'Coaching' per a tot

Una eina per apropar la persona als seus objectius.” “Perquè estiguis bé amb tu mateix.” Definicions coincidents dels professionals del coaching, un concepte cada dia més present en àmbits de desenvolupament personal que genera moltes incògnites. L’oferta a Andorra “és bastant recent”, apunta Toni Escabias, d’Activa’t Coaching MT, i “es pot treballar en tants objectius com tingui la persona” amb la filosofia que es tracta d’“aprofundir en el coneixement de si mateixa per incrementar el rendiment i millorar la qualitat de vida”, assenyala Mariona Buxó, del centre de psicologia i coaching PsicoB.

Adolescents i famílies amb problemes de relació, executius i empresaris que volen tenir més èxit, persones que no estan a gust amb el que fan, que senten que tot els surt malament, que volen canviar de feina o separar-se i no fan el pas o esportistes són els clients habituals de coaching. La tècnica de treball són sessions individuals en què es fan preguntes “i en haver de plantejar-se respostes troba la solució per si mateix, no estem descobrint res”, assegura Cristina Segura, centrada ara en adolescents i famílies al punt d’informació juvenil d’Encamp. “Pregunto perquè s’expressi en confiança, però no dirigeixo, no faig judicis, no condiciono i no es tracta de copiar patrons”, incideix Imma Granero, de Confidentia People&Numbers. La clau del coaching és que hi hagi “connexió”, indica Merxe Beltran, que “la intuïció”, abunda Granero, li digui al client que és el coach qui el portarà a l’objectiu desitjat amb “una relació continuada per ajudar a tenir èxit” per solucionar situacions tan senzilles “com que perquè t’estimin deixes de ser tu mateix i busquem que et sentis autèntic i integrat”. Situacions de bloqueig, “això se’m fa gran i no sé com ges­tionar-ho”, que veuen en persones “de 30 a 60 o 70 anys”, que van de no saber com trencar una relació tòxica a com afrontar un acomiadament de feina, un dol o un adolescent que no sap quina carrera fer perquè vol una cosa i per tradició la família vol que en faci una altra, detalla Imma Granero.

Escabias també treballa amb adolescents, amb les famílies, “perquè hi ha un conflicte amb el fill i tots es veuen afectats. Els pares es veuen sense autoritat, no aproven les amistats del fill i ell es queixa que no l’escolten”, i es treballa definir la relació “i fixar acords, un objectiu, no el problema”. Escabias ressalta que van tenir el cas d’un adolescent que no volia tenir relació amb els pares i es va derivar a Afers Socials. Perquè la diferència essencial que els professionals destaquen respecte a la d’un psicòleg és que “ells treballen el passat, el perquè del problema, i nosaltres acompanyem per assolir objectius”.

Opinió rebatuda per Mariona Buxó. “En el fons les dues coses són molt similars i de vegades se’m fa difícil com algú que no té formació en psicologia pot veure aspectes de la personalitat. Els dos plantegem un objectiu i fixem un pla de treball”, exposa la psicòloga i coach. I aprofundeix que “es diu que el coaching no és teràpia i la psicologia sí, però té moltes eines on no es fa teràpia”, alhora que recalca que la nova eina “es pot aplicar per potenciar qualsevol capacitat però pots trobar limitacions que ha de tractar la psicologia”. I recomana triar un coach que sigui psicòleg i aposta per la convivència. “Hem de poder treballar tots però hem de definir els rols i el coaching no deixa de ser una tècnica psicològica”.

Al desconeixement sobre el que és el coaching l’acompanya l’opinió estesa que el lliga a venedors de fum, a xerrameca. Els professionals accepten aquesta visió crítica. “Hi ha molt guru, el que és objectiu és que hi ha un tema d’edat, de bagatge, que el coach ho ha d’haver viscut”, assenyala Cristina Segura, i Toni Escabias diu que entén “que es digui que venem fum, el que ofereixo és un procés a l’abast de tothom i molta gent busca un resultat immediat que no hi és. No diem el que has de fer, confiem en els recursos de la persona”, i afegeix per als detractors que “no és que no funcioni, és que s’equivoquen”. Merxe Beltran lamenta que “és veritat que hi ha persones que es diuen coaches perquè han fet un curs de cap de setmana d’autoajuda”, i Imma Granero subratlla que “de xerrameques n’hi ha a tot arreu. He trobat gent al món de les finances que ven fum”, i reconeix que “tothom ha aprofitat per ser coach i se n’han fet mals usos”.

El que aconsellen els coaches que exerceixen a Andorra és que el client verifiqui la formació que acredita el professional, que correspongui a escoles especialitzades i estigui validada per la Federació Internacional de Coach (ICF). Mariona Buxó veu la confusió en el fet que “no hi ha regulació, no s’han de col·legiar i no hi ha lloc on es pugui validar la formació”, i reitera la necessitat d’anar de la mà de la psicologia perquè detecta que “molta gent ho vol fer perquè és guai”.

MÉS QUE MODA

Si el coaching es consolidarà o passarà de moda crea discrepàncies. Cristina Segura manifesta que “no ho tinc clar, és una formació que ajuda en d’altres professions i no crec que siguem imprescindibles. Hi ha gent capaç de fer el creixement personal sola i com ha de procedir cadascú només ho sap cadascú, i nos­altres fem un acompanyament per arribar on vol”. Imma Granero no dubta “que es consolidarà” perquè cada vegada es treballen més les emocions “i si t’acceptes pots evolucionar”. Una visió coincident té Toni Escabias, que augura que perdurarà “i sembla una moda però es regularà perquè no hi ha cabuda per a molts i el coach s’haurà d’especialitzar”, alhora que recorda que és una disciplina amb 20 anys de trajectòria. I hi veu futur perquè considera que “és un servei que es pot permetre tot­hom” i ells mateixos la primera visita adverteixen el client “si pel cost i el benefici paga la pena fer-ho”. Com a exemple, exposa Escabias que “si pagues 500 euros i és per arribar a un lloc de directiu on cobres 50.000 euros, sí, però si és per relacionar-te millor amb la sogra no paga la pena”.

No tan optimista amb el futur es mostra la coach Merxe Beltran, que ha hagut de canviar de feina perquè “funciono per Internet i això a Andorra no quallava, és un país molt petit i la gent té por d’obrir-se i de mostrar debilitats”. “El particular no té gaire clar el que és, busca més un psicòleg”, afirma, per puntualitzar que és una disciplina vàlida “perquè la gent no té gaire clar el que vol, va passant per la vida i el coach t’ajuda a buscar la direcció, acompanyem en un procés de canvi basat en les seves possibilitats des de les seves capacitats, molt des de la reflexió, des del treball personal”, sense oblidar que “a la gent li costa molt que li diguin les veritats i demanar ajut”. Segura fa la mateixa reflexió i valora “els clients amb afany de millora, que malgrat la por tenen la valentia de voler canviar”.