Ballar la tradició

La dansa és una de les tradicions més arrelades a cada cultura. A Portugal estan els ranxos, agrupacions folklòriques que mantenen vives les danses típiques; al sud d’Espanya hi ha els grups flamencs; a Catalunya les agrupacions sardanistes. A Andor­ra, com a tots els llocs de parla catalana, trobem els esbarts.

La immigració catalana al Principat durant i després de la guer­ra civil va “fomentar la creació d’associacions culturals com aquestes”, explica la historiadora María Jesús Lluelles. Part del repertori de les agrupacions dansaires són balls catalans, valencians o mallorquins. Però els cinc esbarts que actualment hi ha actius també porten a les places danses amb segles d’història a les seves parròquies, com el contrapàs d’Andorra la Vella o la Mar­ratxa de Sant Julià de Lòria. A més a més, realitzen una tasca de recerca i investigació per recuperar danses que han caigut en l’oblit o crear-ne de noves a partir d’històries i llegendes del Principat. Tot amb tocs de modernitat per atraure el jovent.

Centenars de persones comencen a ballar a partir dels cinc anys i arriben al cos de dansa, el grup d’adults. És una tradició que sovint es transmet de pares a fills, però els esbarts estan oberts a tot­hom. Des dels comuns es fomenta la pervivència d’aquestes entitats per tal que no falti el folklore per Carnaval, la festa major, Sant Joan o als actes benèfics. Els dansaires són ambaixadors d’Andor­ra al món gràcies a la seva participació en competicions in­ternacionals de balls regionals.

Portar el folklore andorrà arreu

La passió per la dansa, aquest és el denominador comú dels membres del cos de dansa de l’Esbart Dansaire d’Andorra la Vella. Un grup heterogeni de nois i noies, adolescents i alguna persona que ja passa la cinquantena. Tots en plena forma física. Es reuneixen dos cops per setmana a una aula de dansa del centre cultural La Llacuna.

Dirigeix l’assaig Maria Àngels Velando, copresidenta d’aquest ballet folklòric, junt amb Sílvia Pastor. Després de l’escalfament ballen algunes de les cançons del seu repertori. Cadascú té el seu lloc i es mouen mimèticament al ritme de la música.

L’aula està decorada amb fotografies i una explicació de les 13 tirades del contrapàs, “el ball més tradicional de la nostra par­ròquia”, explica Velando. Només el ballen un cop a l’any: el diumenge de festa major a la plaça del Poble. És especial perquè és l’única dansa en què es convida el públic a ballar amb ells.

També ballen temes moderns, com De pares a fills dels Catarres o La Mariana del Pont d’Arcalís. “Però majoritàriament som un esbart tradicional”, indica Vanessa Carrascosa, qui fa 30 anys que balla. Afirma que mai deixa d’aprendre i cada dansa nova que introdueixen és “un al·licient”. El grup acaba l’assaig amb una peça que estan preparant per al Festival de Primavera.

“El Festival de Primavera és el meu moment preferit perquè és quan mostrem tot el que hem fet durant l’any i veiem com han millorat els grups infantil i juvenil”, diu Antonio de Aranjo. Aquest jove de vint-i-quatre anys ja en fa set que balla. “Crec que molta gent d’aquí no coneix què és un esbart i pensa que és com ballar sardanes”, afirma. Arajo opina que cal impulsar els esbarts perquè serveixen per transmetre “part de la cultura que no s’estudia a les escoles”.

L’Esbart Dansaire va néixer l’any 1981, però la maternitat va fer que la directora artística hagués de fer una parada i l’agrupació va aturar la seva activitat quatre anys. “Ara impliquem més la gent jove perquè volem que l’esbart tingui continuïtat”, explica Velando.

La principal motivació de l’associació és “viatjar i mostrar el folklore i les tradicions d’Andor­ra”. “L’amistat i la possibilitat de viatjar és el millor que ofereix l’esbart”, opina la copresidenta. L’any 2016 van participar en el Festival Internacional de Cheonan, a Corea del Sud. “Vam ballar davant molta gent. La convivència amb gent d’altres països és molt enriquidora”, afirma. Ara ja fa mesos que preparen amb il·lusió una actuació a Mèxic.

Recuperació de músiques i danses

Jaume Torra, cuiner de professió i un apassionat per la dansa, fa deu anys que està al capdavant de l’Esbart Laurèdia de Sant Julià. Aquesta agrupació és el relleu del primer grup folklòric de la parròquia que van formar tres membres de l’Esbart Verdaguer de Barcelona l’any 1951. “La primera actuació de l’esbart va ser l’any 1963 sota la direcció de Maria Esperança Ivern”, explica el director artístic. La filosofia actual de l’agrupació és “mantenir les tradicions amb una visió moderna i oferir espectacles atractius”, afirma Torra.

L’esbart ha realitzat una important tasca d’investigació i recuperació de músiques i danses de la parròquia, com El contrapàs del Bou o Danses del temps que no torna. També ha estat l’encarregat de mantenir viu el ball la Mar­ratxa de Sant Julià de Lòria, el més típic de la parròquia. Es tradició ballar-lo el dilluns de festa major, i segons diu la llegenda, la dansa va ser interpretada per primera vegada el 7 de setembre del 1278. “Tenim un traje per a cada ocasió”, afirma Torra en referència al seu ampli repertori. “Fem moltes sortides de cap de setmana a Calonge, per exemple, un poble amb el qual estem agermanats”. L’esbart també té la voluntat de viatjar i descobrir les danses d’altres indrets, però “té un cost elevat”. Aquesta setmana han realitzat la primera sortida “gran” en molt de temps i han representat Andorra a una competició a San Remo, Itàlia.

L’esbart té més de 100 dansaires, entre els quatre i els seixanta anys. El director artístic, però, creu que els esbats s’han de donar més a conèixer. “Curiosament tenim jovent molt motivat, però hem de fer més difusió del que fem. Estic segur que si la gent ve i veu el bon ambient que hi ha, s’animarà a participar”, conclou.

Fusió de tradició i contemporaneïtat

La tradició a vegades no és fàcil de mantenir i la parròquia d’Encamp va perdre als anys cinquanta el seu cos dansaire. “El 1989 jo era dansaire a l’Esbart de Santa Anna. Em va trucar el cònsol, Miquel Elies, per proposar-me revifar l’Esbart de Sant Romà i li vaig dir que sí”, explica Maribela Moreno, directora i coreògrafa de l’agrupació des de llavors. Actualment hi participen una seixantena de persones i l’activitat és molt intensa, amb assajos tres dies per setmana.

Va començar com un esbart convencional però l’any 1992 Moreno va decidir fer un gir copernicà i ara l’encampadà es caracteritza per la seva innovació. “Fem dansa de creació pròpia fusionant danses tradicionals i contemporànies”, indica. Al principi van rebre algunes crítiques, però aquesta línia contemporània els funciona. “Ens deien que no érem un esbart, però estem encantats amb el que fem”. L’any 2000 van crear la Dansa de l’Ossa amb música de Lluís Cartes, “crec que és la nostra dansa més tradicional”. A diferència d’altres agrupacions, guarden els balls més tradicionals per a ocasions com Carnaval o Sant Joan i mostren el seu repertori més modern quan viatgen. Per a Moreno no hi ha competitivitat entre els col·lectius dansaires del país. “Cada esbart té el seu estil i en la diferència hi ha la riquesa”.

La mobilització del jovent és el seu principal mèrit, segons Moreno, que també està al davant de la secció de Joventut del comú de la parròquia. “Intentem tenir un assaig els dissabtes perquè puguin venir els joves que estan fora estudiant. Som cinc esbarts i movem molta gent jove perquè els fidelitzem, entren als grups d’infantil i molts arriben al cos de dansa i em sembla molt important que participin d’una activitat tan sana”, destaca.

“Vaig començar a l’esbart quan tenia 5 anys i ara en tinc 33”, indica Marcos Rodríguez. Destaca el seu sentiment de pertinença al grup. “Els companys són amics de molts anys, són com una segona família.” La dansa és un exercici físic molt complet, que “et permet estar en forma i connectar amb tu mateix”. El millor moment que recorda a l’esbart és el viatge que van fer a Nova York l’any 2016. “Vam ballar a un local de Broadway i va ser brutal.”

La tradició que perdura

La tradició és que vuit parelles del poble ballin el ball de Santa Anna a la festa major d’Escaldes-Engordany. “Un grup d’amics vam tenir la idea de muntar un esbart l’any 1950 per a mantenir aquesta tradició”, conta Toni Albós, el primer president de l’Esbart Santa Anna. Així és com va néixer l’esbart més antic del país. “Teníem un professor de Barcelona que ens va preparar i vam fer la nostra primera sortida a Saragossa per la festa del Pilar”, rememora Albós.

L’escaldenc és l’esbart degà de les agrupacions dansaires i està molt arrelat a la parròquia. “No ha parat mai la seva activitat”, indica l’actual president, José Martín de Haro. L’agrupació té uns 100 membres, “entre el cos de dansa, els grups infantil i juvenil i els tècnics”. Molts dels dansaires porten els seus fills i així “és com mantenim la tradició”.

Nova York, Egipte, Cuba o Rússia són algunes de les desti- nacions on han ballat els escaldencs. “Vam guanyar una competició a Sant Petersburg, on la dansa és més important que el futbol”, diu amb orgull el president. Però la major part de les seves actuacions són al país. “Anem a tots els llocs on ens conviden, com a la Casa de Portugal, a l’aplec d’esbarts i molts actes de la parròquia.” Aquest any són part de les celebracions del quarantè aniversari de la parròquia.

“Mantenir les tradicions no és fàcil, hem d’innovar i per això, cada any canviem el nostre repertori”, explica Rafael Martín de Haro, el director artístic. Fomentar la participació és “una lluita constant”. “Hi ha molta gent nova que s’apunta però després no segueix”, lamenta el president. A l’esbart estan oberts a tothom i animen que els coneguin, “es quedaran sorpresos de la nostra diversitat de balls i l’amplitud dels espectacles”, assegura.

La unió que fa la força

Ordino ja havia tingut un grup de dansa, també la Massana comptava amb l’Esbart dels Esquirols. Però aquestes entitats s’havien extingit i ambdues parròquies van decidir mancomunar-se per reprendre la tradició. Així va ser com l’any 2011 va néixer l’agrupació dansaire més jove del Principat, l’Esbart Valls del Nord, amb Pilar Capdevila i Sandra Tudó com a impulsores i David Borràs dirigint la secció dels més petits.

Esbarts del Nord pot presumir de tenir més de 120 membres i cinc seccions diferents: petits, infantils, juvenils, cos de dansa i veterans. Aposten per la iniciació a la dansa des de molt petits, “mesclant dansa i joc”, indica Capdevila. De joves continuen perquè “ballar és una manera d’expressar-se”, afegeix.

Per atraure els més joves donen a conèixer la seva activitat a les escoles, on mostren “l’esbart com una extraescolar més”. Així és com els ha conegut Maria Àngels Uró, qui porta al seu fill Martí, de tretze anys. “A ell li agrada molt ballar i per a nosaltres, que venim de Catalunya, és una manera de mantenir la connexió amb les nostres tradicions, podem dir que cobrim la nostàlgia”, diu.

“Abans teníem pocs adults, però ara comptem amb el cos de dansa i un grup de veterans”, indica la codirectora. Les persones a partir de 38 anys i fins “passats els 65” tenen la seva oportunitat de “mantenir-se en una bona forma física”. Capdevila destaca els beneficis d’aquesta afició per als jubilats. “És una activitat gratuïta on la gent gran comparteix una estona sense cabòries a l’esbart amb gent molt diferent”.

“Ballem danses d’arreu on es parla català”, apunta Capdevila. Reprodueixen “mimèticament” els balls més tradicionals, però a vegades també innoven. “El jovent ens ha fet obrir la ment i incorporar elements pinzellades de hip-hop o jazz”. Una de les fites del grup ha estat la creació d’Aparences, un “espectacle amb música andorrana”, explica orgullosa Capdevila.