L'homosexualitat a l'adolescència

No li importa donar noms i cognoms. Tampoc mostrar el seu rostre. És “bollito”, diu mig rient, i n’està orgullosa. La Rosanna Soto té 14 anys i en fa 7 que resideix a Andorra. Més o menys els mateixos anys que han passat des que va sortir d’allò que en diuen l’armari. Un procés pel qual passen molts adolescents i que no sempre resulta fàcil.

Segons afirmen els experts, és al principi de l’adolescència, entre els 12 i 13 anys, quan es produeix el despertar de la sexualitat i s’inicia la definició de la identitat sexual de l’individu. En el període adolescent, els nois i noies comencen a explorar i a experimentar sexualment, a vegades sense tenir gaire clara la seva orientació afectivosexual. De fet, un investigador anomenat Kinsey va revelar fa uns anys que el 37% de la població masculina havia tingut algun tipus de contacte homosexual a l’adolescència, en alguns casos fruit de la confusió emocional pròpia d’aquesta etapa de la vida.

En el cas de la Rosanna, ella va tenir clar des de ben petita que li agradaven les noies. “Em pensava que això que les noies sortissin amb nois era una moda i que ja arribaria el moment que les noies sortirien amb noies i jo, per tant, podria tenir nòvia”, explica. Aquest moment, el de tenir una parella del mateix sexe, li va arribar als nou anys. El primer petó, molt abans, “quan en tenia tres, a l’escola”.

La Rosanna assegura que al principi “m’ho vaig prendre com un joc” i que més endavant va sentir por. “Alguns companys em deixaven de costat o em feien alguna putada”, exposa. Recorda, així, com un noi amb qui ara són amics li va dir en una ocasió “bollera, et donaré 2 bollos”, fent que ella sentís una enorme ràbia, o ja més recentment, un altre company li va cridar a l’orella: “Odio les lesbianes.” En general, però, afirma que ha tingut “més suport que cap altra cosa”.

Aquesta adolescent no s’ha amagat mai i sempre ha viscut la seva homosexualitat d’una manera molt natural. La naturalitat, per exemple, amb què una tarda en sortir de l’escola es va plantar davant del seu germà i li va dir: “Joan, m’agraden les noies” –amb la sorpresa l’endemà que els amics i amigues d’ell li fessin burla–, o amb la que un dia amb set anys va entrar a casa i li ho va comunicar a la seva mare.

El seu germà, diu, li va contestar amb un “ah, bé”, amb la idea que això que a la Rosanna li agradessin les noies “seria una etapa, una bajanada”. “És a qui més li ha costat acceptar-ho”, afirma la mare. També li va costar de pair a l’àvia, que al principi només feia que preguntar-li a la neta si n’estava segura. La Sílvia, en canvi, va respondre a la notificació de la seva filla amb un “bé” propi de qui s’ho pren amb absoluta normalitat. “No em va sorprendre, tot i que em pensava que en tot cas l’homosexual seria el nen i no ella.” Mai havia tingut sospites que la Rosanna fos lesbiana, “l’únic que no li agradava portar vestits, però jo a la seva edat també anava com ella”.

La Sílvia confessa que l’únic que li inquietava en aquell moment en què va saber l’orientació de la seva filla era com reaccionaria la gent del seu entorn, els companys de l’escola. Amb aquest neguit va anar a parlar amb la tutora de la Rosanna, que “em va aconsellar que la portés al psicòleg”. Per altres qüestions, la Rosanna ja anava a un, que en comentar-li va atribuir el que li passava a una etapa d’experimentació”. “Amb els dies, però, vam veure que allò era constant, tenia solidesa”, assegura la Sílvia.

En un altre intent per ajudar la seva filla, aquesta mare va sol·licitar una reunió amb alguns mestres i directius de l’escola per demanar-los “que si hi havia personal docent homosexual pogués parlar amb ella i assessorar-la. “Ahh, ara entenc per què la professora de música, que té dona i dos fills, em va xerrar del tema!”, exclama la Rosanna.

Aquesta adolescent ara fa quatre mesos que té xicota, “després d’haver anar set anys darrere seu”. Està enamorada, feliç, i no ho dissimula. La seva mare també està contenta. “Quan ho vaig saber em vaig alegrar moltíssim”, diu. La Sílvia comenta, a més, que “quan he vist la meva filla fent-se un petó amb la xicota m’ha agradat moltíssim, perquè he vist un amor molt pur”. La Rosanna ho té clar: “Si vols estimar, estima, ningú et pot dir que no estimis algú, la millor forma d’expressar-te és amb l’amor.”

EN SILENCI

Desgraciadament, no tots els adolescents gais viuen la sortida de l’armari amb la naturalitat i el suport familiar amb què ha comptat la Rosanna. “Tinc moltes amigues que els seus pares no ho saben perquè tenen por a la seva reacció”, comenta. I explica una situació que il·lustra molt bé el perquè d’aquests temors: “La mare d’una d’elles va dir que posaria els homosexuals dins d’un vaixell per tal que marxessin.”

Carles Perea, president de l’associació de defensa dels drets del col·lectiu LGBTIQ Som com Som, amb la qual col·labora la Rosanna, va viure en silenci la seva homosexualitat quan era adolescent. Després de notar com, per exemple, als seus companys els agradaven les Spice Girls i ell només es fixava en els Backstreet Boys, als 14 o 15 anys va tenir clar que era gai i va iniciar un procés en solitud. “No entenia moltes coses, em culpabilitzava, em sentia diferent”, afirma. I continua: “Em feia vergonya, tenia homofòbia interioritzada, ho reprimia.” Per això, i per por a decebre els seus, i per això mai no va dir res a la família. De fet, “encara avui no hem tingut mai cap conversa oberta, tot i que la meva mare ja ho sap, se’n va assabentar per la premsa”.

El Carles, de 31 anys, ho va passar especialment malament durant el batxillerat, una etapa de la qual conserva “un record molt dolent”, perquè va sofrir assetjament de caràcter homòfob. No va ser així a la universitat, on “em van acceptar al cent per cent”. Allí, a Barcelona, es va posar en contacte amb una associació LGTB “que em va ajudar a saber que no estava sol”. Un missatge, aquest, que ara vol transmetre a tots els adolescents que s’enfronten a un procés com el seu: “No estàs sol.”

QUÈ DIU LA PSICOLOGIA AFIRMATIVA

La Paula Alcaide, tot i que acostuma a treballar més amb adults, coneix molt bé el procés pel qual passen els adolescents homosexuals –sobretot les noies–. És una psicòloga especialitzada en teràpia afirmativa LGTB, un corrent de la psicologia “que va néixer en contra de la psicologia de conversió, que partia de la idea que l’homosexualitat era una malaltia, i que pretén empoderar les persones que han patit discriminació per la seva orientació o identitat sexual. “Treballem els estigmes, les dificultats amb què es troben, és un enfocament positiu”, manifesta.

Alcaide explica que en molts casos el procés d’autoacceptació de l’homosexualitat conclou a l’adolescència, tot i que en contextos molt heteronormatius pot arribar a l’edat adulta. Les etapes d’aquest procés les va establir la científica Vivienne Cass l’any 1979 i Alcaide les descriu: “1) la confusió, quan s’intenta aclarir els sentiments i apareixen dubtes i excuses; 2) la comparació, quan s’accepta la possibilitat de ser homosexual i sorgeix la por a les pèrdues, un blogueig o ansietat; 3) la tolerància, quan s’accepta l’homosexualitat i s’intenta reduir la sensació d’aïllament buscant, per exemple, amistats dins del col·lectiu; 4) la identitat, quan s’analitza què significa la sortida de l’armari i es comença a notificar l’homosexualitat; 5) l’orgull o visualització, i 6) la síntesi, quan s’accepta l’orientació sexual com una faceta més de la vida.”

I quan un adolescent ha de comunicar als seus pares que és homosexual? “En les primeres etapes, no, quan hagi fet una mica de treball intern i no ho vegi com una cosa negativa”, assegura la psicòloga. Quan arriba aquest moment, la persona ho ha de notificar –“no confessar, perquè no és cap pecat”– “sense demanar permís i conscient que si hi ha rebuig, aquella és la realitat”.

Pel que fa als pares, Alcaide comenta que és important que abans de ser notificats no assumeixin que els seus fills tindran una parella del sexe oposat i que, per exemple, els diguin frases com “si tens nòvio o nòvia, ja ens ho diràs”. D’aquesta manera, l’adolescent interpretarà que “preveuen la possibilitat que sigui homosexual i que, per tant, no hi haurà càstig”. Quan siguin notificats, “el més important és l’amor incondicional, han d’entendre que han hagut de passar per un procés i han d’escoltar-los”. Que tinguin dubtes i se sentin perduts, diu Alcaide, és normal, perquè “ells també han de sortir de l’armari, acceptar-ho”.

El suport familiar és “fonamental”, com també el rol dels centres educatius. “Els pares i l’escola han de treballar conjuntament” i els mestres han d’estar atents que no hi hagi cap cas de bullying homòfob”, exposa Alcaide. A més, considera que a les escoles s’haurien de fer tallers de formació i integrar el treball del respecte a la diferència, i que als llibres de text i altres materials escolars s’hauria de visibilitzar l’homosexualitat.

Més consultes de pares, que de nens

“Rebem més consultes de pares amb fills homosexuals que de nens”, afirma Carles Perea, el president de l’associació de defensa dels drets del col·lectiu LGBTIQ Som Com Som. Pares que estan perduts, que no saben què fer o si ho estan gestionant bé truquen a l’associació per demanar ajuda. Ells els donen consells, i en els casos que hi ha “violència o problemes d’identificació amb un mateix, depressió o angoixa” els deriven a l’àrea de polítiques d’igualtat de Govern. Pel que fa a les consultes d’adolescents, Perea explica que tenen a veure sobretot amb dubtes sobre malalties de transmissió sexual, com ara la sida.