La tradició del jovent

Les tradicions sempre han estat un bé preuat de tot país, ciutat o poble. Un tret diferencial que dona una personalitat única als llocs, i Escaldes-Engordany ha demostrat saber-les conservar, en concret l’elecció de la pubilla i l’hereu del poble. “El 48è any de pubillatge s’ha celebrat gràcies als joves, ells són els que permeten que aquesta tradició es conservi”, assegura la responsable del pubillatge, Jennifer Puig. El pavelló del Prat del Roure va acollir la proclamació de la pubilla, dama d’honor, hereu, pubilleta i hereuet 2019-2020. Uns càrrecs que permeten representar Escaldes-Engordany i el Principat arreu de Catalunya durant dos anys, mantenir contactes i fer actes de presència en diferents poblacions d’Andorra. L’elecció d’aquestes posicions honorífiques segueix unes pautes i un procés de selecció on tots els candidats han d’afrontar diferents proves el mateix dia de la celebració i el dia anterior es fa un petit assaig amb tots els aspirants, on expliquen les seves aficions i el motiu pel qual es volen presentar. Onze candidats es van apuntar per poder ser escollits com a representants del poble, dels quals dues noies per ocupar el càrrec de pubilla, un a hereu, sis a pubilleta i dos a hereuet. “Abans d’escollir els guanyadors i guanyadores, aquests han de passar tres proves en el cas dels grans, i dues en el dels petits”, diu Jennifer Puig, que va ser dama d’honor del 2012 al 2014. Els candidats a pubilla i hereu han de realitzar un examen de deu preguntes sobre cultura general d’Escaldes-Engordany i Andorra que es fa a la biblioteca comunal de la parròquia, en què entren qüestions sobre els consellers del comú, els monuments històrics, dates concretes de la parròquia i el Principat i també han d’escriure una redacció. “La prova no l’he trobat gaire difícil, la part més complicada ha estat la dels consellers i abans de fer-la, només m’he mirat una mica els monuments”, comenta en Max Capdevila, de 16 anys, l’únic candidat a hereu i coronat com a tal. Una situació semblant a l’escollida pubilla 2019-2020 Carolina Llorens, de 18 anys, que explica que “no he trobat l’examen difícil. Abans de venir només m’he mirat una mica els pics, però estic una mica nerviosa per l’examen oral”. L’avaluació verbal és la segona fase que han de complir tant els aspirants grans com els petits. Davant el jurat, els candidats han de respondre a una sèrie de preguntes relacionades amb la parròquia i el Principat, i posteriorment van a dinar amb els avaluadors. “En aquesta part valorem sobretot la simpatia, la desimboltura, el respecte, la discreció i el saber estar, ja que quan es vagi a altres pobles o ciutats trobem que és important la fluïdesa i l’actitud que tenen en parlar”, assegura la responsable del pubillatge i membre del jurat.

El procés de selecció s’ha mantingut molt fidel als seus inicis, ja que a les primeres edicions també hi havia un jurat que decidia l’elecció de la pubilla, i “es valorava que fos culta i per poder ser candidata s’havia de tenir 20 o 21 anys”, deia el fundador del nomenament de la pubilla, Manel Tudó, al llibre del cinquantè aniversari de la Unió Pro-Turisme d’Escaldes-Engordany (UPT). L’edat que es requereix ara per ser pubilla, dama d’honor i hereu és d’entre 16 i 25 anys, i per ser pubilleta i hereuet, d’entre set i deu anys. En Gerard Cadena, president de la Unió Pro-Turisme entre el 1978 i el 1982, també va ser un dels precursors en l’elecció de la pubilla i indicava, al recull d’entrevistes als presidents de la UPT, que “vam treballar amb la comissió de festes de Sabadell, que és amb la que teníem més lligams gràcies a un membre que venia aquí de l’entitat de Foment de les Tradicions Catalanes. Anava per tot Catalunya i vam fer el que ja feien allà: un examen a les candidates per provar les seves aptituds; no n’hi havia prou de tenir bona presència”. En l’avaluació “comptaven molt els coneixements de la cultura del país, era important que sabessin explicar les particularitats de la nostra ter­ra allà on les portàvem”, comentava l’actual president de la CEA.

Motivacions per participar

L’impuls que es necessita per presentar-se a aquesta elecció acostuma a estar relacionat amb el fet que des de sempre s’ha mostrat interès per la tradició i/o hi ha hagut un vincle familiar, com és el cas de la nova pubilleta, la Naiara Garcia, de 9 anys, que explica que “vaig acceptar apuntar-m’hi perquè els meus pares es van conèixer durant el pubillatge i vull viure la mateixa experiència que la meva mare, que va ser pubilla”. A més, també té moltes ganes de representar Escaldes i les seves tradicions arreu de Catalu­nya. L’hereuet 2019-2020, Esteve Graell, també es va animar perquè li feia il·lusió representar la parròquia i “per viure l’experiència única que suposa anar a diferents pobles a explicar les tradicions tan boniques que tenim”, diu. En aquestes edats, els pares també juguen un paper important per engrescar els fills i explicar-los sobre què va el pubillatge, com amb l’Arnau Aguilar, el candidat a hereuet no escollit. La seva mare, la Montse Galiano, i el seu pare, en Jesús Aguilar, van ser els que li van proposar d’apuntar-s’hi. “Ens vam assabentar del pubillatge durant les carrosses de Reis, li ho vam comentar i li va agradar, li va fer molta il·lusió. S’imaginava com seria ser hereuet, pujar a carrosses i conèixer els altres pobles. Ho vam fer també perquè creiem que s’han de conservar les tradicions. Volem que s’ho passi bé”, asseguren els pares del candidat.

Entre els més grans, Max Capdevila indica que s’hi va presentar per “no perdre la tradició d’Escaldes, ja que des de sempre amb la família hem estat relacionats amb la Unió Pro-Turisme. Des de petit ho segueixo, ho volia fer i era una espina que em volia treure”. El nou hereu des de ben jove que està lligat a la cultura d’Andorra i dels Països Catalans, ja que fa temps que balla jotes i balls tradicionals amb l’Esbart Santa Anna. “El fet de visitar pobles, representar Andorra i conèixer gent de fora m’ha engrescat, també, a presentar-m’hi”, diu el noi, de 16 anys. Intentar-ho vàries vegades i ser fidel any rere any a la tradició és el cas de l’Imma Rodríguez, la nova dama d’honor. La jove de 18 anys és el tercer any que es presenta al pubillatge. Ho va fer una vegada per a pubilleta, on va ser escollida, i aquesta ha estat la segona per a pubilla, l’anterior va ser l’edició passada, la 2017-2018. “Vull veure i viure l’experiència des d’un altre punt de vista. Quan ets pubilleta t’ho prens una mica més com un joc, però com a pubilla ho sents més fort, és més responsabilitat i tens un ventall més gran de tradicions i gent de Catalunya”, diu. La dama d’honor, en cas que la pubilla no pugui anar a un acte o en una data concreta, hi assisteix en substitució, i les persones que hagin estat pubilla o hereu no poden tornar a presentar-s’hi, però si s’ha estat dama d’honor i/o pubilleta o hereuet sí que es permet tornar a ser candidat per als càr­recs dels grans. La Carolina Llorens, la nova pubilla, que pren el relleu de la Jessica del Pozo, apunta que s’hi va inscriure “per tradició familiar, perquè estimo la parròquia d’on soc, per fomentar les tradicions i perquè és una experiència que t’enriqueix”. Llorens és estudiant de dret de primer any a Tolosa i com el nou hereu té la passió dels balls tradicionals. La representant d’Escaldes-Engordany i Andorra descriu el fet de ser pubilla “com un honor indescriptible per a algú que estima les arrels i Escaldes”, i destaca que “el nostre pubillatge ha deixat el llistó molt alt”.

La participació en el pubillatge, però, no passa pel millor moment. Resulta difícil trobar nous joves interessats a conservar la tradició, ja que cada vegada és més complicat trobar candidates i candidats als càrrecs dels més grans. De fet, al pubillatge 2017-2018 no hi va haver cap representant per ser hereu, però sis noies més que aquesta edició van lluitar per ser escollides pubilla. “Els petits és més fàcil que s’hi apuntin perquè tenen més ganes i els fa més il·lusió, però amb els grans per un tema d’edat i etapa d’adolescència costa més engrescar-los i que s’hi presentin”, comenta la Jennifer Puig. Per intentar convèncer i fer arribar la tradició a més gent, la responsable del pubillatge assegura que “vam fer xer­rades a les escoles, campanyes via Instagram, Facebook i pel car­rer amb cartells per difondre la tradició i que la gent s’hi apuntés”. El primer any que es va celebrar l’elecció de la pubilla també “s’hi van presentar poques candidates perquè era com una cosa nova, ho veien una mica com la figura de la miss, i no era això. Havia de ser una noia que representés el poble, que tingués bona presència, sí, però que fos culta, que reunís unes altres condicions diferents de les d’una miss i al cap de dos o tres anys se’n van presentar més i vam arribar a reunir quinze candidates”, indicava Tudó, que va ser president, entre el 1973 i 1975, de la UPT. Davant d’aquesta situació, en què cada vegada és més difícil trobar candidats i candidates per ocupar els càrrecs de pubilla i sobretot d’hereu, “s’està mirant d’eixamplar el pubillatge a totes les parròquies per poder tenir més gent i més representants”, explica la Jennifer Puig.

La història del pubillatge

L’inici de la tradició va molt lligada a Catalunya, ja que va ser gràcies al contacte amb la gent de la cultura catalana que el 1971 es va inaugurar el pubillatge. “Això de nomenar una pubilla ho vam fer perquè unes persones de Reus van contactar amb nosaltres i ens van explicar com ho feien ells, en vam estar parlant i ens va semblar una bona idea”, deia Manel Tudó. Des d’aquell any, la tradició s’ha anat celebrant de manera contínua i la primera pubilla va ser Manolita Crespo, la primera pubilleta, Sandra Ribolleada, el 1995, i el primer hereu, Eduard Álvarez, el 2004.

La relació amb Catalunya segueix vigent, ja que en l’edició celebrada i organitzada per la Unió Pro-Turisme d’Escaldes-Engordany hi van assistir moltes pubilles, dames d’honor, hereus, pubilletes i hereuets de diferents llocs de Catalunya i representants d’institucions lligades a la cultura com la Casa Catalana de Saragossa, el Foment de les Tradicions Catalanes i el Cercle Català de Madrid. Una connexió que permet mantenir els vincles que van fer néixer una tradició que aguanta any rere any.