Reportatge DMG

Superació constant

Els esports adaptats esdevenen una bona opció per al procés d'assimilació El principal problema del col·lectiu és la manca de suport econòmic i la difusió

Superació constant

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Si l’esport va bé per als normals, imagina’t si a més tens una discapacitat. El sedentarisme no porta enlloc”, explica Jordi Casellas, president de la Federació d’Esports Adaptats (FADEA). “La gent amb discapacitat hauria de participar més en esports. Per a nosaltres és una rehabilitació física i pscicològica, ajudes al cos a moure’s, a regenerar-se, i et manté el cap actiu, que és molt important”, afegeix Xavier Fernández, ciclista paralímpic de hand bike.

Els esports adaptats van nèixer a través de la rehabilitació de les persones ferides de guerra a finals de la Primera Guerra Mundial, quan es van crear grups d’amputats i cecs per tal de superar traumes psicològics i fomentar la reincorporació a la vida social. Posteriorment, s’hi van incorporar les persones amb cadires de rodes i l’any 1.960, el doctor Ludwig Guttman va fundar els Jocs Paralímpics, una iniciativa molt important en l’àmbit internacional per a la difusió d’aquest col·lectiu. Ara, les persones amb discapacitats poden practicar –i dedicar-s’hi professionalment–, a esports com l’atletisme, el bàsquet, el ciclisme, l’esquí, la natació o el tennis, entre d’altres. “Les cadires i les bicicletes que fan ara són brutals, han evolucionat molt des de fa 20 anys. Amb les d’atletisme pots fer maratons, mitges maratons, triatlons i duatlons. És una passada. Les d’esquí et donen una llibertat brutal. Pots pujar i baixar amb el telecadira, anar al teleesquíi... i les estacions les tenim molt preparades. Vas a Pal o a Arcalís i totes les escoles tenen aparells per ensenyar a discapacitats. Es fa un esforç molt gran, hi ha molta implicació” explica Albert Llovera, pilot de ral·li i propietàri d’una ortopèdia.

Precisament, l’esquí és un dels esports adaptats que més es practica a Andorra. El poden realitzar persones que van en cadira, invidents i gent amb lesions que els permetin competir drets, com és el cas de Roger Puig. “Dins de la meva categoria hi ha amputacions o paràlisi cerebral amb més o menys afectació, però competim tots junts i el temps es compensa depenent del tipus de lesió que tens”, relata el jove. El canillenc de 21 anys va caure per un barranc de set metres mentre esquiava, quan només en tenia 14. La principal seqüela que li ha quedat és una hemiplègia a la part dreta del cos. “Tinc molt poc equilibri a la cama, em tremola quan esquio, i el braç només em serveix per carregar”. Tot i així, la superació constant fa que el Roger sigui la gran promesa de l’esquí adaptat andorrà. “Entreno en sec cada dia, unes dues hores. A l’estiu faig estades llargues a Sudamèrica o als Alps, i a l’hivern faig moltes baixades i repeticions per arribar a fer-ho el millor possible”, comenta. L’any passat va participar als Jocs Paralímpics de Pyeongchang (Corea del Sud) i el desig és tornar a repetir l’experiènca als de Pequín, que se celebraran al 2022. “L’esquí adaptat necessita més difusió, és una pena que a Andorra no en siguem més. Els mitjans no publiquen resultats perquè es creu que no hi ha interès, però el problema és que tampoc se’n genera. Estic fent resultats únics en esquí i la gent no ho sap”, explica Puig.

Competir en cadira

“Havia anat a tres Paralimpiades d’esquí però no és el mateix. Pots estar molt entrenat que si la pista està malament no t’ajuda a donar-ho tot. M’agrada el hand bike perquè això no passa” comenta Xavier Fernández. D’ençà un company li va deixar una bicicleta adaptada entrena per les muntanyes andorranes i a la Seu quan ha de practicar en un terreny més planer. El sistema de la bicicleta és el mateix, tot i que el desenvolupament físic és diferent, ja que van estirats i tot la força recau en els braços, on es necessita més força que a les cames per a propulsar-la. “Si no recordo malament, David Fernández va gua­­­­-nyar la Purito (en circuit llarg) en unes quatre hores i pico. Jo vaig fer la mitjana i en vaig trigar 10. Costa molt més però es pot fer”, afirma el ciclista. La participació a la Copa del Món de hand bike, celebrada al País Basc, també li va servir per competir i veure el nivell dels millors del món en aquesta modalitat. “Tu hi dediques tres o quatre dies a la setmana, però ells en un matí poden fer 100 quilòmetres i a la tarda gimnàs. A més tenen ajudes del seu govern. El campió del món, que és polonès, té l’hotel pagat a Mallorca des del febrer fins al juny per entrenar tots els dies. Per això, quan arriba la competició és el millor”, explica. El hand bike és un dels esports adaptats que més força està agafant en els darrers temps. De fet, la Copa d’Andorra, competició internacional que se celebra des de fa tres anys, ja compta amb una vintena de participants. “És una prova que agrada perquè és molt dura. Quan competeixes normalment és en línia, i aquí hi ha desnivell, per tant, tot i que siguis bo en pla, et poden enxampar en les pujades. A més, aquí tenim proves que són úniques al món, com la que es du a terme dins un túnel, i la crono-escalada, que també és pionera perquè és fa a molta alçada i té un gran desnivell”, argumenta.

Un cas a part és el del pilot de ral·lis Albert Llovera. Amb 19 anys va patir un accident d’esquí que el va deixar paraplègic, però sempre ha tingut present que la superació personal és vital. Ha participat al Dakar en diverses ocasions, com a pilot de cotxe i en la modalitat de camió. “Sóc un pioner en competir contra normals. Als d’esports adaptats sempre els hi dic que és molt bonic el que fan, però aquí tothom té medalla amb tanta categoria. Així mai seran professionals. Cal passar llista”, comenta. El cotxe adaptat, compta amb tot el necessari, on els pedals esdevenen palanques situades al volant. “L’embrague només el faig servir per arrencar, no aixeco ni el gas per pujar les marxes. Després baixo de sisena a primera. Clar que la primera és una de carreres, no la normal. Les sensacions son brutals”, explica. A diferència dels altres esportistes adaptats, Llovera és privat, no pertany a cap federació ni compta amb llicència andorrana i, com d’altres, creu que es necessaria més implicació de Govern. “Sé que des de Turisme si poguessin em donarien més, però si no moc patrocinadors no puc fer res... Ens ho currem molt. Al final em guanyo millor la vida fent conferències”, conclou.

Viure a les fosques

Alguns dels esports per a invidents més freqüents acostumen a ser la natació, on un assistent els indica la proximitat de l’extrem de la piscina; l’esquí alpí, on compten amb un guia que els indica el camí a seguir; o el fútbol, el qual juguen amb una pilota amb cascabells per saber on és. Jordi Casellas però, és tirador amb arc, una modalitat força recent en els esports adaptats. És invident des de fa 18 anys, quan va patir complicacions per un despreniment de retina en un ull i després li va afectar a l’altre, fet que el va deixar cec. A partir d’aquí, va començar a interessar-se per l’esport adaptat. Ho va fer amb l’esquí, fins que va descobrir el tir amb arc, amb el qual aquest any ha aconseguit el bronze al campionat d’Europa celebrat a Pilsen (República Txeca). “A Andorra només soc jo fent tir amb arc. Entreno unes 10-12 hores a la setmana, normalment els divendres, dissabte i diumenge, un d’ells amb entrenador. Realment, l’adaptació del tir amb arc és molt senzilla i econòmica” comenta. Per dur a terme aquest esport fan servir una creu al terra per marcar la posició dels peus, un trípode per subjectar l’arc i un tàctil per regular l’alçada del tir a la diana, que està a una distància de 18 o 30 metres. “La diana la faig amb cartulina tridimensional per saber la puntuació i tinc una corda des del trípode fins a ella per anar a buscar les fletxes quan entreno. A les competicions les dianes són estandaritzades i tenim un assistent que ens indica la puntuació feta i a on està la fletxa per a que puguem modificar el tir i anar més al centre” explica Casellas.

Però per arribar fins a aquí primer és necessari superar un procés d’assimilació d’aquesta nova situació. “Hi ha moltes persones que no ho acaben d’assimilar mai. Normalment, els federats que tenim a la FADEA són persones que ho han tingut de manera sobrevinguda. Els de cadira, per exemple, quasi tots són per accident. Jo fa vint anys no tenia ni idea d’aquest món, però clar, quan et passa una cosa així t’hi has de posar i ja està”, comenta. Tot i això, també hi ha d’altres processos, com els que pateixen les persones que neixen amb una discapacitat, com és el cas de la Noèlia Guillermo, invident. “Em fa molta ràbia quan la gent diu que és pitjor perder-ho que nèixer amb la discapacitat. Ells han tingut l’avantatge de tenir una vida abans, han vist com és una estrella, jo sempre me l’he hagut d’imaginar perquè me l’han descrit. És un trauma diferent. No tinc un abans i un després. Les meves carències sempre han estat”, assegura. Odiava l’esport i preferia estudiar fins que la Fadea va topar al seu camí. Surt a fer raquetes de neu, natació, i esports d’aventura com vies ferrates, ràfting o barranquisme, tot i que assegura que amb el pas del temps li fa més por. “Ara hem descobert el boccia, que és una petanca per a gent discapacitada. Els federats de la Fadea quedem cada 15 dies per jugar-hi i ens ho passem molt bé perquè hi podem participar tots junts” afirma Guillermo.

Donar-ho tot pels altres

Un papel fonamental en el desenvolupament de la Fadea és el que realitzen els monitors i voluntaris. La Vanessa i l’Ismael estan dins la piscina fent natació i aquagym, amb un grup de discapacitats, per tal de enfortir les parts més engarrotades en cada cas. Una vegada a la setmana es reuneixen als Serradells per a realitzar les activitats aquàtiques, tot i que amb el recent incendi ara tenen una furgoneta que els puja a tots junts fins al Palau de Gel. “És el primer dia en aquesta piscina i costa una mica més perquè s’han d’acabar d’ubicar”, comenta Vanessa Canal, voluntària de la FADEA. Assegura que li encanta participar perquè són gent molt agraïda, que forma com una petita família on comparteixen inquietuds envers la discapacitat. “La força de voluntat que tenen per lluitar contra les adversitats em sembla increïble perquè desgraciadament el seu dia a dia és una lluita constant”, comenta.

Un exemple d’aquesta superació constant és pot veure en l’Ismael Carmona, voluntari i federat. Haver perdut una cama en un accident fa quatre anys no ha fet que s’aturés. Participa com a voluntari en proves com la Copa del món de BTT, la Font Blanca, l’Skimo, la Rosa del nord, la caminada d’Assanca i el Cirque du Soleil. “Faig tot allò que em demanen per ajudar, el que calgui. Estic molt animat gràcies a això, a que puc fer coses, i a la Fadea que m’ha ajudat molt” conclou Carmona.

tracking