El banc de la vida

Andorra és un país força conscienciat de la importància que tenen les donacions de sang per a la societat. Cada any, les xifres parlen per si soles i el mateix director de la Creu Roja Andorrana, Jordi Llansó, està totalment satisfet dels resultats. “Estem per sobre del miler de donacions per any i tenint en compte el percentatge de població que té Andorra són unes xifres molt positives”, apunta. Des de la Creu Roja Andorrana s’organitzen al voltant de dues o tres campanyes fixes cada dotze mesos. Aquesta vegada, però, de forma excepcional i gràcies a la iniciativa i a la implicació del Bàsquet MoraBanc Andorra, tindrà lloc una nova campanya a final d’aquest mes, concretament el 31 de març, coincidint amb un dels decisius partits de l’equip. Històricament, era l’Establiment Francès de la Sang (EFS) l’entitat responsable de la part tècnica de cada recollida, és a dir, l’encarregada d’obtenir totes les donacions. Des de fa aproximadament tres anys, però, és el Banc de Sang i Teixits qui n’està al càrrec. El seu responsable a Lleida, el doctor Juan Manuel Sánchez, coincideix amb Llansó sobre la conscienciació de la societat andorrana en aquesta qüestió. “Quan un es planteja les necessitats de les transfusions de sang pensa a buscar l’autosuficiència, que un determinat territori pugui comptar amb el nombre de donacions necessàries perquè després es puguin realitzar les transfusions en el mateix lloc”, assegura. En aquest sentit, Sánchez també creu que “estem anant pel bon camí”. Des del 2015 fins a l’actualitat les donacions han passat de situar-se de 944 anuals a 1.167. Pel que fa a la franja d’edat, les persones d’entre 36 i 45 anys són les que realitzen donacions més habitualment. Al segon rang es troba la gent de 46 a 55 anys i, per últim, els joves d’entre 18 i 35, que suposen la tercera part. Cal destacar, però, que hi ha hagut un important creixement en la participació tant dels joves com del gènere femení. “Abans predominava un alt percentatge masculí i adult i amb el pas del temps això s’ha anat igualant. A l’última campanya 533 donacions van ser de dones i 634 d’homes”, explica Llansó. El director de la Creu Roja reconeix que d’ara endavant la preocupació no serà augmentar les dades dràsticament, sinó “poder mantenir-se, seguir fidelitzant aquells donants habituals i alhora aconseguir-ne de nous amb expectatives d’acabar situant-se en el miler i mig de persones”. Recentment, s’ha produït també un creixement positiu de la participació dels joves, passant dels 290 als 350 i, segons Llansó, “les xarxes socials han estat una eina d’ajuda realment essencial des del punt de vista de la mentalització i, sobretot, han contribuït notablement que la gent es pugui assabentar de les nostres iniciatives d'una forma més ràpida i directa”.

Vanessa Villen és un dels clars exemples que demostren que les xarxes socials poden aconseguir fer realitat grans coses. Durant l’última campanya a Andorra el desembre del 2017, la jove de 26 anys es va estrenar i va decidir anar a donar sang per primer cop a la vida. Villen diu que ni s’ho havia plantejat abans per pànic a les agulles. “Sempre que haig d’anar a fer-me una anàlisi de sang em marejo constantment”, assegura. Fa temps, un noi de la Creu Roja va contactar amb ella, precisament, després d’haver-la vist a les xarxes, i li va plantejar la possibilitat de fer una donació de sang. Villen té clar que, sens dubte, va significar una experiència molt reconfortable. “No acabava de ser conscient del que implicava la meva acció. Si hagués sabut que només amb aquest gest podia ajudar moltíssima gent segur que ho hauria fet abans”, comenta. La jove pensa que la societat andorrana és força solidària en aquest sentit, ja que a l’última campanya recorda que “hi havia moltíssima gent, molta més que en altres actes que he vist a Andor­ra”. Un testimoni semblant és el de la Txell Flores, que també va donar sang recentment. “L’experiència em fa sentir a gust amb mi mateixa i vull continuar fent-ho cada any”, assegura. L’andorrana de 42 anys diu que ho va fer pensant en el seu fill petit o en algú que pogués tenir qualsevol urgència, accident o malaltia. A més, explica que durant les campanyes tota la informació es posa a disposició dels participants i la va sorprendre la quantitat de gent que es trobava implicada per fer realitat aquest projecte. “És un fet molt admirable que, desinteressadament, tantíssimes persones vinguin des de fora i ho facin possible”, subratlla.

Tot i que tres campanyes de donacions al Principat durant un any, a priori, semblen molt poques, ja estan establertes de tal manera que cada cop que se n’organitzi una de nova puguem estar capacitats i “nets” per tornar a col·laborar, tenint en compte que els homes poden donar sang cada dos mesos i les dones només ho poden fer cada quatre. En aquest sentit, Llansó assenyala que “organitzar-ne de més ens portaria a una situació realment absurda, ja que no hauria passat el temps suficient perquè una mateixa persona que va donar sang la primera campanya ho pugui tornar a fer la següent”.

Andorra no compta ni amb els recursos ni amb els aparells tècnics per poder donar-li a la sang el procediment i tractament que requereix. És per això que es trasllada a Catalunya. “La sang se separa perquè, per exemple, les plaquetes s’han de fer servir per a uns usos, el plasma sanguini per a un altre... Tot això es tracta a baix”, explica Llansó.

Segons el director del Banc de Sang i Teixits, el problema arriba un cop finalitza aquest procés. I és que la sang que es recull a Andorra va a Catalunya però ja no torna al Principat. “Des del banc i el Govern fa anys que estem intentant que això canviï i que la sang de les donacions sigui la mateixa que després es transfongui o, almenys, una proporció”, lamenta Sánchez. Els motius es relacionen directament amb problemes d’importació, regularització i convenis entre Espanya i Andorra. “Que la sang tornés seria el desitjable, però de moment, per qüestions legals, no és possible i la situació està molt bloquejada, tot i que per les dues parts hi ha una clara intenció de trobar solucions”, reconeix. Per tant, aquí és quan entra en joc el paper dels francesos. “El que no ha canviat durant el pas dels anys és que la sang que es transfon a l’hospital de Meritxell està directament subministrada des de França”, comenta. Sánchez creu que “el que seria més coherent i raonable és que el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària tingués els dos proveïdors i pogués obtenir la sang de França però també d’Espanya”. Tot i això, tant Sánchez com Llansó confirmen que en cas que hi hagués una situació d’emergència o una catàstrofe al país, Andor­ra està equipada i compta amb els recursos per resoldre, en un primer moment, aquest tipus de situacions. “Des de França podrien respondre en un parell d’hores amb la sang que en aquell moment es necessiti. No hi veig problema en aquest sentit i, de totes maneres, l’hospital compta amb un nivell d’estocs que podrien estabilitzar qualsevol emergència”, assegura Sánchez. Per la seva banda, Llansó coincideix a dir que l’hospital ”sempre té reserves que va renovant. Per sort, no estem parlant de fa 40 o 50 anys, quan no hi havia comunicació ni uns mitjans de transports i comunicacions com els que tenim ara”.

EL DONANT MÉS BUSCAT

Tots els grups sanguinis són essencials i imprescindibles i, encara que es produeixi una gran quantitat de donacions per any, segueix sent primordial que aquest gest d’humanitat no s’aturi perquè, al cap i a la fi, les donacions són una necessitat diària. Però si hi ha un grup sanguini del qual se’n fa mot més ús respecte a la resta aquest és el zero negatiu. És la sang més consumida i la que els hematòlegs més persegueixen. “Es tracta d’un tipus de sang que no genera anticossos ni situacions en contra i que qualsevol persona accepta”, explica el responsable del Banc de Sang i Teixits. De fet, el zero negatiu és el donant universal. Sánchez insisteix que “és la sang més estimada, que pot salvar de moltes situacions d’emergència on no pots ni tens temps de crear un grup sanguini. Als hematòlegs ens agrada tenir les neveres ben plenes de zero negatiu”. Això no significa, però, que la resta de grups no siguin igualment indispensables. Sánchez es reitera: “No tindria cap sentit dir-li a algú: no cal que vingui perquè ja tenim suficient de la seva sang. Necessitem de tot i no llençarem cap bossa perquè sigui d’un grup determinat.”

Amb tot, donar sang és una de les activitats humanes més generoses que existeixen i alhora pot ser una de les més significatives per a la vida d’altres persones. Un gest ràpid, a priori insignificant, però la realitat és que moltes persones, sense saber-ho, estan salvant la vida d’una altra en qüestió de minuts. De fet, per cada donació es pot arribar a ajudar fins a tres persones. No és estrany escoltar la frase “la sang és vida”. I així és. Una transfusió no només pot ser part del tractament d’una malaltia, també pot marcar la diferència entre la vida la mort en els casos de més gravetat. “Sense anar més lluny, cap hospital no pot funcionar sense tenir en compte la transfusió sanguínia ni actuar en cas d’hemorràgia, intervenció quirúrgica o malaltia hematològica. És tan senzill com que no existeix, ara per ara, un altre tipus de font que no sigui la solidaritat de la nostra societat”, conclou Sánchez.

SANG ARTIFICIAL, UN GRAN REPTE

La realitat és que totes les investigacions i els esforços van per aquesta línia. La pregunta és, quan? Quan ens podrem alliberar del que tenim establert, de dependre de les donacions altruistes dels donants de sang? “Evidentment, seria molt important perquè facilitaria el funcionament de tots els hospitals”, assegura el director del Banc de Sang i Teixits a Lleida, Juan Manuel Sánchez. Les investigacions estan en marxa, però és molt difícil predir si la sang artificial podrà ser una realitat a curt o a llarg termini i si se’n podrà fer ús. “És molt difícil predir-ho, però crec que encara haurem d’esperar anys per poder utilitzar i dependre únicament d’algun tipus de sang que sigui artificial”, lamenta Sánchez.

Segons la visió i les expectatives del director del Banc de Teixits a Lleida, i tot i que li agradaria poder-ho confirmar, dubta que en quatre o cinc anys es passi de les tradicionals campanyes de recollides de donacions i es comenci a utilitzar “una sang sintètica que s’ha fabricat de manera artificial”.