Al cor de la natura

Les travesses de muntanya han requerit tradicionalment un espai guardat on els excursionistes puguin passar la nit abans d’emprendre l’etapa següent. Aquests espais, els refugis, necessiten una figura perquè la simbiosi entre alpinistes i naturalesa segueixi funcionant. Aquests són els guardes i el fil conductor de la seva feina és l’estima per la muntanya. “El fet de poder viure fora de la societat, tot i formar-ne part, durant una temporada m’agrada. Viure de la muntanya i transmetre el que sento per ella a la gent m’omple molt”, relata Margaret Baró, que guarda el refugi del Comapedrosa des de fa vint-i-sis anys. “Sempre he estat lligat a la vida de muntanya i ara ho faig d’una manera diferent”, explica Alain Arias, director del refugi de l’Illa. “Vaig voler transformar la meva passió, la muntanya, en el meu mitjà de vida i el meu objectiu des de petit va ser poder portar un refugi”, recorda Roger Fer­rer, el qual es passa els mesos d’estiu guardant el refugi de Juclà amb la seva família. “Quan va sortir l’edicte vam veure l’oportunitat de poder tenir una feina al cor de la natura, no ens hi vam poder negar”, explica Carme Botargues, que gestiona de la mà de la seva amiga Nerea Barrenchea el refugi de Sorteny des de desembre del 2013.

Aquesta passió, asseguren, és la que fa suportar la duresa de la feina de guarda de refugi. “Quan es pensa en el dia del guarda per fora pot semblar molt bonic i romàntic, però per dintre hi ha una realitat i es diu sacrifici”, matisa Roger Ferrer. “És molt sacrificat, sobretot a l’hivern, perquè com que treballem amb producte fresc s’ha de pujar a l’esquena. A l’estiu ho podem acostar amb el Jeep”, afegeix la Carme. “Físicament és cansat quan hi ha molta feina, perquè a més es una tasca polifacètica, no només has de portejar, sinó que arregles bateries i tot allò que es pugui espatllar t’ho fas tu sol”, diu Margaret Baró. “És un treball 24 hores rere 24 hores i no pots demanar un dia lliure. Et deus al refugi”, afegeix el guarda de Juclà.

No obstant això, es tracta d’una feina estacional, no només perquè dos dels quatre refugis guardats romanen oberts durant l’hivern, sinó per l’afluència de gent. A l’hivern la muntanya sembla tenir menys vida, però els guardes s’encarreguen que hi continuï havent un espai on poder fer nit o prendre una beguda per continuar la ruta d’esquí de munta­nya o raquetes. “Nosaltres només obrim els divendres i els caps de setmana, però això no significa que durant la resta de la setmana no treballem. Ens dediquem a pujar a l’esquena els queviures necessaris per quan venen els excursionistes i quan ha caigut una nevada i no ha passat ningú hem d’anar obrint-nos camí amb el pes a sobre”, relata la guarda del refugi de Sorteny. En canvi, el refugi de l’Illa, gestionat per Grandvalira, obre els 365 de l’any. “Nos­altres tenim dos guardes que s’hi estan durant 15 dies seguits sense baixar”, explica Alain Arias, el director del refugi.

Els mesos de novembre a gener són els més durs per als guardes, segons relaten. “Hi ha dies que no veus passar ningú, però tu has de mantenir el refugi obert: nevi, plogui o faci un vent espantós”, matisa Carme Botargues. “A partir de febrer es va animant”, afegeix. “L’any passat durant la temporada d’hivern hi va haver prop de 1.000 pernoctacions. A l’estiu creixen exponencialment fins arribar a 3.500”, explica Alain Arias. Els guardes asseguren que no solament varia el nombre de persones que passen pels refugis durant els mesos d’hivern, sinó les seves característiques. “És un client més muntanyenc, no tot­hom s’atreveix a desplaçar-se a la muntanya durant la temporada hivernal”, assegura Alain Arias. “Normalment són mitges pensions de gent que vol fer travessa i fer sortides d’skimo. Tenim al dar­rere el pic de l’Estanyol i la zona del Forn, que són itineraris per fer esquí de muntanya o raquetes de neu. Aquest és el tipus de client que sol venir”, hi afegeix Carme Botargues.

Per contra, a l’estiu els guardes des de fa uns anys han registrat un augment de les pernoctacions. “La muntanya s’ha posat de moda, fa quinze anys no es veia tanta gent a les valls”, relata Roger Ferrer. “Si fa 26 anys hi hagués hagut tanta freqüència de pas al refugi no hauria aguantat, perquè és molt cansat físicament”, assegura Margaret Baró. “L’any passat durant els primers vint dies d’agost teníem una mitjana de 25 persones per nit”, explica Alain Arias. “Com que tenim el Coronallacs, l’Alta ruta pirenaica i el Bucle francès que passen pel nostre refugi, l’afluència de gent és constant. A més, s’afegeix el factor que estem a prop de la carretera i hi ha els que s’aturen a fer un beure perquè han anat als estanys”, relata la guarda del refugi de Sorteny.

Aquest increment de la gent que surt a la muntanya també ha suposat un canvi en el tipus de públic que passa pels refugis durant la temporada estival. “Canvia molt perquè el desplaçament és molt més fàcil i no necessites tant material. Nosaltres acollim tant el muntanyenc tradicional com qui surt per desconnectar de la ciutat”, explica el director del refugi de l’Illa. “A l’hivern hi ha una major selecció perquè la gran massa de gent va a esquiar, en canvi ara a l’estiu és molt fort, veus cada personatge que et quedes de pedra. No són conscients del que fan. A l’hivern no es massifica tant, suposo”, lamenta la guarda del refugi del Comapedrosa. “No és que s’hagi perdut l’essència, però sí que ha canviat el concepte de sortir a la munta­nya. La gent ara té uns altres objectius, s’entrena molt més, busca resultats i vol anar molt més lleugera”, assegura Roger Ferrer. “Ara hi ha també qui puja en helicòpter i després fa la baixada a peu. És una altra manera de ser a la muntanya”, hi afegeix Alain Arias. “Les facilitats actuals han obert la muntanya a tothom, per a bé o per a mal”, sentencia Carme Botargues.

Aquest ampli ventall de públic que passa per les muntanyes del país ha fet que coexisteixin dos tipus de refugis guardats. D’una banda, aquells que guarden l’essència del muntanyisme tradicional. “Nosaltres com a guardes som una mica com fets a l’antiga. Mantenim la filosofia tradicional dels refus de muntanya. No volem perdre aquesta essència i deixar ben clar que no som un hotel a la muntanya”, sentencia Roger Ferrer. Aquest savoir faire el segueixen els refugis guardats del Comapedrosa, Sorteny i Juclà. “Nosaltres abans d’estar al refugi vam passar per molts altres i vam veure diversos tipus de gestió. Volíem poder donar producte fresc i casolà i allunyar-nos de les conserves, donar una qualitat diferent. Encara que això suposés un esforç físic superior”, explica la guarda del refugi de Sorteny. “Soc crítica amb els refugis que no permeten el pícnic, perquè no hauríem de ser com un hotel. Dalt de la muntanya som tots iguals”, afegeix Margaret Baró.

El refugi de l’Illa, però, trenca amb aquesta estètica tradicional dels refugis guardats i obre les portes a un tipus de públic “més selecte”. “Nosaltres el portem a una categoria superior del que s’entén per refugi de muntanya”, explica Alain Arias. “Si veus els personatges del refugi, el 75% venen de la ciutat per passar una estada a la muntanya. Nosaltres obrim l’espai a aquells que volen desconnectar uns dies a la muntanya d’una manera diferent”, afegeix el director del refugi de l’Illa. On arriben clients de diverses tipologies i tant a peu com amb motos de neu a l’hivern o helicòpter. “Jo penso que el refugi de mitjons penjats ja ha passat. Crec que els negocis dels refugis s’han de dirigir cap aquesta filosofia per poder-nos obrir a més gent”, hi afegeix.

Tot i el diferent tipus de gent que passa per les instal·lacions, els guardes asseguren que la seva tasca és la mateixa. “El que fem és vetllar pel refugi i per tots els clients que passen per aquí, vinguin de fer la Transpirinenca o de fer un tomb pels estanys”, relata la guarda del refugi de Sorteny. “Nosaltres fem el servei, atenem i després rebem dels excursionistes, quan ens reconeixen la nostra feina. Molts no pujarien si no hi fóssim. Som els qui els rebem al cor de la muntanya”, assegura l’encarregada del refugi del Comapedrosa. Però sigui quina sigui la filosofia de negoci, els guardes ho tenen clar. La implicació ha de ser la mateixa. “Dos guardes es passen quinze dies seguits aquí a dalt i després descansen quinze dies més i tornen a començar. Així, inclús, sense previsió que hi vingui ningú. És una feina molt sacrificada”, explica el director de l’Illa. “Hi ha molts moments que estàs sol al refugi i t’ha d’agradar, has de sentir-t’hi a gust. Però tot i això hi ha moments que paguen aquesta soledat, com quan veus passar les estacions. Com la neu es fon, floreixen els plantes, o el moment en què les muntanyes es tenyeixen de vermell a l’albada. No tenen preu les sensacions que vius”, sentencia Margaret Baró.