Dependents a casa

L’escaldenca E. F. té 47 anys i de la nit al dia va perdre totalment la visió. A més, recentment s’ha fet una cirurgia a l’espatlla que li impedeix moure el braç i dur a terme tasques quotidianes com rentar-se els cabells, així que des de l’octubre passat va decidir sol·licitar el servei d’atenció a domicili (SAD). “Les noies del servei m’ajuden amb la higiene corporal, em preparen alguna cosa per menjar o m’acompa­nyen a anar a algun lloc. Jo no tenia cap problema de visió i és com si, de la nit al dia, m’haguessin tallat les cames. M’he vist a les fosques d’un dia a l’altre i l’adaptació és molt dura”, explica. Les professionals la visiten una hora al dia i, a banda d’ajudar-la a fer les tasques de la llar, també li procuren companyia i suport emocional. “M’estic intentant adaptar al màxim a la situació que m’ha caigut a sobre i tirar la meva vida endavant, perquè la vida no para. El millor d’aquest servei és el fet que venen aquí, m’escolten i em donen ànims. De veritat, si no fos per la meva família i per les treballadores del servei d’atenció a domicili crec que hauria entrat en una depressió de cavall”, relata sincera l’escaldenca.

El SAD és un servei que va néixer amb l’objectiu de mantenir i potenciar al màxim l’autonomia dels individus que, per raó de dependència o discapacitat, necessiten suport, segons explica Montserrat Gil, cap d’àrea de Serveis Sociosanitaris. Aquest els dona assistència quotidiana, millora la qualitat de vida i normalitza la situació dels usuaris del servei i les seves famílies, afavorint la conciliació de la vida familiar diària. Laia Sánchez, professional d’aquesta assistència a la zona d’Encamp, exposa les tasques que duen a terme dia a dia amb els seus usuaris: “La nostra feina consisteix a acompanyar la gent que ho necessita en les seves tasques diàries, ja sigui aixecar-los del llit, la higiene personal, estimular la seva mobilitat, ajudar a fer àpats, acompanyament als serveis mèdics, supervisió de la medicació, gestions del dia a dia o simplement companyia o passejos.” La feina d’aquest col·lectiu, segons indica, ajuda que aquestes persones puguin deixar l’hospital o evitar la residència i passar el major temps possible a les seves llars amb la família, tot el temps que es pugui.

Actualment el servei està atenent 180 usuaris (126 dones i 54 homes) i, per fer-ho, compta amb 33 professionals, dividides per zones. La cap d’àrea presenta el perfil d’usuaris que requereixen aquests serveis. “La franja d’edat més nombrosa és la compresa entre els 85 a 89 anys. Aquest usuari té més dificultats a domicili, té major necessitat d’atenció i de suport per a la realització de les activitats bàsiques de la vida diària”, manifesta. Gil agrega que les principals malalties són la demència i/o l’Alzheimer, que suposen el 12,2% del total, les patologies cardiovasculars, que representen l’11,1%, els traumatismes (8,33%) i els malalts pal·liatius (8,8%).

La filla d’un matrimoni d’Ordino explica que “la meva mare té 84 anys i pateix Parkinson des de fa 14 anys. El meu pare en té 86 i fins ara era qui la cuidava, però darrerament ella ha empitjorat i necessitava ajuda. Algú que estigués amb ella i que així ell pogués aprofitar aquesta estona per anar a comprar i a fer encàrrecs”. La filla relata que la parella és bastant autònoma i que la mare el que necessita és acompanyament, “ella els explica i ensenya coses, van de passeig... Quan les professionals marxen de casa, la meva mare és una altra persona, està contenta. El millor del servei és la qualitat humana, són gent molt amable que fan molt bé la seva feina i tracten la meva mare com una flor”. Ella, però, explica que la responsabilitat de tenir cura de gent gran és una situació complexa de portar: “Tenir gent gran a casa és molt complicat, és com tenir una nena, a vegades. Sempre estic amb el mòbil al costat per si hi ha alguna urgència, a vegades la meva mare té grans atacs d’ansietat i només es calma si anem allà a parlar amb ella.” Així doncs, poder comptar amb aquesta assistència fa que “ens puguem relaxar durant una estona i deixem que siguin elles qui se n’ocupin”.

Laia Sánchez opina que tenen un paper essencial en el suport a les famílies com a servei de respir, “nosaltres anem a casa de l’usuari i el cuidador principal és el propi familiar. Quan arribem nosaltres ell marxa per fer les seves coses de manera relaxada i així alleugerim la seva càrrega i la tensió que té per cuidar la persona”. La tècnica relata que les famílies solen cuidar molt bé l’usuari i que aprenen els uns dels altres: “A mesura que s’hi troben van aprenent i també aprenen de nos­altres, així com nosaltres aprenem d’ells. Es com un trencaclosques que anem encaixant entre tots. Però sí que és veritat que un cuidador familiar necessita aquesta descàrrega, estant tant de temps amb aquesta persona carrega molt.”

A. S., una altra tècnica del servei, afegeix que el paper emocional que duen a terme és clau: “Quan la família no pot estar amb l’usuari ens demana de saber com el veiem i com evoluciona, ets tu la seva via de comunicació. Una persona que és pal·liativa li costa molt parlar de la mort amb familiars i amb algú extern com nosaltres és més fàcil.” Lídia Castro, treballadora a la zona d’Andorra la Vella, narra alguns casos de suport psicològic: “Hi ha una usuària, que ja té uns 92 anys, que pràcticament només l’anem a passejar. És més un recolzament emocional a nivell d’escoltar-la, parlar perquè se li ha mort el marit fa poc i està una mica depressiva. Com que els fills treballen necessita algú que estigui al seu costat i l’acompanyi.” També explica la situació complexa d’un matrimoni gran on han d’atendre els dos: “Tenim un usuari amb un perfil una mica complicat perquè pateix d’Alzheimer avançat i alhora de càncer terminal. Viu amb la dona i ella no ho acaba d’assumir, així que està molt depressiva i també mirem d’ajudar-la a ella.” Un servei integral que té en compte el benestar de les persones en diversos àmbits.

CADA VEGADA MÉS JOVES

El mes de juliol del 2017 es va fer el traspàs de competències per part dels comuns i del programa d’atenció domiciliària del SAAS a Govern “per tal d’ampliar el servei a totes les parròquies amb igualtat de condicions, segons exposa Gil. Les treballadores del SAD, en general, valoren positivament aquest canvi. Sánchez manifesta que “se’ns va preguntar si volíem fer el traspàs i si hi va haver aquest canvi és perquè totes vam acceptar-lo. Tant les responsables directes, com el ministre i la secretària d’Estat han estat al nostre costat i han solucionat les nostres demandes. De fet, gràcies a la unificació del SAD tenim un nou model d’atenció domiciliària”. A. S., treballadora de la zona d’Escaldes-Engordany, creu que el canvi ha estat per millorar: “Quan estàvem al comú el perfil d’usuari era sempre gent gran i, des que estem a Govern, hem ampliat el ventall d’usuaris i cada vegada tenim gent més jove. Jo he sortit guanyant amb el canvi de competències, econòmicament, em paguen les formacions, estic aprenent amb un perfil diferent i ara tinc més vacances.”

El SAD treballa per atendre nous perfils d’usuaris, com ara persones més joves, amb discapacitats temporals o famílies amb dificultats per atendre els fills. La tècnica exposa el cas d’una usuària jove amb autisme: “A banda de fer-li la higiene realitzo tasques educatives. Tenim unes pautes i ens ajuden les treballadores del centre on està ella i, a vegades, venen amb nosaltres per fer-nos reforç i ens ensenyen tècniques per poder ajudar millor la noia.”

Una feina dura de portar però que les treballadores qualifiquen d’agraïda. Sánchez indica que veu com “la tasca que realitzes amb esforç serveix tant per a l’usuari com per als familiars, i omple molt. És clar que t’ha d’agradar la feina perquè és dura, acompanyes persones durant cert temps i al final acaben marxant. És dur perquè els agafes afecte, però a la nostra feina ja se sap això i ja ens preparen per a aquestes situacions”. Castro opina que és una feina diferent i amb un vessant clarament vocacional: “A mi d’aquesta feina m’agrada tot, però potser el que més m’agrada és anar de domicili en domicili, no estar tancat dins d’un lloc, com en una residència, que és molt més rutinari. Cada casa és una situació diferent. És una feina totalment vocacional, en l’àmbit psicològic és bastant cansat i molt difícil de portar.” La professional creu que els ensenyen prou bé a les formacions per aprendre a posar límits i no continuar pensant en els usuaris al sortir de la feina. “La veritat és que jo no m’emporto aquestes coses a casa, no se si és perquè ja estic acostumada o perquè soc així, però si t’emportessis els casos fora de la feina no viuries. Sí que és veritat que a vegades marxes pensant algun tipus d’estratègia per intentar que l’endemà puguis dirigir millor la situació.” A. S. s’hi afegeix explicant que el que més la motiva d’aquesta feina és “el tracte amb la gent, cada persona és un món i has d’estar allà per saber per què actua com actua, que t’expliquin les seves històries i que et deixin entrar en el seu món, és una feina molt humana i propera”. Una usuària de Santa Coloma de 58 anys explica les bondats de les tècniques: “El millor d’aquest servei és el tracte, que les noies són molt maques i que, quan jo vaig caure de la bici es van organitzar molt bé per aixecar del llit el meu marit, que té esclerosi múltiple. Són un suport vital que ajuda moltes famílies a sortir de situacions que són molt limitades.” Castro valora positivament la tasca i l’organització del SAD i creu que en un futur acabarà esdevenint una usuària: “El servei que oferim està molt bé, és molt complet, i com a futura usuària que crec que seré, ho agrairé. Influeix molt a l’hora d’evitar una degeneració de la malaltia el fet d’estar a casa i mantenir el teu entorn. No és el mateix que estar en una residència.” Estar en contacte amb l’entorn proper, gaudir de la companyia d’amics i familiars i de la comoditat de la llar són factors que repercuteixen positivament en el benestar de l’usuari.

UNA FEINA FEIXUGA

És un treball difícil de portar psicològicament, però, ho és també en l’àmbit físic? “Potser no és tan complicat físicament com treballar en una residència, però si et toquen casos que són dependents i voluminosos és feixuc. Tenim casos amb esclerosi múltiple que són difícils de moure. En aquesta feina has de tenir molta cura amb tu mateix, sobretot amb l’esquena i les cervicals, és un treball que desgasta”, diu Castro. Per contrapartida, Sánchez indica que tenen material tècnic que les ajuda amb les tasques més pesades, “tenim un banc d’ajudes tècniques que ens proporciona tot el material que necessitem: grues, llits articulats... i sempre anem dues treballadores a cada casa per alleugerir les càr­regues. Rebem formacions també per saber com fer bé la nostra feina sense carregar-nos”. També detalla que no s’han d’endur diàriament el material, sinó que es queda a casa de l’usuari per qüestions d’eficiència.

La cap d’àrea de Serveis Sociosanitaris presenta què cal fer per poder ser usuari del servei d’atenció a domicili: “L’únic que cal fer és posar-se en contacte amb el nostre servei al telèfon 874 848, on se l’informarà del servei i es farà una visita a domicili” per tal de valorar totes les seves necessitats i el grau de dependència que té. Un cop realitzades totes les valoracions, l’equip dona resposta a la demanda i s’inicia el servei, tot plegat en un període màxim de 48 hores, segons afirma la cap, que afegeix que “en els casos d’urgència, la coordinadora del SAD, acompanyada d’una treballadora familiar, es desplaça al domicili familiar per iniciar el servei el mateix dia”.

El cost de l’assistència és de 9 euros l’hora, tot i que hi ha una ajuda per a tota aquella gent que no pot assumir el cost. “Se li valora la situació econòmica i se li adapta el cost del servei a les seves necessitats. Cap usuari n’ha deixat de gaudir per no poder assumir el seu cost econòmic.” De fet, la usuària E. F. afirma que no paga el servei atès que li ha estat reconegut el 98% de discapacitat per la CASS i un 89% per la Conava: “Estic intentant aprendre a llegir en braille per veure si en un futur puc treballar, però actualment sense visió no puc. Amb la meva pensió no puc fer gaire cosa i el Conava complementa aquesta pensió dins el salari mínim. Si hagués de pagar el SAD no podria”.