéssim més present aprofitaríem més la vida.” Ell ho viu de prop i per això el seu lema és carpe diem.

Sergi Medina

Policia científic

No sé com pots fer aquesta feina.” No ho diu ell, ho diuen sovint les persones a les quals Sergi Medina explica que és policia científic. “És cert que no tothom n’està preparat (psicològicament) però tothom podria estar-ho”, assegura ell.

Medina té 32 anys i en fa 10 que és membre del grup d’identitat judicial de la policia andorrana. Des del 2015, a més, n’és el cap. Sempre li havia agradat la investigació i la criminalística, i és aquí, recuperant constantment indicis i proves materials de fets delictius (homicidis, violacions, furts amb força...), o no (morts accidentals, suïcidis...).

Quan parlem de morts, la policia científica s’ocupa d’aquelles en què la causa no és clara o requereix una actuació judicialitzada, com ara les morts violentes. D’aquestes últimes se’n produeixen poques (Medina afirma que “no hi ha gaires suïcidis” i que l’últim homicidi va ser el 2009), i quan ocorren, els de la científica es desplacen al llocs dels fets juntament amb la metge forense, qui es fa responsable del cadàver, i una comitiva judicial encapçalada per un batlle, que ordena l’aixecament del cos. “Nosaltres ens encarreguem de l’escenari”, comenta Medina. A més, a la posterior autòpsia que se li practica al cadàver, un membre del grup d’identitat judicial també hi és present.

La primera vegada que Medina va assistir a una autòpsia va ser fa 13 anys, quan va accedir al cos de policia. “En entrar tots ho hem de fer, és el primer contacte directe amb la mort que tenim, la barrera psicològica es trenca així”, afirma. Recorda la tensió interna d’aquell dia i l’impacte de l’olor a formol, de la mateixa manera que té gravat el primer cadàver que va tenir davant els ulls. “El vam trobar al riu i tenia un aspecte molt deteriorat, em va marcar, el primer mort sempre marca un abans i un després”, exposa.

Medina assegura que “ets capaç de recordar cada lloc on has anat i cada situació que has viscut”. Amb els 13 anys que fa que és policia n’ha viscut moltes, les més complicades aquelles on la víctima és un bebè, un nen o algú conegut. “Nosaltres, però, som conscients del nostre rol i l’hem d’assumir, posem una barrera emocional”, explica.

La responsabilitat de fer la seva feina bé i la concentració que això exigeix serveix a Medina i els seus companys de cortina de protecció psicològica davant de cada cas. “No és que no tinguem empatia”, deixa clar el policia, que procura no portar-se la feina a casa perquè si no “anul·laria la meva vida”.

Treballar amb la mort li ha ensenyat a apreciar la vida. “Aprens a valora-la, a relativitzar més els problemes, a canviar de xip, si has de dir t’estimo ho dius i si tens ganes de fer quelcom ho fas.”

Olimpio Lourido

Enterrador i exhumador

Tan aviat pot estar reparant una vorera com introduint un taüt en un nínxol o exhumant restes mortals. L’Olimpio Lourido, de 58 anys, compagina les tasques de paleta al servei d’obres del comú d’Escaldes amb la d’enterrador i exhumador. “Tot és feina”, afirma.

Lourido va començar a treballar per al comú escaldenc fa 34 anys. Pocs temps després, comenta, “una persona va morir i em van dir si podia enterrar-la”. Va ser així, sense buscar-ho, com aquest paleta va introduirse en el món de la mort i els cementiris. Al principi li va “fer cosa”, però, en contra dels pronòstics inicials de la seva dona, ara ho fa com si res, “m’he acostumat”.

Li agrada la seva feina i en parla amb total naturalitat. Explica que ara ja no es fan tants enterraments com abans, perquè “cada vegada més la gent opta per la incineració”, i que d’exhumacions se’n realitzen força. Les més complicades, i que “donen més feina”, manifesta, són les de les restes cadavèriques que es troben sota terra, a un metre i mig de profunditat, aproximadament. Lourido també comparteix un fet que resulta curiós: “Quan traiem difunts que van ser traslladats des d’altres països, com ara França, en caixes precintades, especials, encara que hagin passat vint o trenta anys, surten sencers, és impactant.”

Per ell, exercir d’enterrador i exhumador és “una feina igual” a la de paleta, però amb un matís diferencial: la càrrega emocional que comporta treballar amb difunts. Amb ells, i d’alguna manera, amb les famílies, que en els enterraments hi són presents. “Jo aguanto però és cert que t’emociones”, exposa.

En els gairebé trenta anys que fa que treballa al cementiri, Lourido ha enterrat, és clar, moltes persones, entre les quals nens. “En aquests casos m’emociono molt”, assenyala. També ha hagut de fer front a una de les pitjors situacions que se li poden plantejar a ningú: “M’ha tocat enterrar un amic i es passa molt malament.” En aquella ocasió recorda que no va poder evitar plorar. Ha estat l’única.

És conscient que la seva feina crida l’atenció i que no tothom la podria o voldria fer. “Però jo soc fort”, assegura. La fortalesa que segurament dona no tenir-li por a la mort. Lourido no l’ha temuda mai, ni abans de ser enterrador. Per ell, “quan arribi, arribarà, i ja està”.