Esports en femení

Jugar a futbol, rugbi, practicar bicicleta de muntanya de descens o boxa encara sorprèn, si ets una dona. “Abans possiblement s’estranyaven de manera negativa, ara s’interessen per on jugues, però encara sorprèn que jugui a futbol”, relata Andreina Silva, futbolista de l’equip sènior femení de l’Enfaf. “Vas pel carrer i la gent et para i et diu ‘ostres hi ha un equip femení de rugbi, que guai!’ Hi ha una evolució de la gent, ja no et diuen ‘ostres una noia jugant a rugbi’,” relata Maria Garcia, jugadora de l’equip de femení de VPC Andorra. “Si es visibilitzés que les dones també juguem a rugbi i que és un esport per a tothom, no estranyaria tant”, assegura Anna Casals, capitana de l’equip de femení rugbi. No obstant això, hi ha disciplines que encara estranya que hi hagi dones que les practiquen, “‘però si vas amb talons i treballes a un despatx, com és que fas boxa?’, em comenten quan ho explico”, relata Jacqueline Pourbaix, boxejadora del Club els Serradells.

El camí cap a la igualtat social entre homes i dones en el món de l’esport implica aconseguir que certes disciplines deixin de ser considerades per la majoria de la ciutadania com a “d’homes”. “Crec que no hi ha cap esport que sigui solament per a homes o solament per a dones”, sentencia Blanca Aracil, ciclista de BTT 19 que competeix en la categoria de descens. “És un esport per a tot­hom, com qualsevol altre”, afegeix. “El rugbi engloba tothom, siguis ràpid, lent, alt o baix”, assegura Anna Casals. “Suposo que vivim en un món on encara es pensa que els homes poden fer més coses que les dones, que aguanten més o que tenen més força”, explica Jacqueline. Tot i això, el fet que els esports puguin ser practicats per tothom no implica directament una paritat en la seva pràctica. “El futbol cada vegada és menys d’homes, però encara estem en un 10% de dones i un 90%, el que no significa que no existim i que no juguem igual que ells”, assegura Ariana Gonçalves, futbolista de 19 anys de l’equip sènior femení de l’Enfaf.

La imatge que creen els mitjans de comunicació sobre els esports d’equip, com el rugbi o el futbol, així com d’aquells on la força física és clau, és una de les causes d’aquesta visió estereotipada de la societat sobre aquests, segons la jugadora de rugbi Aïna Margalef. “Si sols es coneix el que es veu a la televisió és normal que es pensi que no és un esport de dones”, sentència Margalef. Les esportistes denuncien que els mitjans de comunicació no realitzen la mateixa difusió de les modalitats masculina i femenina d’un mateix esport. “En tots els sentits, des de les cròniques dels partits setmanals, fins al treball dels mateixos entrenadors. D’aquí a una setmana la selecció femenina debuta a casa, la selecció absoluta, i no s’ha dit res, quan si fos la selecció masculina la que debutés a casa ja faria mesos que ho sabríem”, denuncia Míriam Tizón, capitana de l’equip sènior femení de l’Enfaf. “De vegades a Teledeporte en parlen, però poca cosa”, relata Anna Casals. Pel que fa a la cobertura mediàtica del Principat, la capitana de l’equip de rugbi assegura que “si mires els mitjans del país sembla que les dones no existim”. Les jugadores entenen que no se li doni el mateix espai que les disciplines masculines, però coincideixen en el fet que “és el peix que es mossega la cua”. “No explicaran tant sobre nosaltres si no tenim tants seguidors com els homes, però mai tindrem els mateixos si no mostren les nostres fites com ho fan amb ells”, sentencia Míriam Tizón. “Hi ha gent que afirma que no els agrada l’esport femení, però no el veuen, és com dir que no t’agrada un menjar sense tastar-lo”, afegeix Andreina Silva.

Per aquest motiu, l’esport femení troba en Internet i les xarxes socials un espai on poder difondre les seves fites, compartir les victòries i conèixer el panorama en què es troben els equips d’altres punts del món. “Amb les xarxes socials està canviant una miqueta, perquè tenim més accés a la informació”, assegura Aïna Margalef. “És veritat que hem fet el pas que ens venen a gravar un cop al mes i es posa al YouTube en directe i vulguis o no això ajuda, però crec hem d’anar un pas més enllà”, diu Andreina Silva. “Al final el que la gent veu és amb el que la gent es queda, i si no es veu o sols es veu una part, doncs seguirem igual”, afegeix Anna Casals.

Trets femenins

La forma física dels esportistes és una altra de les característiques per encasellar un esport o un altre en la categoria d’homes o de dones. “Lamentablement els esports amb risc la societat els relaciona amb la masculinitat”, relata Blanca Aracil. La jove ciclista addueix aquesta poca presència femenina en l’esport en tractar-se d’una “disciplina valorada com si fos molt d’homes, per la seva perillositat”. “Quan ho veus de fora fa por, sobretot si veus partits de nois a la televisió de primera divisió, però tu jugues amb gent de la teva categoria”, afegeix Anna Casals. “El que ens ensenyen quan som petits és amb el que creixem, per això els esports d’equip estan tipificats com d’homes, el bàsquet i el vòlei en menys mesura, com si les dones sols poguéssim fer una sèrie d’esports”, assegura Aïna Margalef.

La feminitat és una de les causes de l’encasellament. “Entre els amics i companys quan he dit que jugava a futbol, alguns han respost que jugar a futbol és de marimatxos. Però justament tenen la viva imatge que jo soc la més femenina que hi ha al món, així que trenco amb aquest estereotip”, relata Ariana Gonçalves, jugadora de l’Enfaf. “Quan era petita sí que alguna vegada he rebut insults de marimatxo per jugar al rugbi, ara ja no tant. Es veu amb més normalitat, perquè aquí a Andorra no és un esport tan estrany, encara que ho practiqui una dona, sí que ho és”, relata Maria Garcia, jugadora del VPC Andorra de 19 anys, que fa l’esport des dels cinc. “El risc i la perillositat són termes que encara es relacionen amb els esports per homes, i això ha de canviar”, desitja Blanca Aracil.

Mares esportistes

La “pressió social” que comporta tenir un fill i ser dona es trasllada al camp dels esports. “Acabo de tenir una filla i el que més sorprèn és que hagi tornat a jugar a rugbi després de ser mare”, relata Aïna Margalef. La jugadora assegura que “segurament si hagués fet un altre esport no els hauria sorprès. En el cas dels homes clar, mai els ho preguntaran”. Les esportistes també reivindiquen que existeix un estigma social, quan es compatibilitza el treball estable amb la pràctica d’un esport de manera regular. “Arriba una edat que a les dones ja no ens toca jugar a futbol, ens toca fer altres coses”, denuncia Míriam Tizón. “Representa que quan tens un treball estable, una casa, una llar, el fet d’entrenar tres dies a la setmana i competir cada cap de setmana no casa amb la teva tasca vital”, apunta la futbolista. “Potser ja no se’ns qüestiona tant que juguem pel fet de ser dones, sinó per l’edat que tenim. En els homes no passa, pots tenir 25 anys i no se’t qüestionarà”, afegeix Andreina Silva. No solament succeeix en els esports d’equip, sinó que també és un comentari recorrent entre els amics i coneguts, quan es practiquen disciplines com la boxa. “Els meus fills són més grans, no tinc nens petits, però la gent es sobta: ‘ets mare, fas boxa; no quadra’”, explica Jacqueline Pourbaix. “Si com a dona fas un esport com a activitat extraescolar quan ets nena, doncs val, s’accepta, però a partir d’una edat, quan ets més gran i es professionalitza resulta estrany que una dona dediqui temps a aquest esport i no a altres coses. I no hauria de ser així”, exigeix la capitana de l’equip de futbol de l’Enfaf.

Tot i aquests estigmes negatius envers les dones que practiquen esports majoritàriament masculins, les esportistes reconeixen “un petit avenç” de la societat d’anys enrere fins ara. “La consideració que tenen de nosaltres ha canviat aquí a Andorra, en ser un país petit, es nota més”, assegura Maria Garcia. “A escala d’equips a poc a poc ens van valorant una mica més, com que cada vegada som més les que juguem, doncs ens fan més cas”, afegeix Aïna Margalef. Les esportistes asseguren que han de traslladar a les directives dels clubs els seus desitjos per millorar les seves condicions. “Hem avançat en igualtat al futbol, però molt a poc a poc i sempre primer reivindicant-nos”, relata Ariana Gonçalves. “Nosaltres hem de ser-hi sempre a sobre, si no no tindríem ni la meitat de coses que tenim”, afegeix Gonçalves. Una major difusió dels esports entre les noies per part de les organitzacions és una de les fites, en què les esportistes coincideixen. “Fent esdeveniments i mostrant que elles també poden fer-ho, segur que hi hauria més”, assegura Blanca Aracil. “Des que la Federació fa difusió entre les nenes més petites, les fitxes han augmentat”, recorda Míriam Tizón. Per tant, “no sols és una tasca dels mitjans de comunicació, sinó que des de les organitzacions també s’ha de potenciar”, afegeix Aïna Margalef.

“Jo crec que encara queda camí per fer, encara que hi ha hagut una petita evolució positiva”, opina Silva. “L’esport femení va a millor, però encara queda un camí molt llarg per recórrer”, afegeix Anna Casals. “Acabarem fent-nos l’espai que mereixem”, desitja Jacqueline Pourboix. “El fet que encara a les dones tenistes o a les jugadores de vòlei platja se les mirin pel seu equipatge, amb les faldilles curtes o els banyadors ajustats, denota que socialment encara queda molt per fer. S’ha de canviar molt la mentalitat de la gent”, remarca Casals. El problema “no és el futbol o els esports en si, és la societat masclista en la qual vivim. Fins que certs punts d’aquesta no canviïn no arribarem a la paritat”, augura Míriam Tizón.