Els joves del setè art

Hollywood, grans estrelles i produccions espectaculars. Quan es parla de cinema moltes vegades la primera imatge que ve al cap és algun d’aquests conceptes, però la realitat per a la majoria de professionals de l’audiovisual és ben diferent. Fer-se un lloc a la indústria internacional és un somni per a molts joves que comencen perseguint una passió i lluitant per no perdre la il·lusió. “Tots els mons són complicats però és difícil viure d’això, sobretot aquí, a Andorra. Hi va haver una temporada que vaig poder però se’m va acabar ràpid”, comenta Nil Forcada, que amb només 26 anys ja ha creat i dirigit el llargmetratge Estigia i ara ha començat Pròfugs, que es rodarà íntegrament al país. “M’agradaria fer el que faig però que em paguessin per fer-ho en lloc d’haver de posar-hi jo els diners. Si fos a l’inrevés seria ideal perquè podria dedicar-hi més hores”, diu. Ser director de cinema no és simplement haver creat una obra i saber plasmar els continguts que es tenen al cap i sobta que, tot i rebre diversos reconeixements en el món audiovisual, noms coneguts de cineastes del país no es puguin dedicar plenament a la seva passió. Álvaro Rodríguez ha dirigit els curtmetratges Wolves i Le Blizzard, amb els quals ha aconseguit dues nominacions al Festival internacional de cinema fantàstic de Catalunya, que se celebra des de fa cinquanta anys a Sitges i és un dels més prestigiosos en l’àmbit internacional. Tot i així, actualment treballa com a monitor de lleure. “Per a mi un director de cinema és aquell que s’hi pot dedicar plenament. He estudiat direcció i, per tant, el que faig és dirigir, però no em considero un director perquè no puc viure d’això”, comenta Rodríguez, de 28 anys.

Un dels inconvenients que es troben tots els joves que volen estudiar cinema i audiovisuals és que s’han de traslladar a Espanya o França, i molts troben oportunitats que els fan quedar-se a l’estranger. És el cas de Laia Ateca, directora d’art de 34 anys que des de l’inici ha hagut de desenvolupar-se professionalment fora del país. “Segueixo veient molt difícil treballar com a directora artística a Andorra”, comenta. Tot i la seva joventut compta amb un currículum espectacular. La primera experiència professional al cinema va ser amb Woody Allen, ja que va participar en l’equip d’art de Vicky, Cristina, Barcelona. “Ho recordo molt estressant perquè era la meva primera vegada però ara ho comparo amb altres directors i la percepció és totalment diferent. A les cinc de la tarda acabàvem de rodar. Allen ho fa per plaer, no ha de demostrar res a ningú. El cinema és una extensió a la seva vida i no pateix”, argumenta. Des d’aleshores ha estat nominada als Premis Gaudí per Quien te cantarà, ha estat guanyadora de l’UKMVA pel videoclip Phoenix i ha treballat en pel·lícules, publicitat i vídeos musicals d’artistes com Rosalía o Keane, i en la direcció artística de Medellín, cançó de Madonna i Maluma que ja s’ha fet viral.

El talent hi és, però el principal problema que troben tots aquests joves és que no tenen opcions per desenvolupar-se a Andorra. “La meva idea és marxar a final d’aquest any a Espanya, començar a treballar en sèries i pel·lícules, i anar pujant, que és el que s’ha de fer”, comenta Álvaro Rodríguez. Però aleshores, per què no es potencia la indústria cinematogràfica? “Si Andorra tingués un volum a l’any de dues, tres o quatre produccions, com quan va arribar Fèlix o Nieve Negra, que durant dos mesos donen feina, faria que gent d’aquí es dediqués a l’audiovisual, però és molt complicat perquè no hi ha aquesta indústria i en aquest punt o fem el salt o ens quedarem igual. Aquí tots hem de treballar de coses diferents”, explica Hèctor Mas, director del Festival Ull Nu.

MANCA D’ACCESSIBILITAT

Andorra es considera un lloc privilegiat per gravar gràcies a l’entorn i els paisatges que ofereix, ja que compta amb localitzacions rurals i cosmopolites sense grans desplaçaments. Però el gran problema de traslladar un rodatge a terres andorranes és la logística, sobretot en els permisos duaners. “Ens trobem moltes dificultats perquè aquí no hi ha proveïdors per llogar la il·luminació, el mobiliari per als decorats, etcètera, i l’accés del material al país és difícil pel tema de duana. Potser s’hauria de trobar una manera de posar-ho més fàcil amb algun conveni o acord per facilitar que pugui proliferar la producció audiovisual a Andorra”, explica Paula Peña, productora barcelonina que ha treballat al país amb Le Blizzard i el teaser de la sèrie Brujas. “Crec que amb l’auge del digital i el cost que tenen les càmeres d’ara la indústria s’està democratitzant molt i més gent pot fer coses senzilles. No cal tenir un gran equip de rodatge per fer una pel·lícula o un videoclip”, afegeix Ateca. En l’àmbit nacional, la manca de personal qualificat és un dels altres motius perquè les productores s’ho pensen dues vegades abans de gravar al país. “Com que aquí no hi ha indústria els caps d’equips i els professionals andorrans marxen a fora i si després vols fer un rodatge els has de fer pujar d’Espanya o baixar de França i això suposa una dificultat afegida”, detalla Mas.

El preu d’un projecte varia en funció de la durada, el material que es necessiti o el nombre de persones que calen per formar l’equip, entre d’altres. “Hi ha llargmetratges que es fan amb 5.000 o 6.000 euros i que tenen una qualitat tècnica força bona i, en canvi, també pots trobar curts de 150.000 euros”, explica Forcada. Per això, el finançament és un dels punts clau en la producció d’un projecte audiovisual. “Amb el curt de l’Álvaro ens hem trobat que entitats privades ens van donar la mà i això és d’agrair. A Espanya és molt més difícil i jo, personalment, no m’hi he trobat mai”, afegeix Peña. Les subvencions de Govern també són un respir per als joves creadors. Actualment, el ministeri de Cultura ha publicat una convocatòria per donar un ajut especial de 100.000 euros per a la preparació o producció d’un llargmetratge amb la finalitat de potenciar el sector. “També cal dir que estem molt acostumats al fet que se’ns ha de subvencionar tot i tampoc hauria de ser així”, comenta Rodríguez.

UN COP DE MÀ

La promoció és fonamental per al desenvolupament de la indústria cinematogràfica i per a la difusió de les obres dels creadors, sobretot per a aquells que són novells. El Festival Ull Nu és l’únic esdeveniment que es realitza al país amb aquest objectiu i és un bé molt preuat pels cineastes andor­rans. “Cada any tenim propostes andorranes i en rebem alguna de qualitat. Per tant és senyal que es van fent coses, tot i que encara en podríem fer més”, afirma Hèctor Mas. Enguany, l’esdeveniment ha rebut més de 400 propostes de les quals 35 són llargmetratges, una modalitat que van inaugurar l’edició passada. “Hem de tenir en compte que sent opera prima, de menors de 35 anys i del que anomenem territori Pirineus, no està gens malament. Confirma que l’aposta és encertada i que cada vegada hi ha més gent que s’atreveix a fer el salt i llançar-se a la piscina”, comenta Mas. El festival presenta novetats cada edició per tal d’actualitzar-se i respondre a la realitat audiovisual. Enguany la principal aposta és sortir al carrer amb instal·lacions i activitats a l’aire lliure. “L’Ull Nu està fent molt bona feina i si sortís algun festival més seria fantàstic. Tot el que es faci és boníssim. Et permeten veure un ventall d’opcions molt interessants i anima a fer produccions pròpies”, comenta Laia Ateca.

Una opció plantejada per a la promoció de la indústria és la pluralitat d’esdeveniments. “Si n’hi hagués més serien benvinguts. Nosaltres estem disposats a col·laborar amb altres propostes d’aquest tipus”, comenta Mas. Però en un país petit també hi ha professionals que pensen que la creació de nous esdeveniments no seria beneficiosa. “No en necessitem més. S’ha de donar suport al que existeix. Ull Nu serà el referent que li pertoca quan hagi complert quinze o més edicions, com és natural. El que tampoc es pot fer és un festival amb estrelles de Hollywood en què s’inverteixin tres milions d’euros. És un error segur”, diu Rodríguez. L’afluència i l’interès del públic pels festivals de cinema també és un dels altres motius pels quals alguns professionals creuen que no calen més esdeveniments d’aquest tipus. “Primer ha d’anar creixent la indústria perquè es creï aquesta necessitat d’anar a un festival. Crec que Andorra està una mica adormit en aquest sentit. Penso que primer seria més interessant consolidar aquesta indústria i fer créixer la necessitat perquè no acabi morint”, explica Paula Peña. Una difusió que també es fa per les xarxes socials però que en cap cas és sinònim d’èxit. “Potser de les 300 persones que s’han assabentat que has fet una pel·lícula només la veuen 20”, apunta Forcada.

A més a més, a totes les dificultats s’afegeixen les inseguretats que van sortint durant el procés que comporta rodar un curt o un llargmetratge. “Constantment em plantejo si tot aquest esforç val la pena. No m’estic jugant res i a la vegada m’ho estic jugant tot. Però després et seleccionen i veus que sí, que val la pena lluitar”, explica Rodríguez. I és que els joves del setè art, així com succeiria en alguna de les seves produccions, treballen amb fermesa per fer realitat el gran somni i acabar la història amb un final feliç.