Dedicar l'estiu als altres

Mateo López, voluntari a Madagascar

"Tan de bo hi hagués pogut estar més temps”, afirma Mateo López. Fa tres estius va viure una experiència que el va marcar per sempre. Va viatjar a Magadascar a realitzar un voluntariat d’un mes acompanyat amb la seva filla Marta, que llavors tenia 20 anys. “Estàvem a Toliara, la zona més pobre del país, on Agua de Coco ha creat diversos centres escolars”, indica. És un lloc amb els carrers sense asfaltar, on els llibres són “les parets de l’escola” perquè no hi ha diners per comprar-ne i a falta de rellotge, van a classe quan surt el sol.

El treball infantil en l’extracció de safirs i la prostitució és habitual. Els voluntaris organitzen activitats per als nens que estan de vacances escolars, “l’objectiu és que no estiguin tot el dia al carrer”. López ha practicat atletisme tota la vida i els va voler ensenyar a “córrer i jugar a futbol”.

El que més li va cridar l’atenció va ser la gratitud dels més petits, que “tot i que mengen un cop al dia, mai et neguen un somriure”. Valora la vivència com “molt enriquidora”, perquè ha canviat la seva manera d’afrontar el dia a dia. “Aquí potser et trobes un veí i no el saludes, ens falta humanitat i creem problemes innecessaris”, afirma.

Els únics requisits per a ser voluntari d’Agua de Coco són “ser major d’edat i tenir un nivell bàsic en francès”, indica el seu responsable, Jonathan Pisonero. Aquest any l’entitat organitza un viatge solidari a Madagascar per a aquelles persones que potser no s’atreveixen a fer un voluntariat però volen conèixer la seva tasca. López té clar que hi tornarà.

Meritxell Pons, voluntària a Estònia

Va celebrar la seva majoria d’edat fent una estada de dues setmanes a un camp de treball a Pilistvere, un poble del centre d’Estònia. No sabia què s’hi trobaria i reconeix que la seva família estava una mica preocupada al principi. “Els vaig explicar la meva motivació d’anar a ajudar i ho van entendre”, explica Meritxell Pons. Va acudir a la xerrada que organitza l’associació del Carnet Jove per cercar informació i va escollir l’entitat Servei Civil Internacional perquè “necessitava fer un voluntariat curt i ells tenen l’opció d’anar d’una a tres setmanes”. Només va haver de pagar el bitllet d’avió, l’estada allí no té cap cost.

L’experiència li va “encantar”. Al camp de treball els voluntaris de l’organització desenvolupen un projecte de neteja mediambiental i conservació de monuments històrics. Treballava de dilluns a divendres amb la gent local “recollint fruita, amuntegant palla o pintant una nova cafeteria”. Els caps de setmana els dedicava a fer immersió cultural. “Acostumada a Andor­ra, em va sobtar el paisatge, que era tot pla”, destaca.

El que més valora és l’amistat que va sorgir entre la vintena de voluntaris i la gratitud de la gent local. “Érem tot joves de diferents nacionalitats i em va agradar molt la solidaritat que es crea més enllà de les fronteres culturals”, afirma. Pons, que ara estudia segon de Matemàtiques a Tolosa, vol repetir l’experiència en el futur i recomana anar a un camp de treball a tothom. “El voluntariat et permet créixer i t’obre els ulls”, afirma. Ara bé, creu que pot ser bo començar a la vora, “anar a països de més al sud és més dur”.

Isabel Rivero, voluntària a Bolívia

"Ens ha tocat la loteria sense saber-ho pel simple fet de néixer aquí”, és la conclusió que extrau Isabel Rivero després d’haver fet un voluntariat d’un mes a Bolívia l’any passat. Viu a Santa Coloma i treballa com a col·laboradora educativa a l’Escola Andorrana. La seva experiència amb nens la va motivar a col·laborar amb Cooperand.

“La nostra contrapart allí és el projecte Don Bosco dels salesians”, indica Carla Riestra, responsable d’ONG andorrana. Tenen vuit llars d’acollida de nens a Santa Cruz de la Sierra, La Paz i Cochabamba. “Segons el perfil i la vocació del voluntari, l’enviem a un lloc o un altre i se li assigna una tasca adient”, explica.

Rivero, que va anar amb un grup de vuit andorrans, va visitar dues llars molt diferents. Una d’elles és Patio, on atenen nens que han recollit del car­rer. “No tenen família o no es fan càrrec d’ells”. El primer objectiu és desintoxicar-los de la cola que esnifen al carrer “perquè treu la por i la gana”. També els han d’ensenyar hàbits de neteja personal i de la llar. “Al principi és molt dur, però els nens experimenten un gran canvi.”

Des del moment que entren a la llar d’acollida, la tutela d’aquests infants depèn del criteri de l’educadora social i la psicòloga de Don Bosco. “Sempre intentem buscar un parent que pugui fer-se càrrec d’ells, però si hi ha un risc alt per als nens es queden amb nosaltres fins que siguin majors d’edat”, explica Riestra. L’altra llar on va col·laborar Rivero és Barrio, on viuen, estudien i aprenen un ofici nens adolescents. A les tardes organitzava activitats per distreu-re’ls. “Fèiem jocs, tallers de galetes, cantàvem cançons junts.” El més dur per a ella era veure com hi havia nens als qui “mai anava ningú a veure”. Són joves que respecten molt les normes, són educats i “agraeixen moltíssim el que fan per ells”.

“No cal anar tan lluny per ajudar els altres”, afirma Rivero. Ella també participa del projecte El jove voluntari lector llegint a la gent gran. Però recomana fer aquest voluntariat internacional. Sis mesos abans de marxar reben una formació i només cal ser major de 21 anys i tenir “moltes ganes d’acompanyar els menors”, indica la responsable de Cooperand.

Johan Espunyes, voluntari a Uganda

Operar un gos enmig d’un poblat remot sota la mirada atenta de mig centenar de persones era part de la seva rutina a Uganda. Johan Espunyes és veterinari, està realitzant un doctorat a Barcelona i va decidir fer un voluntariat professional amb un grup d’estudi en fauna salvatge de l’Autònoma. Hi va anar l’estiu del 2016 i 2017 amb l’ONG andorrana Daktari, una iniciativa del veterinari Jesús Muro, que treballa a la zona des de l’any 2010.

Gran part de la població local de la vora del parc nacional Queen Elizabeth viu de la ramaderia. Els voluntaris els ajuden a desparasitar els animals, expliquen la importància de vacunar els gossos per evitar malalties com ara la ràbia i donen formació als ramaders. “Si un animal està bé, produirà més”, indica Espunyes. “Els parcs nacionals són oberts i hi ha ramaders que sovint porten el seu bestiar per alimentar-se, això crea conflictes entre animals domèstics i salvatges i provoca el contagi de malalties.”

Treballen de dilluns a dissabtes en jornades maratonianes, “al matí ben d’hora visitem poblats per tractar els animals i a la nit fem treball de recerca”. Espunyes creu que l’experiència és enriquidora a nivell professional i personal. “Quan estudies Veterinària no pots fer gaire, i en canvi allí aprens moltíssim”, destaca.

La fauna ugandesa el va fascinar. “Pots veure animals com ara elefants o búfals en el seu hàbitat natural.” També valora molt positivament el contacte amb la gent, sobretot els nens, “que ho volen tocar tot i els encanta fer-se fotos perquè no hi estan acostumats”. Ha après a resoldre conflictes i a veure la vida d’una altra manera. “Allí hi ha problemes importants, com ara la falta d’aigua o hospitals molt precaris, quan tornes valores molt més el confort de casa teva.”

Aquest voluntariat està recomanat per a professionals de la veterinària o estudiants. L’estada té un cost elevat perquè es tracta d’una zona turística i els voluntaris s’han de pagar “el vol, transport, l’allotjament i la manutenció”. Espunyes, però, recomana anar-hi. “És una manera diferent de viatjar i veure món”.