Aprenents de pares

Que els fills no venen amb un manual sota el braç és un comentari generalitzat quan s’analitza com se’ls ha d’educar. Com ho és que a la societat actual no són aplicables pautes interioritzades per generacions anteriors i que això complica i preocupa els progenitors. “Els fills viuen una realitat que no té res a veure amb el model i els referents dels pares”, reflexiona la psicòloga Meritxell Camp, que posa l’exemple del que més neguit suscita, l’ús de les noves tecnologies, perquè “els nostres fills en saben més que nosaltres, i com podem controlar quelcom que no dominem?”, assenyala l’especialista responsable d’una de les taules de treball de l’onzena edició de l’Escola de Pares impulsada pels comuns de la Massana i Ordino per atendre les inquietuds de les famílies. Un espai que es converteix “en una taula rodona molt potent perquè es fomenta el diàleg i tothom hi pot aportar els seus dubtes i dificultats, el terapeuta fa de mediador i de formador i ells poden escoltar, parlar i compartir entre si”, remarca el psicòleg Arnau López en una de les sessions, i hi coincideixen els participants perquè “els problemes que et trobes de vegades són de la societat i et donen solucions per arreglar-ho que potser no pen­saves”, opina Enric Sardà, amb una filla de 19 anys i dos bessons de 14. “Tots tenim els mateixos i no ets un bitxo rar i tens un problema tu. A mi m’ha reconfortat”, apunta Eduard Jordi, pare de dos nois, de 13 i 11 anys, i Jesús Car­rau, amb dos adolescents de 13 anys, afirma que amb les converses a les sessions “veig que tampoc fem tan malament les coses, moltes vegades t’adones que amb paraules tècniques és quelcom que fas tu instintivament”.

Eduard Jordi hi afegeix que es va inscriure a les trobades preocupat per les noves tecnologies, “perquè em feia la sensació que deixàvem de fer coses en família i volia veure com es pot regular”, i valora que ha pogut comprovar “que feia moltes coses que ara sé que són eines i aquí et recolzen. N’hi ha moltes de noves que et poden servir en el dia a dia i d’altres que depenent del caràcter serà molt difícil que les apliquis”. I es refereix a intentar rebaixar la tensió en cas d’una discussió “perquè ja m’agradaria a mi de vegades frenar, però quan realment tens una situació que puja de to és molt difícil començar a ser assertiu, a no cridar. Hi ha dies que no pots més però si tens l’eina, saps que t’has d’autoregular i n’ets més conscient”, i explica que adquirir el que els professionals anomenen estratègies “canvia la teva manera d’actuar. No vol dir que deixis de cridar però si abans cridaves tres dies ara potser només en cridaràs un”.

I és que Meritxell Camp aposta per “desdramatitzar” la relació amb els fills, per la qual cosa els especialistes “veiem que hem d’empoderar els pares perquè moltes coses són de sentit comú”. Comenta l’especialista que els progenitors cerquen “recomanacions” amb l’assessorament perquè en moltes ocasions “pensen que van més perduts del que van i quan t’expliquen com actuen veus que s’infravaloren, perquè una cosa és el que diu el manual i una altra adaptar-lo a la realitat”. Una situació que l’especialista en teràpia familiar atribueix a “les expectatives, que són que no ens hem d’equivocar i hem de ser estupends i no és així, ens hem d’equivocar”. Anàlisi que repeteix per als enfrontaments perquè “s’ha d’entendre que el conflicte no és dramàtic, un petit conflicte és natural i no ens podem frustrar perquè el fill s’enfadi, perquè és normal que s’enfadi i de vegades no sabem gestionar que ens porti la contrària”, i en aquests casos els professionals apel·len al comportament dels pares perquè és un model per als fills. La psicòloga especifica que “si perds els papers no demanis que reaccionin amb calma. Els adolescents estan en edat de provocació, busquen els límits i si mossegues l’ham l’hem liada, i en lloc de veure un drama hem de veure un repte”.

“De vegades ens supera la situació i ens interessa que el fill s’autoreguli però jo també”, destaca Arnau López, alhora que incideix que “parlem que portem una vida tan boja com a pares que no tenim temps de parar i pensar, i a vegades fem servir el mateix model amb els fills, que és et porto aquí i que no tinguis temps ni de respirar, i quan aprenc a autoregular-me, a escoltar les meves emocions?”. El psicòleg avança que la resposta dels progenitors és: “I com ho faig si no dono per a més?” I emfatitza que no s’ha d’entendre “com una crítica, és aquest model que ens implica la societat de gaudir de la vida i de les relacions socials i a la vegada ser productiu i funcional”.

Anna Rodríguez, mare de dos adolescents de 13 anys, reconeix que “els dic que van d’una pantalla a l’altra perquè deixen Fortnite i se’n van a veure un vídeo de Fortnite i nosaltres fem el mateix, anem del mòbil a l’iPad i si no a l’ordinador”, i planteja la necessitat “de trobar moments que puguis parlar”. Perquè la comunicació amb els fills és un altre repte familiar. López recorda que es poden compartir experiències familiars en les quals no cal parlar i considera “normal que els adolescents no tinguin ganes d’explicar-te les coses, i si volem que siguin autònoms cal un acte simbòlic de dir: ‘Ets el pitjor pare del món’”, i recomana fer servir “sempre un llenguatge constructiu, mai un llenguatge acusador”. Els progenitors coincideixen que després d’una discussió els queda un mal regust que dura hores “i que no serveix de res estar-ho rumiant”, especifica el psicòleg. Fins i tot pot quedar ajornada la resolució del conflicte per a més tard i troben que costa tornar a recuperar la comunicació amb els fills perquè ells no restableixen la normalitat. L’especialista precisa que no sempre han de trencar la barrera els pares “perquè et fiques en posició de vulnerabilitat i de vegades han de cedir ells”, i subratlla que aquests comportaments estan motivats perquè “els adolescents estan construint-se i necessiten que algú els vegi i els validi, necessiten reconeixement i regulació”.

DISCREPÀNCIES DE PARELLA

Una regulació que els professionals recalquen que ha de partir de normes fixes “perquè no són canviants. La vida no funciona així, no és que avui puc anar a 180 per l’autopista i no em multen i demà sí. La norma ha de ser estable i si en fico una i soc incoherent perdo credibilitat, els nens necessiten una estructura estable, que s’aguanti”. Encara, però, pot aparèixer un element discordant que incrementa la complexitat de l’educació a casa quan pare i mare no comparteixen la visió sobre el que s’ha de fer. Una de les mares considera “important que els fills vegin que els pares poden pensar diferent”, però el psicòleg alerta que “està molt bé que hi hagi riquesa d’opinions però hi ha d’haver una decisió, els dos anar a l’una”, perquè l’experiència demostra que les discrepàncies obren un forat sobre les normes a complir que els fills no desaprofiten. “Els pares tenen estils diferents però han de tenir uns criteris bàsics, s’han de pactar en privat. De vegades els atabalem perquè els diem coses diferents”, sosté Meritxell Camp.

Un progenitor que vol que puguin sortir de marxa als 14 anys i l’altre diu que fins als 18 no hi ha res a fer; o un que prioritza que a les deu s’ha d’estar dormint mentre que l’altre veu més important que l’hora de descans es retardi si és per acabar de fer els deures. Situacions quotidianes a les llars que Arnau López adverteix que representen “una situació complicada, tens un problema estructural, hi ha estructura jeràrquica dels dos però si hi ha forats els aprofiten: s’ha de buscar una línia intermèdia”, i proposa fer una divisió de tasques parentals i que cadascú decideixi en determinats àmbits sense que l’altre responsable familiar qüestioni el plantejament.

Una altra variant que no es pot oblidar en l’educació familiar segons els professionals és l’atenció personalitzada a cada nen. Camp insisteix que “és important tenir grans criteris però com ho apliques és diferent, les regles són per a tothom però s’hi pot arribar de diferent manera”, i els recursos que s’han fet servir per a un fill poden no ser aplicables a un altre, motiu pel qual López argumenta que “s’han de buscar estratègies molt adaptades perquè els nens tenen les personalitats molt marcades i són molt únics”. La manera de fer que s’emmotlla a cada nen és igual d’important per als especialistes que tenir en compte que no convé establir dogmes inflexibles per solucionar els problemes.

El psicòleg defensa que “no sempre els conflictes s’han de resoldre igual” i posa l’exemple que una petició del fill es respongui amb una negativa “si crides però si em vens la moto potser soc flexible”, o emprar el recurs de prendre la iniciativa en una qüestió “i anar cedint perquè llavors és més difícil que el nen es fiqui en posició rígida”. En la mateixa línia ressalta com a pauta per mantenir la disciplina desitjada a casa que han de quedar clars els límits “i que tinguin conseqüències coherents, que es mantenen en el temps i que s’ajusten a criteris de proporcionalitat”, o fins i tot pactar amb els fills quina conseqüència ha de tenir un determinat comportament. Arnau López aconsella que hi ha d’haver persistència en els càstigs “que tots els germans passin pel mateix i jugar amb premis i càstigs, no fer massa reforç positiu i no ser massa dictadors” com a estratègies parentals, i assegura que “com més recursos els puguem oferir més els empoderarem per a la vida encara que a casa no demanem tant”.

CONNECTAR AMB LES EMOCIONS

Una estratègia recomanada pels psicòlegs és ficar-se en el lloc de l’altre i els pares corroboren que és molt eficaç per provocar la reflexió i el canvi d’actitud dels fills. El consell d’aplicar l’empatia es concreta a “fer-los veure com em sento de malament perquè algú no ha complert les seves obligacions”, i Anna Rodríguez rebla que “quan els parlem des del jo se senten malament” pel que hagi succeït. Un escenari que es produeix “perquè es connecta amb les seves emocions”, segons López, que situa “la comunicació com a pilar de tota relació i si hem discutit, cridat i mentit vol dir que hi ha comunicació i que la relació s’autoregularà”, amb l’afegit de “l’escolta activa que significa que t’he tingut en compte”.

Essencial per alimentar i millorar la relació pares-fills és trobar punts en comú i activitats per compartir. Arnau López remarca que “s’han d’aprofitar al màxim les coses en què el fill es mostra col·laboratiu”, i adverteix que “si jo estic baix d’energia és difícil que els fills s’imbueixen de ganes de fer coses”. Meritxell Camp al·lega que un element clau és que “treballem moltes hores fora de casa i això angoixa els pares, per això el missatge és més qualitat que quantitat i s’ha de trobar temps per fer coses amb ells”. Hi inclou que aprenguin a compartir des de fer les tasques de casa a tot “perquè no fem fills responsables si són receptors de tot i no els impliquem”.

L’aposta dels pares com a experiències compartides gratificants són els viatges. Enric Sardà relata que “un viatge és important perquè tens més relació de la que pensaves, és també la preparació, hi col·laboren i una vegada ets allà tens més temps per estar amb ells. Fa uns anys que ho fem i ens va molt bé com a família”, i Jesús Carrau rememora desplaçaments per portar els fills a jugar a futbol, “on hi ha deu minuts que són al·lucinants els inputs que t’arriben, soc feliç, de cop els agafa una rampa i et comencen a explicar coses i dius: m’ha donat informació de tres mesos enrere, és brutal”. Vivències de les quals López conclou que “al final de la vida les coses que valoro no són els iPads, ni els viatges, són les relacions que has viscut. No és tant el viatge, sinó la meva experiència, com em sento”.

Els pares coincideixen que aquestes reflexions que sorgeixen assistint a una escola de pares són elements que els ajuden a reaccionar “davant situacions noves que sempre van sortint i ni et plantejaves”, una àmplia diversitat de variables que Enric Sardà entén que es donen “perquè és tan diferent la joventut que vam tenir nosaltres i la que tenen ells que hi ha coses que no t’esperes”. Amb les tecnologies com a eix primordial perquè amb “els mòbils, les tauletes, les xarxes socials, els pares se senten una mica perduts”, constata la psicòloga, i amb famílies de preadolescents i adolescents com a principals usuaris, “perquè a partir dels 12 anys són més crítics i volen més fer prevaldre la seva voluntat”, i amb el condicionant que “venim d’una societat d’un model parental molt més restrictiu i tal com anem la societat és més oberta, i per a nosaltres és un canvi i estem evolucionant amb ells però no arribarem pas al que fan ells”, assevera Jesús Carrau.

Meritxell Camp encoratja els progenitors perquè “els fills els hem de gaudir, no patir”, i recalca que per l’experiència en sessions amb pares i en teràpia familiar ha detectat que posar les dificultats amb els fills en comú “mostra que potser tenen més recursos del que pensen” per educar-los.