Penjats a la feina

País de muntanya, pocs espais plans per construir, moltes zones amb risc de despreniments i indrets de difícil accés. Un conjunt d’elements que requereixen l’existència d’empreses especialitzades, les de treballs verticals, que arriben on no ho fa la resta per fer feines tant per a obra pública com privada. “Fem treballs molt tècnics i específics i l’avenç de la tecnologia fa que amb poc personal puguis fer obres mitjanes i grans, el gros del treball el fa la maquinària”, explica Ciro Rafael Leguizamón, director general de Desplom, especialitzada en la instal·lació de Catex per provocar allaus, de sistemes de retenció de neu i de bar­reres antiallaus, de barreres dinàmiques per evitar la caiguda de blocs rocosos o estabilització de talussos i vessants. Feines per protegir davant els riscos naturals que executen seguint les directrius dels enginyers que disse­nyen els projectes i que assegura que van en augment “perquè Andorra és un país amb un alt índex de fenòmens de despreniments i les zones habitades estan molt a prop de les de caigudes de pedres perquè no hi ha espai, i de vegades s’ha construït en zones de risc”, quan no existien els mapes de risc actuals ni es tenien en compte paràmetres que ara són imprescindibles per autoritzar una construcció. Ara, però, la normativa és cada vegada més restrictiva, constata el cap d’àrea d’Inaccés, Christophe Bonnet, empresa dedicada a la protecció de talussos per evitar despreniments de roques, que situa la legislació andorrana al capdavant de les europees pel nivell d’exigència. Fan tasques que poden requerir d’una setmana a sis mesos de feina i estima que la part important de protecció de carreteres “està feta, totes les de zones de risc, i ara es fan les de risc menor, que és on hi ha menys trànsit”, i detecta que la que no cessa és la feina en obra privada. Ho atribueix al fet que hi ha menys espai per edificar “i es construeix en llocs que abans no s’hauria fet i al fet que el Govern cada vegada exigeix més, el projecte ha de tenir una anàlisi de riscos i es demana fer la protecció”.

Coincideixen des de les dues empreses, les més grans del sector –amb 13 empleats en plantilla, Inaccés, i 12, Desplom–, que el nivell de protecció és molt elevat, “però malgrat això no és una ciència exacta”, apunta Bonnet, i s’ha de tenir present que “el risc residual en muntanya existirà sempre perquè no el controla ni el Govern, ni l’enginyer, ni qui instal·la la protecció”, reflexiona Leguizamón. Alhora que ressalta que existeixen molts controls per garantir la fiabilitat de la instal·lació que impliquen qui dissenya el projecte, però també l’empresa que fa el formigó o la que fabrica el material que es col·loca, ja que “si muntes el material malament, sense seguir el protocol del fabricant, pot ser que en cas d’impacte d’una pedra no funcioni”, puntualitza el representant d’Inaccés.

Els treballs verticals són una tasca dura, segons els professionals, tot i la gran evolució dels processos. El director general de Desplom recalca que quan va començar en el sector, el 2000, “era molt manual, molt casolà, i ara la maquinària i el material permeten fer obres cada vegada més complexes i difícils a llocs sense accés que ens obliga a arribar en helicòpter o fent escalada”. I incideix que moltes vegades “es treballa sobre pla i quan s’està instal·lant no és difícil, la dificultat és arribar fins allà”, situació que obliga a fer servir cordes per accedir-hi. Tanmateix, per l’experiència pròpia relata que “les obres més difícils no són les que fan falta cordes, estar treballant sense cordes és més complicat per als treballadors i quan el material s’ha de traslladar”. Unes especificitats que fan de filtre per escollir el personal que pot assumir aquest tipus de tasques. El denominador comú és l’exigència física. “És una feina especialitzada que no pot fer tothom, s’ha de poder penjar d’una corda i les condicions són dures, és molt física i no tenim ningú de més de 50 anys, ells mateixos ho deixen abans”, detalla Christophe Bonnet, per afegir que el treballador “ha de fer molta força, hi ha molt soroll, la màquina vibra, ha d’aixecar pesos molt importants per més que s’ajudi amb un helicòpter o una grua, i està sotmès a les inclemències del temps, molta calor a l’estiu i molt fred a l’hivern”. Anàlisi compartida pel director general de Desplom, que insisteix que “no és una feina per a qualsevol, és molt física i s’ha de fer formació interna per usar cordes, per a l’helicòpter, per fer perforacions i muntatge d’estructures metàl·liques, i té una exigència important”.

Particularitats que comporten que “costi molt trobar personal”, segons coincideixen tots els professionals. Tant per les característiques que ha de tenir l’empleat com per la situació del mercat laboral. Leguizamón assegura que “no hi ha personal, és difícil trobar-ne i hi ha poca implicació per la facilitat que tenen els empleats per trobar una altra feina”, una realitat que alerta que “perjudica les empreses perquè fidelitzar el personal és l’ideal, però no et pots veure sotmès a increments salarials constants, és la qualitat de vida la que fidelitza”. De la inestabilitat de les plantilles també es queixa David Martín, propietari de l’empresa Dam de llosats i treballs verticals en façanes, per a instal·lació de canonades i teulades en pendents, que considera “supercomplicat trobar personal, el sector està col·lapsat i els joves no tenen ganes de treballar, duren dos mesos i tampoc hi ha protecció per a les empreses, perquè tu els formes, estàs consumint recursos i en dos anys se’n van a una altra empresa”. La visió del cap d’àrea d’Inaccés és que pateixen les limitacions d’hotels, restauració i la construcció en general, “que no troben gent”, i segons el propietari de Toland, una petita empresa de treballs verticals, Joao Pedro, “no és fàcil trobar gent per treballar que sàpiga alguna cosa de la meva especialitat i en general perquè hi ha molta demanda de feina i no hi ha gent, la gent formada va marxar durant la crisi a França, Espanya i Portugal”.

Sentit comú

Per treballar en vertical és evidentment imprescindible no tenir vertigen i cal, a més, assumir uns riscos especials perquè “pots haver de treballar en un talús de vint o trenta metres”, apunta el cap d’àrea d’Inaccés. Si es prové del món de l’escalada, com és el cas de David Martín, més habilitat es tindrà per fer part de la feina, per treballar amb ancoratges o per instal·lar com fan ells línies de vida, “que és muntar un sistema de seguretat que pot ser temporal o fix per enganxar-se quan faci falta”. No és, però, indispensable l’afició per escalar “perquè es poden fer coses per baix o per dalt i no cal estar sempre penjats”, comenta Joao Pedro, i perquè les empreses donen la formació adequada, de fins a un any, per dominar totes aquestes tècniques i complir els requisits de la normativa de seguretat laboral.

L’objectiu és minimitzar els riscos que “són els inherents a la construcció i en treballs verticals si no es fa prevenció les conseqüències són molt greus, i molt sovint passa per aplicar el sentit comú i prevenir, per exemple, si has de fer baixar roques o vegetació o si hi ha blocs que només de caminar es poden moure” per situar-se en un indret segur i protegit, exposa Christophe Bonnet. Per al propietari de Toland, “és més perillós conduir que fer treballs verticals, s’ha d’estar atent i fer bé les coses”, i des de Desplom l’opinió és que tot i ajustar-se al protocols de seguretat “el risc hi és sempre, ho és caminar per la muntanya o per una tartera perquè si recolzes malament un peu et pots accidentar”. I David Martín manifesta que “la seguretat és sempre important, la nostra i l’aliena, per això s’han de posar tanques als car­rers o fer la feina en una escola durant l’època de vacances”, i especifica que quan es treballa penjat es poden fer un màxim de sis hores i al cap de quatre s’ha de fer un descans.

Estalvi en vertical

Les feines pròpies de treballs verticals de protecció de talussos són costoses per l’especificitat del material que s’empra i de la maquinària que es necessita. Ciro Rafael Leguizamón emfatitza que quan es tracta d’instal·lar malles i barreres dinàmiques per evitar caiguda de blocs “és per protegir persones, infraestructures, carreteres, pilones elèctriques... i hi ha molts riscos naturals i si hi ha un despreniment hi ha danys econòmics col·laterals importants”. Amb l’afegit de l’ús de l’helicòpter, que inicialment encareix l’obra però també permet optimitzar esforços en el transport del material, i “perquè de vegades serveix per portar el personal perquè si no trigaria una hora i mitja a accedir al lloc i quan arribés ja estaria cansats”, indica Bonnet.

En ocasions, però, optar per la modalitat vertical permet fer preus més competitius. Hi ha neteges que si es fan amb cordes permeten eliminar la contractació d’una grua o haver de tallar un carrer, explica David Martín, que sosté que “no es paga bé, no està prou reconegut”, i amb la demanda que ell ha detectat “no dona per sobreviure, són treballs puntuals i per això també fem treballs en alçada als llosats”. Dam ha executat tasques com la instal·lació dels LED de Caldea penjats pels 86 metres de la torre i també s’ha encarregat de la neteja dels vidres, “una feina que requereix molt de temps i molts recursos perquè trigues un mes a fer-la tota” i que ara han renunciat a fer.

Perquè pintar façanes, fer reformes sense trepitjar teules, treballs despenjant-se per un celobert o neteges en llocs on ni arriba una grua ni es pot instal·lar una bastida reclamen també els especialistes en treballs verticals. A l’empresa Avança és el mètode utilitzat per fer neteja de forats d’ascensors. Per exemple, “si són de vidre el treballador puja al sostre de la caixa de l’ascensor amb un tècnic i es va netejant baixant a poc a poc, s’enganxen les cordes a la part de dalt de la barana”, descriu Seve Quintairos, gestora de serveis de l’empresa, que assenyala que l’exigència per als empleats en aquest cas no és gaire específica, ho pot fer la majoria de la gent i el que és necessari és que sàpiga portar l’arnès.

Element de seguretat que també han de dur els operaris quan fan neteges de façanes amb la grua que tenen de 17 metres que pot cobrir, com han fet recentment a Prat de la Creu, el servei demanat per rentar la cara a un edifici de sis plantes. La representant d’Avança comenta que “la persona que hi ha a la cistella de la grua netejant ha de portar l’arnès per si passa alguna cosa i està formada per saber que no ha de treure el cos i com ha de desplaçar-se amb l’arnès”.

“Obres maques"

El cap d’àrea d’Inaccés subratlla que fer treballs verticals a Andor­ra té un atractiu especial “perquè la geografia que té fa que es facin obres maques, és un repte, són un tipus d’obres com n’hi ha poques a Europa”, i recorda les proteccions que van instal·lar a la solana d’Andorra la Vella després que hi hagués uns despreniments que van obligar a desallotjar els veïns uns dies. Visió coincident amb la del director general de Desplom, que destaca l’obra de protecció de la Cabeca, “la més important que s’ha fet a Andorra, amb una barrera d’un quilòmetre de longitud per minimitzar que hi pugui haver el mínim indici de risc”, perquè asse­nyala que la gent interpreta que s’instal·len proteccions “perquè hi ha un risc imminent i no és per això, és en previsió del que pugui passar, per l’històric del lloc, pel pendent o pel tipus de roca”, entre d’altres factors.