Comerç de sempre

Molt ha canviat el comerç les darreres dècades. Lluny del comerç de “basar” que regnava als anys 60 amb petites botigues que tenien una mica de tot, ara destaquen les grans superfícies comercials amb establiments especialitzats. “El comerç és un organisme viu que s’adapta a la demanda”, indica la historiadora Maria Jesús Lluelles. Molts botiguers recorden amb enyorança aquells anys quan els espanyols venien a la recerca de productes que no trobaven a casa seva i els francesos compraven, més que ara, pel diferencial de preus. Durant els darrers temps han proliferat les franquícies als principals eixos comercials del Principat. El comerç tradicional sap que no pot competir en preus amb aquestes cadenes, per això intenta destacar per la qualitat dels seus productes i serveis, i sobretot guanyar-se el seu apel·latiu de comerç de proximitat amb un tracte personalitzat. La crisi econòmica que va esclatar l’any 2008 va provocar la baixada de les vendes a molts establiments. Vist en perspectiva, però, la crisi ha “estancat el sector però no l’ha fet anar cap enrere”, en paraules de Lluelles. La petita i mitjana empresa encara representa el 98% del total. Alguns comerciants asseguren veure perillar la seva existència a causa de l’augment dels lloguers dels establiments i l’escassa activitat en alguns bar­ris. D’altres, s’han adaptat als nous temps i tenen corda per a estona. En el que sí que coincideixen tots és en el fet que calen moltes hores rere el taulell per tirar endavant el negoci.

Núria Font: Queviures Liana

Donar un bon producte i no enganyar mai el client”, aquesta és la recepta de la Núria Font per mantenir un comerç tants anys. Ella és la segona generació al davant de Queviures Liana, botiga de l’avinguda de les Escoles d’Escaldes-Engordany. Els seus pares, Mari Martí i Pere Font la van obrir l’any 1936. Quan no hi havia gairebé cases a la zona i es treballava “set dies a la setmana”. Ella i el seu marit han passat 40 anys rere el taulell gràcies a una clientela “molt fidel”. Oferien una mica de tot: pastes a granel, fruita, carn, peix i fins i tot espardenyes o pintallavis. “Com no hi havia supermercats, veníem un carro”, diu.

La seva filla, Lydia Magallón, fa set anys que va decidir ficar-se al davant del negoci familiar. Després d’haver-se dedicat a la docència i la política, la seva vida ha fet un gir i s’ha esforçat per reconvertir l’establiment. No només despatxa aliments, licors o productes de neteja, és una espècie de personal shopper per als seus clients. Els coneix bé i sap quins són els seus gustos i necessitats. “T’aniria molt bé aquestes llenties perquè no tenen pell” recomana a una senyora que evita els llegums per problemes digestius. Ha detectat que moltes famílies disposen de poc temps per fer la cuina i cuinar, així que cada migdia reparteix les comandes online i ofereix les fruites i verdures ja pelades o tallades a gust del consumidor. “Veia les mares preocupades perquè no tenien temps ni de fer un caldo i he decidit ajudar-les”, explica. Magallón es descriu a si mateixa com una “caçadora de talent”. Ha buscat productes de primera qualitat i ecològics, com les verdures i ous d’una pagesa de Nagol o els productes bio de la botiga L’arrel de Lòria de l’Anna Porquet. Ofereix productes del país, com una gran varietat de mels, cervesa artesana o els licors Naturalis de Canillo. “Som els primers que hem d’ajudar perquè aquests petits productors puguin vendre”, assegura. Troba a faltar iniciatives per revifar el comerç tradicional. “Amb la gent del barri fem una gran superfície a cel obert”, afirma.

Magallón ha sabut captar nova clientela a través de les xarxes socials i la seva pàgina web, on té un blog de cuina saludable. Creu que el preu fa que molta gent només faci la compra al supermercat, però “el que ens estalviem en menjar ens ho acabarem gastant en medicaments”. La seva mare, jubilada des de fa set anys, cada tarda acudeix a la botiga per fer-li companyia i pendre el te amb els clients, que a Queviures Liana s’hi troben com a casa.

Maria Rossell: Teixits Olympia

Als seus vuitanta-vuit anys la Maria Rossell, de Cal Toni de Canillo, no té ganes de jubilar-se. Tot i que al principi no li agradava dedicar-se al comerç, ja fa gairebé cinquanta anys que se la pot trobar al número 5 de la plaça Príncep Benlloch perquè els ha “agafat carinyo a les teles”. Lluís Molné i Ramon Cassany van obrir Teixits Olympia als anys trenta, i després de treballar-hi com a dependenta, Rossell va comprar el negoci l’any 1972. Guarda amb deler catàlegs de moda dels anys daurats de l’alta costura. Durant dècades ha vist com venia gent d’arreu a la seva botiga per comprar les millors teles. Tenia teixits francesos que no es podien trobar a altres ciutats com Barcelona. Seda, pedregal, gasa, llana... Metres i metres de tela de tota mena de materials i estampats. Pot presumir d’haver tingut entre les seves clientes més fidels a Montserrat Caballé, a qui defineix com “una gran senyora i molt amable”. Però també dones de casa de pagès que estalviaven per venir a comprar i fer-se “roba ben maca”. En la seva opinió, “la roba llavors durava més i la gent anava més elegant”. Ara, de modistes en queden ben poques i les vendes han caigut en picat. Encara rep clients que venen d’altres països en cerca de teles de bona qualitat, però no com abans. “Ara treballo per als altres”, afirma la propietària fent referència a les despeses que suposa tenir el negoci obert. A més de l’auge de les botigues de retail, Rossell apunta el declivi del barri com una de les causes de la baixada del volum de negoci. Troba a faltar un embelliment, “la plaça no és gens acollidora”. Els seus llogaters fan obres a l’edifici i haurà de tancar a principis d’any. “Si jo fos més jove, no m’ho pensava i buscava un local a una altra zona”. Energia no li’n falta.

Maria López: Carnisseria Àngela

Sap que no pot competir en preus amb una gran superfície, però també sap que la qualitat de la carn i embotits els diferencia. Maria López fa quaranta anys que es guanya la vida com a carnissera, primer com a empleada i des del 1991 com a emprenedora de la carnisseria Àngela. “Ja hi havia molts establiments amb el nom de Maria, així que van decidir ficar-li carnisseria Àngela per la iaia", explica el seu fill, l’Òscar Fernández, que va decidir deixar els seus negocis per treballar plegats. Ofereixen productes del país, com la carn de vedella, i elaboren ells mateixos les hamburgueses, xistorres i botifarres sense “additius ni conservants”.

La seva jornada laboral és extensa. No comença quan obre la botiga, abans ja han de preparar el gènere i després cal tancar la caixa i deixar-ho tot net i polit. L'esforç, però, es veu recompensat amb una clientela "fidel" durant tot l'any i nous clients quan arriba la neu. Durant els anys més durs de la crisi econòmica la gent mirava més el preu i les vendes van disminuir, ara han tornat a la normalitat. “Quan tens un negoci tants anys, mantenir-se ja és tot un èxit”. “Jo no puc més que donar gràcies”, assereix López. Una de les seves majors satisfaccions és donar feina a dues treballadores més, una de les quals –la Francesca– ja fa divuit anys que està amb ells.

López està contenta amb el creixement que ha experimentat la parròquia durant els darrers anys. “Fa vint-i-set anys hi havia poques botigues. La Massana ha crescut moltíssim i l’han embellit molt”, explica. A l’avinguda Sant Antoni es poden trobar diversos comerços de tota la vida, com la carnisseria Simonet que es remunta a l’any 1960. López creu que hi ha una bona convivència entre els negocis nous i els de tota la vida. El seu èxit resideix a “donar bon producte” i tenir clar què vol el client. També a renovar-se. “Un negoci ha de renovar-se almenys un cop cada deu anys, nosaltres hem anat fent obres”, explica. Sovint els clients fan la comanda per telèfon per estalviar temps. “Ara, som conscients que ens hem d’implicar més en internet perquè és el que vol el jovent”", afirma López. El seu fill creu que el negoci té futur. “La gent torna perquè està contenta”.

María García: Pensió García

La María García i el seu marit, Josep Anton, van agafar el relleu de la Pensió García fa quaranta-cinc anys. L’allotjament està situat al número 51 de l’avinguda Príncep Benlloch, una zona que llavors era el rovell de l’ou. “Aquesta zona era el que ara és l’avinguda Meritxell. Ara, sembla el Desert del Sàhara”, assegura la propietària. Rememora una època en la qual els turistes arribaven fins a l’establiment en autocars i les botigues del carrer estaven de plenes de gom a gom. García opina que actualment el barri està “molt deixat” i que caldrien més iniciatives per incentivar el comerç a “l’entrada a la capital”, des de l’avinguda Santa Coloma fins a la plaça Príncep Benlloch.

La pensió disposa de 34 habitacions que no s’emplenen. La seva clientela està composta per gent que ja fa molts anys que visiten el Principat i per persones que fan llargues estades per treball. També mantenen obert el bar, on serveixen els àpats als clients de la pensió i a alguns veïns. Però ja fa temps que van tancar el menjador principal, que durant un temps va ser el menjador social de la Creu Roja. García reconeix que el negoci no s’ha adaptat als temps moderns i no té pàgina web ni presència a buscadors d’allotjament i això dificulta la captació de nous clients.

Recorda altres pensions similars que ja han desaparegut, com la Pensió la Rosa i afirma que “en queden poques”. Ella ha gaudit atenent els clients de la pensió que ja era dels seus sogres durant gairebé mig segle, “aquesta pensió és la meva vida”, diu. A més, el matrimoni dóna treball a una noia. La continuïtat de la pensió, però, està en dubte perquè la seva filla no hi està interessada. “L’hoteleria és molt esclava, has de treballar cada dia i les despeses són moltes”, lamenta.

Miquel Naudi: Esports Cubil

L‘especialització ha fet que Esports Cubil sigui un negoci d’èxit. Miquel Naudi i la seva dona van obrir la botiga l’any 1972 a Soldeu i es van traslladar a l’Aldosa de Canillo dos anys després. Molt ha canviat el sector de l’esquí des de llavors. “Quan vam obrir hi havia tres botigues a tota la vall i ara només al pàrquing de Soldeu en pots trobar set”, explica Naudi. En aquells anys llogar esquís era “molt rendible”. Durant molts anys també van vendre roba d’esquí. Ara, són experts a vendre les botes d’esquí que li escauen a cada client segons la seva fisonomia. “Si no ens haguéssim especialitzat ja hauríem fet pella”, diu convençut l’Albert, el tercer fill del matrimoni. L’any 2001 va decidir deixar el seu negoci de jardineria per continuar amb el negoci familiar. La seva feina és una mescla d’última tecnologia i artesania. Quan un client acudeix a la botiga el primer que fan és fer-li un escàner 3D dels seus peus per conèixer les seves mides i el repartiment de les forces. Aquestes dades són comparades amb una base de dades per indicar els paràmetres que necessita aquesta persona. Naudi cada temporada estudia i es prova totes les botes que té en catàleg per assessorar els seus clients. “Vendre una bota costa molt poc, vendre-la bé no”, indica el pare satisfet. El disseny de la bota per a ells és superflu, el més important és que la bota s’adapti al peu i no a l’inrevés. “A molts clients els dic que no els venc una bota si no tinc el que necessiten, perquè prefereixo perdre una venda que perdre un client”, afirma el fill. Bona part de la seva feina és adaptar botes que fan al seu taller. Creu que en el futur les impressores 3D permetran crear les botes perfectes per a cada peu.

El negoci funciona de meravella. Les botigues online no li fan competència. “Comprar botes per internet és de ser insensat”, assegura el pare. Celebren que s’hagi salvat la marca Grandvalira, ja que “la gent ve perquè té 200 km esquiables”. I de passada compren botes noves.