Què fem amb els nens?

Són les cinc de la tarda, sona la campana, han acabat les classes. Els nens surten del col·legi i per als pares ha arribat l’hora de fer malabarismes per poder anar-los a buscar. Les històries sobre les peripècies que han de fer els pares per poder conciliar la vida laboral i familiar no són gens estranyes, tothom en coneix alguna. Tradicionalment, la mare ha estat la que s’encar­regava de la cura dels fills, no obstant això, durant les últimes dècades són tots dos progenitors els que s’organitzen per tenir-ne cura.

Els esforços que han de fer els pares per poder cuidar dels fills no són pocs, tot i les polítiques de conciliació de les empreses. El Phillipe i la Samanta, de 32 i 26 anys, tenen una filla de dos anys i des que van decidir ampliar la família han hagut de canviar els seus horaris laborals per poder alternar-se en la cura de la seva petita. El Phillipe entra a treballar a les 6 del matí al supermercat, mentre que la Samanta s’encarrega de la nena fins que arriba l’hora del canvi. A dos quarts de sis de la tarda, el Phillipe plega i és la Samanta qui entra a treballar, fins a les dues de la matinada, d’aquesta manera no han de comptar amb terceres persones per atendre la nena. “Ens sentim molt afortunats perquè ens hem pogut arreglar els horaris per poder cuidar la nena, tot i els sacrificis que hem de fer amb la vida de parella. Des del principi vam saber que cuidar la nostra filla era la màxima prioritat”, relata el Phillipe mentre la Samanta juga amb la nena. L’economia familiar i el sector de treball condicionen la majoria de vegades les rutines de conciliació entre el treball i la família.

En alguns casos, un dels dos progenitors ha de renunciar a llocs de treball per poder cuidar dels fills, d’altres han de contractar cangurs perquè s’ocupin dels nens des que surten de l’escola fins que arriben de treballar, però en la gran majoria de casos han de sacrificar passar temps plegats en família per poder alternar en la cura dels fills. Moltes vegades, les mares són les encarregades de fer un sacrifici en la seva vida laboral per poder cuidar dels fills, com és el cas de l’Adriana. Ella va deixar el seu antic treball per fer-se càrrec de les seves filles d’entre dos i sis anys. Ara treballa com a professora, aquest nou horari laboral que li ofereix la feina li permet estar amb les seves tres nenes quan surten de l’escola, ja que pràcticament tenen la mateixa jornada. “Abans havíem de demanar ajuda als avis, que a sobre viuen a Lleida i havien de desplaçar-se per poder encarregar-se de les nenes mentre nosaltres treballàvem, l’altra opció era deixar-les als esplais comunals. Ara la meva parella i jo podem passar tota la tarda amb elles i portar-les a les extraescolars”, relata l’Adriana. El Dani, que té un horari flexible per poder estar amb les filles, i l’Adriana, que diu que té “la sort” de fer un horari de treball similar al de les filles, se senten “afortunats” de poder conciliar la seva vida laboral i familiar, ja que des del canvi de treball poden “passar més temps en família”.

L’AJUDA DELS AVIS

En altres casos, per conciliar la vida laboral amb la familiar s’ha de comptar amb l’ajuda dels familiars, en la majoria de casos són els avis i les àvies les que s’encarreguen dels nens de la casa fins que arriben els pares de treballar. Qui compta amb aquesta ajuda se sent molt afortunat, perquè moltes vegades són molt grans per poder cuidar dels nens, o no viuen al país. Una àvia de 60 anys, que no ha volgut revelar la seva identitat, explica que des de fa deu anys és la que s’encarrega de criar els seus nets, de 10 i 4 anys. “Els pares de les criatures treballen cada dia tot el dia a diverses feines i no poden fer-se càrrec ni d’anar-los a buscar al col·legi, ni tan sols de donar-los el sopar”, explica amoïnada. Ella i el seu marit fa trenta anys que viuen al país, on la seva filla es va criar i on estan criant els seus nets. “Em fa pena que els meus nets no puguin gaudir dels seus pares, tant com ells voldrien, però han de mantenir els nens d’alguna manera, oi?”, lamenta l’àvia mentre agafa de la mà la seva neta perquè no s’escapi.

La Teresa, una pedagoga jubilada, té molt clar el seu paper amb els nets. “Jo estic jubilada, encara que treballo algunes vegades, però el que tenia clar és que havia d’estar pels meus nets i les meves filles, per a mi no és un sacrifici deixar de fer algunes coses per cuidar d’ells, sinó una oportunitat de donar-los als meus nets l’atenció que requereixen”, relata. Per ella, l’experiència d’estar amb els seus tres nets mentre les seves filles treballen “és molt enriquidora”. L’opció que els nens puguin estar a casa fins als tres anys “és ideal, perquè així es puguin satisfer totes les seves demandes”. La Teresa argumenta que “a les guarderies els nens no poden estar atesos de manera individualitzada, com ho requereixen a la seva edat”. “Està clar que hi ha qui no té altre remei que portar-los a la guarderia, però no hem de caure en la creença que aquests espais són beneficiosos, no crec que ajudin els nens”, sentència.

Per la seva banda, la filla petita de la Cristina, agent del servei de circulació d’Andorra la Vella, també passa algunes estones amb el seu avi mentre ella treballa. “Els meus dos fills grans, de 18 i 16 anys, ja s’estan bé sols i tenen la seva marxa, però clar, la nena ha d’estar amb un adult”, explica la Cristina. Moltes vegades és el seu avi qui la va a buscar a l’escola, mentre ella fa els torns de tarda. No obstant això, afegeix que “a Andorra la Vella ho tenim molt bé en aquest sentit, perquè no fem torns de nit. Estem set hores i mitja al treball i els torns són sols de matins o de tardes, la qual cosa m’assegura estar amb la nena per sopar”.

TENIR CANGUR

La figura del cangur és imprescindible per a moltes famílies, sense aquesta els resultaria impossible poder conciliar el món laboral amb el familiar. L’Eva i la Mònica són dues germanes que, tot i treballar als matins, s’han vist obligades a contractar un cangur perquè cuidi dels seus fills mentre són a la feina. L’Eva té 36 anys i és mare de dos nens, per a ella la cangur és “indispensable”, perquè s’encarrega d’estar amb els fills al matí i portar-los al col·legi. “Sap greu, però què puc fer si el meu horari no em deixa ni portar-les ni recollir-les a l’escola?”, lamenta l’Eva. Per la seva banda, la Mònica, té 34 anys i treballa al sector sanitari, té una filla de dos anys i està embarassada de vuit mesos d’un nen. Ella ja té clar que sense els cangurs no podria compaginar la maternitat i el treball. “Et sap greu, perquè la nena és petita i ja a les set del matí ha d’estar dempeus perquè jo marxo a treballar. Però, si no és així, no sabria com fer-m’ho, perquè tampoc vull que l’avi faci de cangur dels seus nets”, diu la Mònica.

Plantejar-se formar una família moltes vegades és difícil perquè la vida laboral no permet fer una aturada per tenir fills. La Raquel i el Quilos són pares d’una nena de vuit mesos, tots dos han aconseguit compaginar els seus treballs per cuidar de la petita, ja que no compten amb cap familiar a prop perquè els ajudi. “No resulta còmode, però el meu treball com a recollidor de deixalles em permet estar durant el dia amb la nena mentre la seva mare treballa a un restaurant”, explica Quilos.

“No és fàcil deixar la teva filla tan petita a casa i anar a treballar, però no tenim cap altra opció. Treballar a la restauració al matí em permet estar tota la tarda amb ella i també la nit, ja que el seu pare entra a treballar a les 6 i no torna fins ben entrada la matinada”, relata la Raquel. “Tenir un bebè és una responsabilitat, però aquesta és la nostra vida i per sort no tenim cap problema per cuidar de la nena”, assegura la mare.

La Judit i la Jessica són dues amigues que estan acabant de gaudir del seu permís de maternitat. Totes dues són psicopedagogues i tenen clar que “l’ajuda dels avis, quan torni a treballar, és indispensable” per poder fer-se càrrec del nen, explica la Judit. “Jo em reincorporo la setmana vinent i ja ho tinc parlat amb els meus sogres perquè es quedin amb la nena fins que acabi la jornada laboral”, relata la Jessica. “El fet de treballar fins a les cinc de la tarda ens facilita molt les coses, d’aquesta manera els avis no s’han de quedar amb el seu net durant tot el dia”, afegeix la Judit. Totes dues es plantegen portar els seus fills a l’escola bressol d’aquí a un any, encara que comptin amb l’ajuda dels seus pares i sogres per poder fer-se càrrec dels nens.

LES VACANCES, UN MALSON

El calendari escolar es converteix en un malson per a molts pares quan s’han d’ajustar els períodes de vacances dels fills amb els dies de festa a la feina. Els esplais comunals es converteixen en una opció de molts pares que durant les setmanes festives dels seus fills no poden fer festa al treball i han de buscar un pla B. No obstant això, hi ha pares que decideixen fer coincidir els dies de vacances de la feina amb els períodes escolars, d’aquesta manera no han de comptar amb terceres persones perquè els ajudin amb la cura dels nens.

“El meu lloc com a encarregat al supermercat em permet demanar-me festa per poder estar amb la nena. Encara que la seva mare no té aquesta facilitat, la nena no es queda sense qui la cuidi durant les vacances escolars”, relata Phillipe. Hi ha altres pares que se senten més “afortunats” per poder tenir les mateixes vacances que els seus fills. “Des que vaig començar a treballar com a professora, el meu marit, que treballa a l’administració, i jo podem estar durant totes les vacances amb les nenes i no hem de demanar als avis que es quedin amb elles o buscar un esplai on es puguin estar”, relata l’Adriana, mare de tres filles.

Conciliar la vida familiar i laboral no sols implica un sacrifici a nivell personal, també hi ha un d’econòmic. “Tant si contractes un cangur, com si busques activitats extraescolars per als nens, suposa un plus econòmic per a l’economia familiar”, denuncia l’Eva. “Tenir els avis perquè t’ajudin està molt bé, però ells ara que s’han jubilat no han de tornar a treballar com a cangurs dels nostres nens. Comptar amb ells és una sort, però tenen la seva vida i no podem disposar tots els dies de la seva ajuda”, relata la Mònica.

La conciliació laboral és un problema persistent que s’agreuja en les famílies amb menys poder adquisitiu, on la pregunta “què fem amb els nens?” hipoteca el temps per estar-se tota la família plegats. Tot i els sacrificis personals i econòmics que suposa aquesta situació, la majoria de pares i mares es resignen i coincideixen amb l’opinió del Phillipe: “els nens són el primer, després ja venim nosaltres”.