La vida en ramat

En els últims anys s’ha anat evolucionat cap a una igualtat de gènere en els diferents sectors de la societat. No obstant això, en molts els homes són els protagonistes tradicionalment i ho continuen sent. El de la ramaderia és un d’aquests sectors, un ofici lligat tradicionalment als hereus de cada casa, en què les dones, tot i el pas del temps, hi tenen poc pes. “Sempre hem estat més homes que dones a les cases els que ens hem dedicat a aquest ofici, per tradició suposo, però això no significa que no hi hagi dones. A Espanya o a França sí que n’hi ha més, però aquí no tant”, assegura Lluís de Llumeneres, ramader. Aquesta escletxa de gènere també es pot trobar en el camp dels pastors, un espai on tradicionalment encara eren menys present les dones. “Jo aquí, a Andorra, no conec cap dona que s’hi dediqui, a la Cerdanya sí que n’hi ha alguna, però són molt poques les que han decidit seguir amb la tradició familiar, com he fet jo”, relata Mercè Ribot, pastora i ramadera, resident a Andorra procedent de Catalunya.

“Però potser el problema no és tant aquest, sinó el buit generacional. El jovent no s’implica a la ramaderia, com podia passar fa uns anys”, sentència Lluís de Llumeneres. L’evolució de la societat durant les últimes dècades, els canvis en el consum i l’aparició de noves inquietuds entre les noves generacions han provocat que la feina de ramader demani un relleu que “costa de trobar”. “La meva mare és pastora i jo l’ajudo ara, però no m’hi penso dedicar tota la vida, vull fer altres coses”, explica Eloi Flaujat, pastor de divuit anys resident a Andorra originari de la Cerdanya. “Potser quan tingui cinquanta anys hi tornaré, però no veig clar dedicar-m’hi en un futur proper, vull fer altres coses”, assegura l’Eloi.

Les condicions dures de treball, així com els calendaris poc compaginables amb la vida social actual, són alguns dels motius pels quals els que s’hi dediquen addueixen aquest buit de relleu generacional. “És clar que no és com abans, que busquem altres coses, en aquest ofici no es poden tenir les vacances que es tindrien treballant en una oficina, per això trobo que falta una generació que ens rellevi i que perpetuï aquest sector a Andorra”, assegura el Lluís. No obstant això, la Mercè relata que “no es poden comparar les facilitats que ens donen els avenços tecnològics per dur el ramat amb el que podia fer el meu avi o el meu pare. Ara ja no és necessari estar durant dies i dies a la muntanya amb el ramat i es poden fer altres coses”, sentència Ribot. La majoria dels que es dediquen a aquest sector compten amb una forta tradició familiar i són pocs els que hi entren per curiositat. “És clar que si a casa no has estat en contacte amb la professió no t’interesses per poder fer-ne un estil de vida, si més no ho fas anecdòticament o ho intentes i s’acaba deixant, perquè al final és un estil de vida cansat i dur”, assegura el Lluís. “A casa meva ha anat saltant de generació en generació, però tinc amics que ho han abandonat i han venut el bestiar perquè no els interessa. A la meva zona de vint cases en quedem tres d’actives. Molts ho han deixat o bé perquè no els sortia rendible o per desinterès. No surt rendible si no ho compatibilitzes amb altres activitats de venda directa”, assegura la Mercè. El tabac ha estat i és l’activitat complementària per a les explotacions ramaderes del país. “Tots els que tenim ramat hem de rendibilitzar-lo amb el cultiu de tabac, de fet aquest també se serveix com un servei de qualitat per al seu cultiu. En aquests moments sembla impossible separar el cultiu de tabac de la ramaderia”, relata Lluís de Llumeneres. Un sector que compta amb sis mesos de llarg hivern i sis per poder rendibilitzar la producció de carn. “El que és clar és la finalitat d’aquesta feina, la fi és als escorxadors. A partir d’aquí els ramaders el que busquem és la màxima qualitat del producte, crear una marca a Andorra, i això ve donat per la manera com es cuida el bestiar i la cura que se’n té al llarg de l’any, és la part en la qual molts deleguen la responsabilitat en tercers. A mi m’agrada poder formar part de tot el procés, fins a l’escorxador”, diu el Lluís.

“És una manera de viure que es transmet de pares a fills, que t’ha d’agradar per poder dedicar-li el temps i la cura que requereixen. No qualsevol ho pot fer, però el que és clar és que es necessiten més joves que s’hi dediquin, perquè quan nosaltres ho deixem, qui en prendrà el relleu?”, relata la Mercè. “No és només una feina, és una manera d’estimar el país i la terra. Si la gent fos conscient que la ramaderia, pasturar i tot el que comporta és necessari per preservar el nostre medi natural, de ben segur que més d’un agafaria les regnes i posaria el cap en aquest ofici”, sentència el Lluís.