Un país de països

Viure lluny de la terra que t’ha vist créixer no és gens fàcil, menys si has d’adaptar-te a nous costums i a un nou idioma. Moltes vegades, tenir un espai que et transporti al teu lloc d’origen et permet desconnectar i sentir-te com a casa. Aquests espais serveixen com a “punt de trobada” entre compatriotes i una manera de recuperar les tradicions i festes natives, unes tradicions que conviuen amb les andorranes i que moltes vegades conflueixen. “Ja podem dir que el nostre folklore forma part d’Andorra”, diu el lusità Josep Lluís Gonçalves. D’altra banda, l’existència de noves generacions de comunitats estrangeres permeten que aquest arrelament sigui més fort en les comunitats de residents. El futur de la integració social rau, per a molts dels residents, en l’actitud de les segones i terceres generacions, on la seva educació al país hi té molt a veure, així com el coneixement de l’idioma i el fet d’haver nascut al país. “El que està clar, és que els nostres fills tenen més sentiment de pertinença que nosaltres, han nascut aquí, són andorrans i es senten com a tal”, assegura Terry Solomon, fundador de l’Associació de Filipins.

D’altra banda, tot i la voluntat d’unir cultures, l’idioma resulta una barrera per a molts residents i l’objectiu de tornar al país d’origen és el que motiva les diverses comunitats a viure al Principat, no es fa un arrelament total al país. “Encara que estiguem lluny del nostre país, sempre tenim la mirada posada a tornar-hi”, diu Reinaldo Vénez, resident veneçolà.

Un tast de l’est.La casa dels russoparlants

La plaça Roja de Moscou i Andorra estan a 6,581 km. Aquesta és la distància que separa la comunitat de russoparlants residents a Andorra de les terres que els van veure néixer, no per això obliden les seves arrels, sinó que intenten que els seus fills, nascuts ja al país, no perdin els costums. La Casa Rússia fa aquesta funció d’agermanament, “un lloc per trobar-nos i entendre’ns i per poder ensenyar als nostres fills les tradicions dels seus països d’origen”, explica la presidenta de Casa Rússia, Natalia Sorokina. Fa deu anys a Andor­ra sols hi havia 90 russos residents, ara en són al voltant de 500, sense comptar els residents d’altres països russoparlants.

El creixement exponencial dels residents russos, en tan sols deu anys, ha estat causat per l’atractiu del país. “Molts dels que ara vivim aquí vam venir de turisme i vam veure en Andorra un país on es pot viure tranquil·lament, amb un clima molt més agradable que el dels nostres països d’origen. La gent ve al país per escapar-se, també, de la massificació de les grans ciutats on viuen, la tranquil·litat és innegable”, assegura Natalia Sorokina. “Tot i que no o tots s’adapten de la mateixa manera, depèn de la personalitat de cadascú i de les ganes que vulguin formar part d’Andorra”, manifesta. La diferència entre l’alfabet ciríl·lic, emprat per les llengües eslaves, i l’alfabet llatí també és una barrera per a la integració de la comunitat russoparlant, encara que els cursos que ofereix el Govern, així com la voluntat de cadascú, fa que aquesta s’aixequi o no, tot i que moltes vegades el castellà és la llengua que empren, per la influència de la televisió i perquè el català es limita a les aules en el cas dels nens amb edat escolar. L’espanyol és la llengua d’oci i per tant la vehicular entre els residents russoparlants i la resta de la societat andorrana.

Des de Casa Rússia, asseguren que intenten ser “un punt de confluència” entre tots els russoparlants i així evitar que ningú “es quedi despenjat”. “Nosaltres treballem per fomentar les nostres festes i per la nostra cultura comuna, som el punt de connexió entre les nostres terres natals i el nou país que ens acull”, apunta Sorokina. La presidenta de la Casa Rússia també explica que no sols mantenen bones relacions amb la societat andorrana, sinó que també la tenen amb l’espanyola, per la seva proximitat i per la gran comunitat de russos que hi ha a la costa mediter­rània. Per tant, la integració cultural dels residents existeix, tot i que dista de la integració social d’aquests.

Cultura lusitana. El pes de l’Alt Minho a Andorra

Des de l’any 1996 que els vestits i les danses del Grup de Folklòre Casa de Portugal inunden les jornades festives andorranes per l’afany de l’organització de mantenir vives les tradicions. “Volem fer país a través de la cultura portuguesa i enriquir culturalment el Principat”, manifesta el seu director artístic, Josep Lluís Gonçalves. Tot i les aparents distàncies culturals que pugui haver-hi entre la comunitat andorrana i la portuguesa, la realitat és molt diferent. “No som tan diferents, som mediterranis, amb estima per la cultura i amb idees de negocis, motor d’aquest país”, assegura Patricia Bragança, presidenta del club d’empresaris portuguesos. Aquesta força de treball, que té dues cares, una de treballadora i una altra d’empresària, és la que fa que al nord de Portugal es vegi Andorra com “un lloc tranquil, amb unes característiques geogràfiques similars per poder establir-se i tirar endavant idees de negoci”, segons Patricia Bragança. “A diferència de la idiosincràcia que es té al país de la comunitat portuguesa, hi ha dos vessants: un empresarial i un altre de classe treballadora. L’estereotip, erroni, que es té de curritos xoca amb una realitat molt diferent. El portuguès, caracteritzat pel savoir-faire, és emprenedor, més del que es creu socialment, i s’arrisca”, assegura Patricia Bragança. La presidenta dels empresaris lusitans no solament destaca l’emprenedoria com a característica del sector masculí, “s’ha de posar en valor que hi ha moltes dones empresàries, sobretot en el sector de serveis domèstics”.

La inclusió de la comunitat portuguesa en l’economia del país ha obligat a trencar barreres, per ambdues bandes. “Pot ser als anys 80 sí que hi havia una distància considerable entre els residents i els andorrans, però aquesta s’ha anat escurçant per dos motius: les noves generacions nascudes al país i per l’obertura de portes pels residents de poder obrir negocis propis”, aquest ha estat el motiu de la integració dels residents lusitans al país de manera total, segons la presidenta dels empresaris. “Fa uns anys que som d’Andorra, tot i que no hàgim nascut aquí molts de nosaltres”, diu Gonçalves. La barrera social i cultural s’ha superat “les dades parlen per si soles. Poder obrir un negoci per si mateixa ha fet que la implicació dels lusitans a Andorra sigui major, i per tant la seva integració”, explica Bragança. Tot i el factor econòmic, són els aspectes demogràfics els que faciliten aquesta tasca d’integració social. “Culturalment som molt semblants, l’idioma s’assembla molt al català i amb esforç al final ens acabem entenent. A més, tenim les característiques sociològiques molt semblants. Són més coses les que ens apropen que ens allunyen”, opina Bragança.

Crit llatinoamericà.La supervivència del con sud

Des d’Andorra també s’escolta el crit llatinoamericà, les diferents associacions de països d’Amèrica Llatina posen veu als residents que viuen al país. “Estem a molts quilòmetres de la nostra terra, però tenir un lloc on poder sentir-nos com a casa és imprescindible per seguir endavant”, explica la presidenta de l’Associació d’Equatorians Residents al Principat d’Andorra, Sonia Cedeño. Però aquestes associacions no solament són un punt de trobada, sinó que també serveixen per mostrar a la societat andorrana les particularitats de cada país llatinoamericà. “Nosaltres ens trobem a milers de quilòmetres de casa, però tot i així seguim celebrant les nostres festes i tradicions i a més sentim també l’andorrana com a pròpia, d’aquesta manera, col·laborem en la cohesió i riquesa cultural del país”, explica Reinaldo Vénez, membre de l’Associació de Residents i Empatitzants de Veneçuela al Principat d’Andorra. “Molts de nosaltres tenim fills que són andorrans i ja estem totalment integrats al país. El meu fill petit, per exemple, fa esbarts i a més coneix els nostres balls tradicionals, no és necessari escollir unes tradicions o unes altres, podem tenir les dues a la vegada”, explica Socia Cedeño. “Moltes vegades hi ha fills de pares andorrans i mares equatorianes, o al revés, aleshores el que intentem és que no es perdin les arrels culturals equatorianes en els nostres fills”, assegura Cedeño. “Des del principi, el nostre objectiu és unir el col·lectiu llatinoamericà, amb el suport als nous immigrants, però amb el pas dels anys hem començat a participar de la vida pública i integrant-los en la societat i la cultura andorrana”, assegura Reinaldo. Tot i el pas del temps, els membres de les diferents comunitats de llatinoamericans continuen celebrant les seves festes i les compaginen amb les tradicions andorranes, d’aquesta manera aconsegueixen integrar-se al món cultural del país. “No volem perdre la nostra gastronomia i costums populars, però en cap cas tanquem la porta a fer pròpies les andorranes, fa anys que estem al país i que col·laborem en la cultura d’aquest, això és el millor de l’intercanvi cultural”, sentència el resident veneçolà.

Aquesta actitud per acostar cultures destaca davant de la integració social de la comunitat llatinoamericana. “Nosaltres estem integrats al món laboral andorrà, tenim el treball aquí i és on vivim”, explica Reinaldo. L’arrelament, per tant, radica en la necessitat de sobreviure i tenir una vida digna, “vam venir perquè al nostre país no teníem oportunitats laborals ni vitals”, assegura Reinaldo. Una constant que es repeteix en moltes comunitats i que no assoleix la integració total.

Els costums d’Àsia. La voluntat xinesa i filipina

La inactivitat de l’Associació d’Amics de la Xina des de fa gairebé 12 anys ha estat la cara visible de la manera de ser de la comunitat xinesa a Andorra. “En general és gent molt intel·ligent i treballadora, això és indubtable, però sols té vida social entre ella mateixa, no surten del cercle de confort xinès”, explica Qian Wang, presidenta de l’associació. Aquest tancament en banda de la comunitat es deu, principalment, a la barrera de l’idioma, segons Qian Wang. “La comunicació és fonamental per començar a integrar-se en la societat andorrana. No saber català, ni tan sols dominar el castellà o francès, tanca moltes portes a la majoria dels residents xinesos, i per tant, fa impossible la seva integració”, assegura. Qian Wang espera que amb la reactivació de l’associació i l’escolarització a Andorra de les noves generacions, “es generi un clima més prolífer” a tenir una integració com altres comunitats de residents del país.

L’actitud d’integració de la comunitat xinesa dista molt de la voluntat de la filipina de formar part cada vegada més de la societat andorrana. “Nosaltres vam veure en Andorra una forma de poder créixer personalment i professionalment i donar una oportunitat de vida als nostres fills. Està clar que la barrera de l’idioma existeix, però el passat espanyol a les Illes Filipines i les semblances entre el vocabulari dels diferents dialectes amb l’espanyol ens facilita molt les coses”, assegura un dels fundadors de l’Associació de Filipins residents, Terry Solomon. Aquesta barrera s’aixeca en el moment en què els fills dels primers que es van establir al país neixen al Principat. “La segona generació no té problema per a la integració, perquè són andorrans”, explica Terry Salomon. En aquest cas tenen una actitud diferent respecte als seus progenitors pel que fa a l’arrelament amb el país d’origen. “Els nostres fills no pensen a tornar, Andorra és el seu país. En canvi, molts de nosaltres vam venir pensant en el futur, volíem que els nostres fills es criessin en un lloc millor”, relata Solomon. El motiu de la comunitat filipina, per tant, de travessar mig món per viure va ser purament econòmica, amb una concepció de sacrifici personal i amb una visió de futur molt clara. “La gran majoria de nosaltres que vam venir fa unes dècades sempre hem tingut al cap tornar al nostre país amb una economia estable per poder acabar la vida de manera còmoda”, relata Solomon. Per tant, l’idioma no sols és un motiu de bar­rera social per a la comunitat asiàtica del país, sinó que l’abisme cultural i de metes de futur, són els punts clau de la seva difícil inclusió al país.