Acceptar el propi cos

Estar prima no hauria de ser sinònim d’èxit i elegància”, afirma la Mari (prefereix no dir el cognom per preservar la seva identitat), que sap el que és obsessionar-se amb el fet de perdre pes. De petita era una nena “grassoneta” però feliç. Després els comentaris sobre el seu físic la van empènyer a fer la primera dieta amb tretze anys i perdre 35 quilos en poc temps. Aquest és el punt d’inflexió que la va animar a rebutjar cada cop més el menjar. "Et tornes una mica boja perquè veus que com més prima estàs, més agrades la gent”, afirma. La Mari fa vint anys que lluita amb l’anorèxia i la bulímia. El seu cas s’assembla bastant al de la Yolanda Valdívia, que amb 36 anys ja fa una dècada que lluita per acceptar el seu cos. “De petita a l’escola em deien que estava grossa. A vegades no som conscients del mal que pot fer dir-li això a un nen, jo vaig tenir un trauma”, assegura. Durant anys ha patit en silenci una malaltia que considera “tabú”, però ha decidit donar visibilitat al problema i impulsar l’Associació d’Anorèxia i Bulímia d’Andorra. Actualment està recaptant els diners que es necessiten per formalitzar el tràmit. “Són malalties més freqüents del que pensa la gent”, apunta la Yolanda. Prova d’això són les “prop de 40 o 50 persones que s’han posat en contacte amb nosaltres a través de la pàgina de Facebook”, afegeix Begoña Gallego, psicòloga especialitzada en conducta alimentària que col·labora de manera altruista amb elles. “Ens agradaria donar xerrades a les escoles perquè l’anorèxia va molt lligada al bullying”, explica la Yolanda.

Els trastorns alimentaris no són un problema menor. “En els casos més greus, que per sort són un percentatge molt baix, hi ha persones que arriben a morir”, indica el psiquiatre Joan Obiols, exdirector de salut mental del Servei Andorrà d’Atenció Sanitària, que actualment té una consulta a la Clínica de Meritxell. “He sentit que l’any passat es va suïcidar al país una noia que patia anorèxia des de fa anys”, afirma Gallego. El SAAS cada any atén casos que requereixen l’hospitalització dels pacients. Yolanda Valdívia guarda un mal record del seu pas per la quarta planta de l’hospital perquè “allà estava sola amb altra gent que tenia altres problemes”. Obiols apunta que a Andorra seria “absurd” crear una unitat específica pel volum de casos que requereixen hospitalització. Després d’estar mesos al centre de dia, la Yolanda va ser derivada a l’ITA, una clínica especialitzada en trastorns alimentaris a Barcelona. Aquesta atenció suposa un cost elevat per al pacient. “El test inicial que et fan per avaluar l’estat de la malaltia té un cost de 500 euros que no em va cobrir ni la meva assegurança privada. I cada dia que estàs ingressada l’has de pagar”, explica la Yolanda. En altres casos les afectades acudeixen a l’hospital de les nou del matí a les cinc de la tarda per estar controlades. Per evitar haver de passar per l’hospitalització és fonamental detectar a temps el problema, però “és una malaltia que costa molt de reconèixer”, indica la Yolanda. El primer pas és que la pròpia persona afectada s’adoni que “té una visió distorsionada del seu cos perquè realment es veuen grosses estant primes o fins i tot esquelètiques”, explica Obiols. El psiquiatre indica que més enllà de la seva tasca, l’únic tractament per a aquestes persones és fer teràpia “individual i en família” amb un psicòleg. Per això les promotores de l’associació reclamen que l’atenció psicològica estigui coberta per la CASS. “La CASS hauria d’admetre que els psicòlegs són molt importants per a la salut pública”, sentència Obiols.

Tot i que també hi ha homes que pateixen anorèxia i bulímia, es tracta de malalties “que són en 90% dels casos de dones”, explica el psiquiatre. Les causes són predominantment socials. Les revistes femenines estan plenes d’anuncis de tècniques per aprimar-se, de dietes, cremes anticel·lulítiques, etcètera. Es mostra un “físic de top model que és irreal”, indica Obiols. “Moltes noies se senten pressionades a estar sempre perfectes”, assegura la psicòloga Begoña Gallego. Sovint aquestes persones senten un complex extrem per una determinada part del seu cos. “En el meu cas, per molt que m’aprimi sempre em veig les cames grosses”, explica la Mari. L’obsessió per aprimar-se fa que algunes persones es provoquin el vòmit. En els casos més greus d’anorèxia, l’entorn del malalt pot adonar-se del problema per l’evident pèrdua de pes. En el cas de la bulímia, en canvi, costa més de detectar perquè poden mantenir-se en el pes durant anys mentre estan en un cercle de menjar compulsivament i vomitar després.

ANSIETAT I CULPA

La bulímia pot ser una malaltia per si mateixa o anar associada a l’anorèxia. “Una cosa moltes vegades et porta a l’altra perquè l’ansietat et fa menjar”, diu la Yolanda. “Hi ha gent que en moments de pressió té tendència a afartar-se sobretot a la nit i menjar dolços”, explica Obiols. Quan aquesta alimentació emocional no es pot controlar i s’acompanya de la provocació del vòmit pot derivar en la bulímia. “Vomitar és addictiu, mai estàs contenta i mai et veus prou prima. Jo he arribat a pesar 50 quilos amb un 1,70 centímetres l’alçada i em veia grossa”, reconeix la Mari, que també va acabar ingressada en un hospital a Espanya. Vomitar comporta complicacions per a la salut, “també vomitem una sèrie d’electròlits com el sodi o potassi, material que ens fa falta perquè el cos funcioni”, afirma el doctor.

Les persones amb bulímia entren en un cercle del qual costa sortir. “Primer menges perquè tens ansietat, després et sents molt culpable i et provoques el vòmit. Saps que no està bé i et sents molt culpable d’haver-ho fet, la qual cosa et crea més ansietat”, explica la Mari. “He conegut persones que pateixen bulímia durant potser vint anys i la seva parella no ho sap”, assegura la Yolanda. “Estem acostumats a fer sempre el que ens ve de gust, per això costa resistir-se a l’afartament, però cal trencar aquest cercle”, explica la psicòloga. Un cop s’adonen del problema la vergonya els impedeix sovint explicar-lo al seu entorn. “La gent a Andorra encara no està preparada per a aquest problema. Si dius que t’has donat un atracón i has vomitat et miren amb una cara com dient que estàs boja”, diu la Yolanda. Frases com “per què no menges si estàs bé”, no ajuden. “Cal entendre que és una malaltia i ningú la pateix perquè vol”, afirma Obiols. Un cop se supera la vergonya i s’explica a la família i la parella es pot començar a superar. “Quan li vaig explicar a la mare el que em passava em vaig sentir molt alliberada”, diu la Mari. La Yolanda també ha decidit no amagar-se més i tant li fa “el que pensi la gent” si amb el seu exemple pot evitar que altres persones caiguin en la malaltia. L’anorèxia i la bulímia es poden superar. Com abans es detecti el problema i es comenci a fer teràpia, més fàcil serà de superar. “Potser un terç dels casos es curen bastant bé, en un altre terç van millorant però amb dificultats i un terç dels casos es cronifiquen”, explica el psiquiatre. La Mari ha superat aquells anys en què no sortia de casa per la vergonya que sentia del seu cos i ha après que no s’ha de “comparar amb altres persones”. Confessa que de vegades té recaigudes i pensa que és una malaltia amb la qual haurà de “conviure per sempre”. La Yolanda també creu que encara necessita més temps per sentir-se “del tot bé”. Obiols, però, insisteix en el fet que els psicòlegs especialitzats en trastorns alimentaris aconsegueixen que la persona “arribi a adonar-se que estava massa prima” i superar la malaltia. El comú d’Encamp ha cedit un espai perquè les afectades puguin fer teràpia i activitats com ara ioga, zumba, meditació o rebre l’assessorament d’una nutricionista de manera gratuïta. “El ioga o la meditació ajuden a controlar l’ansietat”, assegura Gallego. Un altre factor clau és aprendre a tenir uns hàbits correctes d’alimentació. “Hem d’entendre que el menjar no pot ser el centre de la nostra vida”, manifesta la psicòloga.

“No s’ha de castigar els fills, cal buscar ajuda”

L’anorèxia i la bulímia són malalties que pot patir qualsevol persona, però que “solen començar a l’adolescència o fins i tot abans. He vist casos amb nenes de 10 anys”, explica el psiquiatre Joan Obiols. En arribar a l’adolescència, l’augment de pes inherent a aquesta etapa de la vida es pot viure de manera problemàtica si és té por a no estar prim. És recomanable que el seu entorn no faci referències als canvis físics. Si hi ha familiars que segueixen dietes estrictes o que parlen constantment sobre el pes d’altres persones, poden afectar l’autoestima del menor. Un esdeveniment vital estressant també pot ser el desencadenant de l’aparició d’aquests trastorns. El canvi progressiu d’hàbits familiars, com deixar d’entaular-se tota la família amb uns horaris establerts i amb una nutrició diversa i compartida, també pot afavorir que no s’aprenguin hàbits alimentaris adequats. No fer tots els àpats pot ser un primer pas en l’aparició d’un trastorn alimentari. Els experts aconsellen estar atents als símptomes, com ara una pèrdua de pes accentuada, un estat d’ànim irascible o si utilitzen roba més ampla del normal amb l’objectiu de dissimular la seva figura. La psicòloga Begoña Gallego recomana als pares donar suport als fills quan detectin el problema. “No s’ha de castigar als adolescents perquè ells se senten molt culpables”, indica. El primer que cal fer és reforçar la confiança del menor i fomentar el diàleg amb els pares. Després cal buscar ajuda i acudir al metge. “El més normal és que necessitin fer teràpia individual i familiar”, explica la psicòloga. La persona malalta pot rebutjar sistemàticament el menjar, provocar-se el vòmit o prendre laxants, però cal entendre que no admetrà que té un problema i sovint és la família qui l’ha de convèncer per anar al psicòleg. Si l’adolescent té un problema d’obesitat, cal afrontar-lo emfatitzant que el que preocupa és la seva salut i no la seva aparença física.