El burca invisible

Era un noi molt atractiu, alt, amb somriure d’anunci, emprenedor i molt atent. “Un príncep blau”, va pensar la Laura (nom simulat per a protegir la seva identitat), que va quedar enlluernada amb la seva amabilitat. Al cap de poc d’estar junts, però, ell va començar a demanar-li que canviés la seva forma de vestir i d’arreglar-se. Volia que ella anés sempre perfecta. Després li va demanar que no treballés i cuides de la seva llar. Amb l’arribada del seu fill la situació va empitjorar, amb “crits constants”. Ni el fet d’estar donant el pit al bebè el frenava a agredir-la verbalment i físicament si alguna cosa no es feia com ell desitjava. Després li demanava perdó, li feia regals i ella pensava que canviaria.

És el cercle de la violència de gènere. “Primer hi ha una acumulació de tensió, després arriba l’esclat i, per últim, la lluna de mel”, explica la psicòloga Elsa Rodríguez. La víctima no sols perdona, sinó que se sent culpable de la situació. Els maltractadors utilitzen una tècnica anomenada fer llum de gas, que consisteix a “ficar paraules en la seva boca que elles no han dit perquè pensin que elles han provocat la situació”, indica Rodríguez. Frases com “estàs boja” o “ets una histèrica” són habituals en aquestes situacions. A vegades, elles arriben a límit de respondre violentament a les seves provocacions, és el que es coneix com a violència reactiva.

AÏLLAR A LA VÍCTIMA

La jove primer acudia a la seva família quan tenien una discussió, però després ho va deixar de fer perquè tenia “molta vergo-nya”. Ell la va convèncer per venir a viure a Andorra, lluny de la seva família i on no coneixia ningú. Ella esperava amb ansietat el moment que el pare del seu fill marxés de viatge per “poder estar tranquil·la”, però no el deixava perquè estava “morta de por”. L’aïllament és un altre factor típic de la violència masclista. “Mai volia quedar amb altres parelles ni li agradaven les meves amigues”, explica l’Alba (nom simulat per a protegir la seva identitat). Sovint no hi ha una prohibició explícita, però “les condicionen dient que aquesta és una mala companyia i enfadant-se amb elles”, indica Rodríguez. A poc a poc tallen el lligam amb els seus amics i família i aconsegueixen “ser el centre del seu univers”.

Ambdues residents s’han vist sotmeses, presumptament, a un maltractament psicològic per part dels pares dels seus fills, segons els experts que les han atès. “En tots els casos es dona un maltractament psicològic perquè és la manera de debilitar la víctima per després poder arribar a altres tipus de maltractament, que potser són més visibles, com el maltractament físic o l’econòmic”, indica Mireia Porras, cap de l’Àrea de Polítiques d’Igualtat del Govern d’Andorra. El servei d’atenció a les víctimes de violència de gènere i violència domèstica (Savvgdv) va atendre l’any passat a 107 casos nous, mentre que l’any anterior havien estat 56 i 49 l’any 2015.

Moltes de les dones que acudeixen al servei han estat derivades pel seu metge de capçalera o la policia, però no són conscients de patir aquesta violència masclista. “Identifiquem que és un cas de violència de gènere quan hi ha crits, insults, menyspreu, quan parlen malament d’elles, per exemple, en una reunió d’amics”, apunta Porras. Cal diferenciar el conflicte de parella i la violència de gènere. En el conflicte hi ha una diferència de diverses posicions, però hi ha respecte. “Quan hi ha una asimetria de poder, amb domini i una submissió i dependència, és violència”, explica Cristina Fernández, jurista del Savvgdv. Part de la societat encara considera que la violència de gènere és un problema privat. “No és una qüestió privada, a nivell internacional està considerada un problema de salut pública i una vulneració dels drets humans”, destaca Fernández.

“Em vaig adonar que la meva relació no era normal i vaig buscar un test a Internet per saber si era una dona maltractada, el resultat va ser positiu”, rememora Laura. Els experts coincideixen que no hi ha un perfil únic de víctima. “Qualsevol dona de qualsevol estatus social pot ser maltractada”, indica Rodríguez. “Ens han ensenyat que hi ha dues dones, les ignorants i maltractades i nosaltres, que no ho som perquè som intel·ligents”, lamenta Vanessa Mendoza, psicòloga social i presidenta de l’associació feminista Stop Violències. “Per a ser violentada només has de créixer en una societat masclista i patriarcal, i això ho tenim totes”. Tampoc hi ha un perfil únic de maltractador. “Hi ha estudis que demostren que el 70% dels agressors no té cap malaltia mental i són conscients del que fan”, indica Rodríguez.

La dependència emocional i el temor a la reacció de l’agressor dificulta la separació. La Laura va prendre la decisió quan va acudir al servei d’atenció a les víctimes, on la van ajudar a sortir del domicili familiar. El punt d’inflexió per a l’Alba va ser el naixement de la seva filla. “A mi em pots fer el que vulguis, però a ella no, per això vaig marxar.” És un moment d’angoixa, “és el moment de més perill per a elles, però després et diuen que és el millor que han fet a la seva vida”, assegura Rodríguez. Des del Savvgdv encoratgen totes les dones que puguin estar patint aquesta situació a buscar ajuda. El servei ofereix atenció psicològica i assessorament jurídic. “És important denunciar per trencar aquest patró de conducta, per oferir una tolerància zero a la violència”, indica la jurista del servei.

Laura va denunciar el pare del seu fill per violència de gènere i violació marital, abús que es produeix quan el cònjuge obliga a la dona a mantenir relacions sexuals. L’Alba no ha denunciat aquesta violència perquè creu que “no servirà de res”. Només el 36% de les dones ateses pel Savvgvd van interposar una denúncia contra el seu agressor l’any 2017. Per denunciar una situació de violència de gènere les víctimes han “d’estar preparades per passar per un procés que per se és revictimitzador”, indica l’advocada. Volen aturar la situació de patiment i en un procés judicial hauran de reviure els fets. També tenen por que no les cregui per falta de proves. “Hi ha una coordinació amb diferents departaments a nivell de salut, de serveis socials, per recollir tota la informació que pugui ser rellevant per esclarir els fets, i amb això es fa un informe policial que es deriva a Batllia.”

És el batlle qui decideix si hi ha elements per anar a un judici oral. “M’he sentit jutjada per la justícia andorrana”, assegura Laura, que considera que s’ha centrat el focus en ella i ha hagut d’escoltar com es feia un relat de la seva vida privada anterior. La violència no s’ha aturat amb les denúncies. Quan una dona denuncia s’han d’establir mesures de protecció, però “és molt complicat fer efectives aquestes mesures d’aïllament al país per una qüestió geogràfica”, admet Fernández.

UN AGENT LA VA DISSUADIR DE DENUNCIAR

Laura ha de seguir veient el seu ex perquè existeix un règim de visites i li ha de portar el nen al pare perquè puguin passar algunes tardes junts. “Cada cop que el veig m’insulta, m’escup, em segueix.” Un dia que ell la va perseguir amb el cotxe es va espantar i va acudir a la policia. “Volia ficar una altra denúncia, però un agent de policia em va dir que era la meva paraula contra la seva i que si no tenia ni una amenaça de mort ni un blau a la cara no em deixava ficar la denúncia.” Aquesta mala praxi es produeix perquè “ens falta molt, no hi ha equip especialitzat en violència sexual a l’hospital, no hi ha equip a la policia, no hi ha equip a Batllia”, opina Mendoza. Des de l’Àrea d’Igualtat apunten que estan treballant en la formació dels professionals implicats.

Mendoza reclama més esforços en la prevenció i la sensibilització de la violència envers les dones, així com la incorporació de la denúncia administrativa. “Les persones tenim l’obligació de denunciar si tenim constància d’un delicte, però com a entitat no podem denunciar la violència de gènere per les víctimes. Crec que la policia i l’hospital haurien de poder denunciar aquest delicte”, argumenta. La pena que estableix el Codi Penal andorrà per violència domèstica, en el seu article 114, és de fins a dos anys de presó. Les lesions causades per aquesta violència poden incrementar el càstig.

LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE ÉS ENVERS LES DONES

Govern modificarà la Llei de violència de gènere i violència domèstica, aprovada el 2015, per tal de matisar la definició de violència de gènere d’acord amb el conveni d'Istanbul. La norma deixarà clar que aquest tipus de violència només s’exerceix envers les dones. “Una dona pot exercir violència sobre un home, però aquesta no té un fonament de desigualtat de gènere”, va explicar el ministre d’Afers Socials, Justícia i Interior, Xavier Espot. La violència cap als homes és domèstica, però “no és de gènere perquè vivim en una societat patriarcal i masclista que afavoreix aquesta violència dels homes envers les dones”, afegeix Mireia Porras.

Els dos testimonis d’aquest reportatge han intentat marxar als seus llocs d’origen per estar més a prop de la seva família i evitar situacions de risc. “A la Batllia m’han informat que no puc marxar perquè, tot i que tinc la custòdia del nen, el seu pare també té la pàtria potestat i no dona el seu permís”, manifesta l’Alba. La privació d’aquesta pàtria potestat del pare sobre el nen és “una mesura extraordinària que pot establir un batlle si hi ha un cas penal”, apunta Fernández.

De la violència de gènere se’n pot sortir endavant. “M’ha arruïnat l’autoestima, però ho estic superant”, diu l’Alba, qui també admet que encara es preocupa “massa” per com està ell. La Laura ho té més superat i se sent empoderada. “La primera cosa que vaig fer en marxar a l’altre pis va ser seure a veure la televisió tranquil·la, això ja va ser tota una fita per a mi”, explica. Han sigut cinc anys de ser la “nina d’algú”. “Quan estava amb ell sentia que no tenia ales, no tenia forces. Ara, és com si m’hagués tret un burca invisible.” Actualment treballa i és independent. Lluny de l’estereotip de l’amor romàntic, han après que és molt important establir relacions d’igual a igual i estimar-se a si mateixes.

“Cap agressor és un bon pare”

Els fills de les dones maltractades també són víctimes de la violència de gènere. Pateixen “estrès posttraumàtic, malsons, insomni i fracàs escolar que sovint es confon amb un trastorn de dèficit d’atenció”, indica la psicòloga Elsa Rodríguez. El pare que tracta malament la mare perjudica “un referent fonamental per a aquests fills i dificulta un desenvolupament de la seva personalitat en condicions òptimes”, afegeix l’advocada Cristina Fernández. El servei d’atenció a les víctimes va oferir seguiment psicològic a 95 menors el darrer any. Els pares sovint utilitzen els seus fills per “continuar el maltractament a la dona a través dels nens fent que aquests els enviïn missatges que les violenten”, afirma Mireia Porras. Durant les visites és habitual que els nens siguin sotmesos a un interrogatori per part del pare. “Amb qui es veu? Saps que els ha separat, oi?, són preguntes molt freqüents”, explica Rodríguez. “Cap agressor és un bon pare”, afirma des de Stop Violències Vanessa Mendoza, que afegeix que “molts d’aquests progenitors volen la custòdia compartida per a no passar la manutenció” i acaben “destrossant la infància d’aquests nens”. Les dones que acudeixen a l’associació expliquen que molts pares no deixen que el nen parli amb elles durant la setmana que estan amb ells, “això és un delicte”, vol remarcar Mendoza. “Mai he vist cap mare que vulgui negar-li un pare als seus fills”, afegeix. Aquests fills poden imitar el comportament dels pares, “és el que coneixem com a reproducció de patrons”, indica la cap de l’Àrea d’Igualtat. Alguns nens interioritzen que la seva mare és un ésser inferior i també la menyspreen, arribant a vegades a l’agressió física. Des de l’Àrea d’Igualtat i l’Associació de Dones d’Andorra (ADA) treballen en la prevenció del relleu generacional de la violència masclista realitzant tallers a les escoles. “La violència que es produeix a casa és un assumpte de família i no ha de sortir d’allà” o “és normal que la teva parella et digui com has de vestir”, són algunes de les respostes que escullen adolescents de 14 anys durant les enquestes que realitza l’ADA. Un 27% d’ells accepta que la seva parella els controli el Whats­App. “Cal educar en igualtat i assumir que la violència envers la dona és un problema de la societat”, diu la presidenta de l’entitat, Montserrat Nazzaro.