Trencaments cordials

Ajuntar-se és molt difícil, però separar-se ho és més”, assegura la Meritxell, “perquè de l’amor a l’odi jo diria que no hi ha un pas, hi ha una línia”, hi afegeix el Josep. Els protagonistes de la reflexió, amb noms ficticis, es van separar després d’un matrimoni de vint anys gràcies a un procés de mediació que va fer possible que la ruptura que arribava amb “tensió i conflicte” s’hagi convertit en una relació d’exparella “bona, amb bon rotllo, que podem anar a fer una cervesa junts i parlar del que calgui i anar a l’una amb la nostra filla”. Els dos atribueixen la transformació a la tasca del Servei d’Atenció i Mediació prop de l’administració de Justícia que Govern ofereix a la Batllia perquè “van fer que el conflicte no arribés a més”.

Loli Terrón i Eva Bosch són les dues mediadores que fan les sessions amb les parelles que volen dissoldre la unió per aconseguir que surtin amb un document consensuat pels dos afectats que fixa els detalls de la separació, que si hi ha fills es focalitza al seu voltant, “i amb una relació cordial, parlant-se, evidentment no vivim tota la relació a fora, però aquí poden arribar a prendre acords, a parlar cordialment, a riure inclús, pràcticament el cent per cent”, indica Loli Terrón. Casats i no casats, amb fills i sense fills, recorren al servei per evitar un litigi i assolir un acord en el repartiment de les propietats o per decidir qui marxa de casa, “que tal com està l’habitatge genera un conflicte per veure qui es queda i qui se’n va”, apunta Eva Bosch, i en cas que tinguin fills fixar com es fa la guarda i custòdia i establir la pensió. Un assumpte que necessita mediació i reflexió dels pares, “i els recomanem fer l’exercici de pensar el que necessita el seu fill i el que gasta, que comptin les despeses i surt una mensualitat, i s’emporten sorpreses perquè un pensava que gastava més o que gasta més del que creia perquè de l’economia familiar sempre se n’ocupa un més que l’altre”, exposa la mediadora. I amb la realitat que “no és el mateix una unitat que per separat i que cadascú s’haurà de fer càrrec de la meitat de les despeses” i que hi ha afectació familiar. “Separar-se és car, no has tingut mai problemes econòmics i de cop no arribes i amb això també has de viure”, raona la Meritxell.

A la mediació s’arriba “pel boca-orella, un veí, un amic o un familiar que coneix el servei i està content de com li ha anat”, o per gent que demana a la Batllia si hi ha un servei per fer una separació. El punt de partida per iniciar el procés és una conversa amb els dos implicats, encara que la iniciativa del trencament i de demanar la mediació correspongui a un, “perquè és molt important transmetre la informació conjuntament als dos, que la tinguin de primera mà i les preguntes o els dubtes es plantegin al moment”, destaca Eva Bosch, i se’ls explica que “és voluntari i que provin la mediació perquè no perden res i pensem que guanyen molt, i si durant el procés no volen continuar no hi ha cap problema”, apunta la companya. Les dades demostren que molt poques de les parelles abandonen durant el procediment. De les 193 parelles que va atendre el servei l’any passat 163 van iniciar el procés i les estadístiques d’exercicis anteriors revelen un índex d’abandó encara inferior. I quan es deixa el procés iniciat les mediadores tanquen el dossier “i hi ha plena confidencialitat, i el que els dos han exposat aquí a l’altre voluntàriament no es fa servir com a causa de litigi, perquè nosaltres som neutrals i no hi participem com a part de ningú, i seria la paraula d’un contra la de l’altre com en qualsevol conflicte. Aquí es tanca l’expedient i comencen la via que ells vulguin”, ressalta Bosch.

“CADASCÚ CAP A UN COSTAT”

La situació de les parelles que recorren a la mediació va des de “les que no es miren a la cara i seuen cadascú cap a un costat, les que venen aparentment amb bona relació i n’hi ha que tenen una relació molt cordial”, especifica Terrón, i de vegades l’escenari canvia de seguida perquè els que semblava que no tenien enfrontaments “a mesura que vas avançant surten els conflictes i això els ho diem molt, que els conflictes han de sortir. No perquè se’n quedin amagats funcionaran millor i un dels motius és que si surten els podem ajudar a fer que es dissolguin i aprenguin a autogestionar-los, perquè al llarg dels anys hi ha molts canvis i porten conflictes i han de seguir traient-los i parlant”, incideixen les dues professionals.

Ho reviuen el Josep i la Meritxell, que van arribar “bastant enfrontats perquè jo venia del diagnòstic d’una malaltia un any abans, no veia la necessitat de separar-me i em vaig sentir molt malament”, narra ella. L’ara exmarit argumenta que “veia que la convivència a casa no era cor­recta i vaig donar el pas perquè no podíem estar com estàvem”, i subratlla que situacions com aquesta acaben provocant en les parelles “odi, retrets, rancúnia, el ‘tu m’has fet’, i n’hi havia per les dues parts, en una separació no es lliura ningú”. Per això, la primera intervenció de la mediadora va ser per “fer-me veure que no podia obligar ningú a estar amb mi, no vol i no vol, i ho has d’assimilar i entendre que no et pots capficar ‘que, horror, fixa’t el que m’ha fet’, i ella m’ho va fer veure des de fora i és molt important aquesta opinió”, rememora la Meritxell. I hi afegeix que van ser capaços d’evolucionar des de fer-se retrets fins a comprendre que “el que ha sigut, ha sigut, i punt, i s’ha de fer borrón y cuenta nueva”.

La metodologia de la mediació per emmarcar la nova relació en trencar-se la convivència és fer preguntes perquè la parella abordi tot el que vol resoldre amb referències tan pràctiques com qui s’ocupa, per exemple, de tallar els cabells als fills, “perquè vegin que encara que estiguin separats la responsabilitat de parentalitat la segueixen tenint, i que moltes vegades les parelles tenen delegades les funcions, i la part que sempre feia un ara l’hauran d’aprendre els dos”, comenta Eva Bosch. I especifica que a més han d’entendre que encara que l’altre no ho faci de la mateixa manera “no passa res, mentre es faci és correcte i que cadascú té dret a fer-ho diferent”.

Les responsabilitats sobre els fills sempre provoquen “tensió perquè un pensa que se n’ha ocupat molt i l’altre poc, i qui n’ha fet més té por que l’altre se’n desentengui o no ho faci bé”, exposa Bosch, i per això la mediació se centra en els nens quan n’hi ha i en el que els va millor a ells en tots els àmbits. Des de qui es queda a casa a prioritzar que pugui mantenir el col·legi i la parròquia “perquè després que els pares se separin separar-lo dels amics i dels mestres no li va gens bé”, i intentem que pactin “les qüestions importants i que haurien de fer per igual, però la resta cadascú ha de poder fer-la a la seva manera, no podem pretendre que l’altre ho faci igual”, afirma Loli Terrón. I sempre s’intenta rescatar tot el que feia la família i que es pot mantenir, com ara que els porti o els reculli el mateix progenitor que abans a l’escola, “perquè el nen pugui continuar conservant tant el pare com la mare en tots els moments del dia”.

PARES DE TOTA LA VIDA

Les mediadores emfatitzen que mai “no els direm el que han de fer, els orientem, per exemple, perquè informin els fills perquè no ho visquin de manera traumàtica, que és important que diguin que se separen de forma conjunta i donin el mateix missatge”, coincideixen les dues professionals, que asseguren que intenten potenciar la relació cordial entre els pares “i els passem el missatge que se separen com a parella però no com a pares, perquè els fills els necessitaran tota la vida, no tenen cap culpa de la separació i mentre millor ho visqui la parella, millor ho portaran els fills”. I perquè la relació sigui bona i l’acord sigui factible “cadascú haurà de cedir una miqueta, tant el pare com la mare pel bé dels nens i no pel que millor em vingui a mi, sinó al meu fill”, apunta Eva Bosch, i no hi ha premisses estàndards a seguir. “El model l’han de pactar ells, no hi ha un universal de gestionar perquè cada família és diferent i hem de trobar amb el que ells poden funcionar de la millor manera”, precisa la mediadora, i les converses que mantenen serveixen per “fer-los acompanyament, mitjançar en una posició molt neutral intentant que tot sigui el més equitatiu possible i sobretot vetllant per l’interès superior de l’infant”, rebla Terrón.

Àmbit en el qual entra la decisió de compartir o no la custòdia, una opció a l’alça en els últims tres anys tot i que no sempre és possible. “S’ha de mirar en detall perquè de vegades no encaixa” perquè s’aconsella que si es comparteix el fill passi almenys una setmana a cada domicili “per donar-li estabilitat”, subratlla Loli Terrón, i “aquí es viu del comerç i la gent treballa fins molt tard i no és que no vulgui el pare, és que la situació no ho permet”, al·lega. O per complicacions com l’habitatge “perquè si marxa a compartir pis amb algú no pot estar fent guarda i custòdia una setmana si no té una habitació per al fill”.

Situació que propicia que algunes parelles proposin continuar juntes “com a companys de pis i no ho recomanem perquè porta conflictes i amb els fills perquè no són parella però són amics i no ho poden entendre”, destaquen les mediadores, que recorden que la Llei del matrimoni estableix que “si fas una separació legal has de fer una separació de convivència”. Circumstància, però, que no és incompatible a celebrar l’aniversari o la comunió plegats “perquè és una funció de pare”, detalla Bosch, i fins i tot és recomanable “sempre que els nens estiguin vivint la situació bé i que tinguin molt clar que no tornaran a estar junts”, afirma Terrón.

PARAR PER REFLEXIONAR

Un dels avantatges que les parelles troben a Mediació és expressar-se sense censura en un espai “dedicat només a això perquè al domicili és on han conviscut, potser hi ha els fills, hi ha interferències com si vas a un bar o a un restaurant”, i com que l’escenari és de “tensió i de malestar mai no escoltes l’altra part com si ho diem nosaltres, que reformulem el que diu aquesta part i l’altra és com si ho escoltés per primera vegada”. Perquè l’ingredient que no falta mai són els retrets. “Necessiten dir-ho almenys una vegada i els deixem que ho facin, però si continua i continua hem d’anar reconduint i aturant perquè ens quedaríem encallats i per això hi ha mediacions que duren molt, perquè necessiten pactar la part emocional i demanar-se explicacions”, explica Loli Terrón. Aquelles jornades les recorda bé la Meritxell, “quan hi havia molt conflicte ho deixàvem i tornàvem un altre dia”, però el que havien parlat servia per reflexionar “perquè els diem això els anava malament doncs queda enrere i pensin una cosa diferent. A vegades va bé exterioritzar el que no funcionava per pensar una altra manera de fer-ho”, ressalta Eva Bosch, amb afegits com ara que un dels implicats tingui una nova parella “i això ja és així, ha passat i s’ha d’encaixar amb els fills”.

La intervenció de les mediadores acaba després d’entre quatre i deu sessions d’una hora, quan la parella tanca l’acord que valida un batlle i un fiscal, si hi ha fills, i es converteix per sentència en el conveni de separació “amb un model que fixen els dos que coneixen la família, que poden ar­ribar a solucions més bones i positives”. La Meritxell i el Josep coincideixen que “és molt difícil” passar de ser parella a estar separats i ser amics amb bon rotllo “i vam passar un any dur, de cop tot no és fantàstic, sempre queda alguna cosa, tot té un procés i és important que els dos ho entenguin i posar-te al lloc de l’altre”, i afirmen que “estem millor separats” per fer front plegats als conflictes sorgits amb l’adolescència de la nena, que els ha portat a tornar al servei per fer custòdia compartida.

La parella considera que una separació “és traumàtica i un fracàs d’alguna manera”, mentre que Loli Terrón estima que “causa un xoc, un canvi de vida, i és una ruptura de plans de futur perquè tenies unes expectatives amb la parella, d’estar junts, i es trenquen, hi ha molt sentiments pel mig i costa”. I encara que a Mediació han viscut alguna reconciliació “la majoria tornen a fer la separació”, conclouen les professionals.