Recuperar-se a casa

El temps és un bé molt preuat i l’estrès que pot generar el treball, les dificultats de trobar moments per moure’s de casa i la fatiga del dia a dia fa que els tractaments a domicili vagin a més, com és el cas de la fisioteràpia. “Vaig decidir optar per anar a casa dels pacients a fer-los la rehabilitació per la discreció que la gent demana i també per la comoditat que els comporta. Quan sortien del centre, alguns ho feien tocats estèticament, com ara despentinats, i a més ofereix una millor flexibilitat horària per a ells”, explica la fisioterapeuta Mireia Cuminal, que fa sis anys que es dedica a aquest tipus d’activitat. Una professió que, com diu la degana del Col·legi de Fisioterapeutes, Edith Rascagneres, “està molt coberta, es cobreix amb molta rapidesa i a més hi ha el sistema de la Creu Roja per desplaçar-los al centre”. Rascagneres assegura que el principal avantatge que ofereix aquest servei a les cases “és la comoditat, ja que en casos com un politraumatisme, quan la persona està allitada, amb una deficiència cognitiva, està acabada d’operar, té algun traumatisme a les extremitats o es troba en par­ròquies allunyades i els familiars no poden transportar-la, nosaltres ens desplacem”. Uns beneficis que també comparteix la fisioterapeuta S. B., que afirma que “molta gent gran té dificultats per desplaçar-se, hi ha riscos de caiguda, problemes neurològics o no es veuen capaços d’agafar el transport o estan fràgils, aleshores nosaltres fem amb ells exercicis respiratoris, de tonificació i funcionals per evitar tants ingressos a l’hospital”.

El desplaçament és un tema important, no només per a la gent gran, sinó per a d’altres persones que o bé no tenen bons horaris o viuen a parròquies altes, com la Marta Panadero, que és de Canillo. “Vaig tenir un problema al turmell i vaig buscar algun físio que em pogués ajudar venint a casa per fer el tractament perquè per temes d’horari, desplaçament, de no agafar el cotxe, el cost de la benzina i un pàrquing, m’és molt més flexible organitzar-m’ho des de casa, on han vingut a fer la sessió a les nou de la nit”, indica la dona, de 46 anys.

Al llarg de la setmana, es realitzen entre dues i tres sessions per evitar recaigudes i entrar en una residència, i els pacients quasi mai demanen només una visita a domicili, ja que la gran majoria repeteix i s’acostuma a marcar una periodicitat setmanal o mensual, “excepte en casos molt puntuals d’algun turista en un hotel que demana els serveis únicament per a aquell dia”, afegeix Rascagneres. Des del col·legi asseguren que aquest servei s’ofereix de manera puntual i s’acostuma a fer abans d’anar a un centre o també és un pas posterior d’una rehabilitació per després acabar la recuperació en un lloc específic.

El punt primordial que s’ha de seguir abans d’iniciar una fisioteràpia a domicili és que sempre és el metge qui recepta el tractament, no és una elecció del pacient ni del Col·legi de Fisioterapeutes. Una vegada el metge fa la prescripció, la CASS ha d’aprovar les sessions i el preu és el mateix que si es va a un centre més l’afegit del desplaçament establert, que és de 8,57 euros per sessió. “Moltes vegades s’ha d’anar a par­ròquies altes i moltes vegades és complicat trobar aparcament, sobretot a l’hivern”, expliquen des del col·legi. Per una altra banda, la Mireia Cuminal, en treballar d’una manera més privada, estableix uns costos una mica diferents que els de l’entitat i en funció de la proximitat del pacient són més o menys cars pel seu desplaçament.

El perfil dels pacients és força variat, però normalment la gent gran és qui més sol·licita el servei de rehabilitació a domicili i també persones que han patit caigudes, que porten una pròtesi de maluc, que pateixen problemes neurològics i politraumatismes. S. B. indica que la gran majoria de pacients que té són persones d’edat avançada, però també interactua amb un altre públic, perquè “treballo amb gent jove que ha patit politraumatismes, que viu en un pis sense ascensor, i treballem amb aquesta gent perquè pugui baixar les escales i millorar la seva mobilitat. També tinc gent amb pròtesi de maluc i amb problemes d’accessibilitat a casa, fins al punt que no pot baixar per l’escala”.

La Mireia Cuminal, però, en treballar d’una manera més privada i no tant via el col·legi, té una varietat més gran de pacients, ja que comenta que “no tinc un nínxol concret, sinó que en tinc de diversos àmbits, com ara nens i nenes petits, gent gran [però no gaire], pares, mares i esportistes”. I si per temes d’horaris anar a casa dels pacients és força complicat per quadrar les agendes hi ha alternatives. “També tinc els casos de gent com ara advocats, dependents de botigues o personal d’agències de viatges, que com que no tenen horaris em desplaço cap a la seva feina, a les seves oficines o botigues, i allà fem el tractament.” Un dels seus pacients és l’Antonio Picart, de 75 anys, que té una hèrnia lumbar que li provoca ciàtica. “Mai havia anat a un centre i des de fa uns tres anys estic en mans de la Mireia amb aquests tractaments. Després de tot aquest temps i de l’experiència amb aquest servei prefereixo que vinguin a casa perquè és molt més còmode. Fem una sessió d’una hora per setmana i realitzem tot tipus d’exercicis. Em va molt bé i també he notat millores al llarg d’aquests anys”, explica Picart.

RELACIÓ AMB ELS PACIENTS

Els vincles que s’estableixen entre el professional i el pacient, i fins i tot amb la família, són molt propers i es crea una relació molt intensa, ja que “es genera molta confiança, una connexió molt maca”, explica S. B. Però aquesta relació també comporta situacions difícils perquè si la persona empitjora “ho sentim molt més personal i a vegades si s’ha de comunicar que ha d’ingressar a una residència perquè no et pot funcionar i no té símptomes de millora, és força dur tant d’assimilar-ho com de dir-li al pacient i a la família”, assegura la fisioterapeuta. Una proximitat que també comparteix Cuminal, que destaca que “la cosa més important és que la persona es deixa anar més, s’obre més, et revela coses i la confiança creix. En estar a casa es troba molt més còmoda i oberta a parlar de qualsevol cosa i perd la por. L’estat emocional és millor, apropes vincles, et dona més pistes sobre allò que li passa i el perquè i els resultats són millors”, i remarca que “és molt gratificant el servei i la connexió que estableixes amb el pacient i la persona t’ho agraeix”. Una situació que es veu reflectida amb la B. V., de tretze anys. La jove, que pateix una hemiparèsia de tota la part esquerra del cos de naixement i fa dues sessions setmanals, assegura que “m’agrada que la fisioterapeuta vingui a casa perquè és més còmode, no has de sortir del domicili, podem jugar, podem cridar, puc anar en pijama. M’agrada molt que vingui perquè m’és molt útil i és personalitzat, em va genial i m’ho passo molt bé”. Tot i aquest vincle, Edith Rascagneres destaca que “en ser tractaments llargs es creen més lligams de proximitat tant amb el pacient com amb la seva família, però hi ha la mateixa relació i la mateixa professionalitat que si és realitzés en un centre”, i remarca que tot i aquest vincle “respectem el codi deontològic de no oferiment de coses diferents del sou”.

En ser gent gran o persones joves la majoria de pacients, normalment sempre hi ha familiars que els acompanyen durant les sessions. “Ells han d’obrir la porta, ens ajuden i tot alguns cops, no ens molesta gens la seva presència i valoren molt el nostre treball”, diu S. B. La degana opina igual, ja que indica que ”quan trobem que hi ha més gent a casa no passa res, no ens afecta, perquè en una consulta alguns cops també hi ha familiars, com el cas dels pares quan el fill o filla va a la sessió, o parelles que estan dins del despatx”.

ORGANITZACIÓ

Una vegada ja es té la petició del metge, si la persona decideix posar-se en contacte amb l’entitat, quadrar els horaris i escollir quin professional va a una casa o a una altra s’escull des del col·legi, que és qui selecciona i envia el o la fisioterapeuta més adient per a aquella persona per temes de proximitat i d’especificació del dolor o del problema que té. “Tenim certes persones amb possibilitats per fer-ho i quan sabem on, quines disponibilitats horàries tenen, quines són les patologies del pacient, ho organitzem tot”, explica Rascagneres, que també afirma que “tots alguna vegada n’hem fet, de servei a domicili, tenim hores al dia reservades i si a la tarda es té una consulta a una casa, es treballa unes hores del matí i es reserven les de la tarda”. L’horari normalment és de 9.30 a 20.30 hores, per deixar que la persona es llevi amb temps i perquè a la nit pugui reposar. En cas que la persona contacti amb un físio via privada, el professional acostuma a informar el col·legi del pacient que atén, del que té i de com evoluciona. Quant a l’atenció dels usuaris, Mireia Cuminal assegura que en el seu cas “per demanar hora es necessita una setmana d’antelació normalment”, però sempre hi ha casos diferents. Per exemple amb els esportistes, quan es troben abans d’una cursa “ens ho programem amb temps per veure les sessions i què hem de tractar. Després hi ha aquells pacients i situacions que es programen per a dues setmanes, i els d’urgència, que són els que es fan en un període bastant ràpid. Depenent de la urgència, com que jo conec cada persona, decideixo quan l’atenc, el temps d’atenció depèn de mi”, diu la fisioterapeuta. En el seu cas, com que molts dels pacients que té es posen en contacte amb ella directament, pot escollir amb qui vol treballar, ja que indica que “només atenc gent coneguda o recomanada per algú altre, els desconeguts dels quals no tinc referències no els agafo. Quan vaig començar anava a tots els que em trucaven, però hi havia llocs que no em generaven gaire confiança o no podia treballar en bones condicions”.

Amb aquesta metodologia, l’Antonio Picart es va posar en contacte amb ella perquè “va ser la meva dona qui es va assabentar que la Mireia feia això, vam decidir trucar-la per a una sessió, em va agradar molt i vista l’experiència no aniria a un centre”. Una situació que també comparteix Marta Panadero, que tampoc havia anat a un centre anteriorment i tornaria a repetir que “vinguessin a casa en cas de lesió o un altre problema”.

Aquest vessant de no voler sortir de casa, però, des del col·legi s’intenta que sigui diferent si és possible. “Sempre intentem que vinguin al centre, on tenim molts aparells i recomanem que surtin de casa per trencar l’aïllament, especialment la gent gran.” Mai hem dit que no a ningú, però sí que hem recomanat que surtin de casa per trencar amb la rutina d’estar tancats”, explica la degana del col·legi. S. B. també va en la mateixa línia, ja que assegura que és “millor si surten de casa i se socialitzen. Volem fomentar la seva autonomia i si veiem que es troben millor, baixem al carrer amb crosses i coordinem amb les treballadores socials que no es quedin tancats a casa”.

MATERIAL

A l’hora de treballar amb els pacients, l’ús del material per realitzar els tractaments és indispensable. “Jo m’emporto el material cap a casa seva. Sempre porto la llitera i una motxilla de fundes de llitera, gomes de cabell, guants, vendes, tisores, agulles. En el cas que no conegui el pacient perquè és la primera vegada que l’atenc, porto una maleta grossa i una petita per als clients més fidelitzats, que ja sé què m’he d’emportar i què faré servir”, comenta la Mireia Cuminal. Per un altre costat, S. B. indica que “normalment no acostumo a portar aparells cap a les cases, ens espavilem amb el mobiliari que tenen. En casos concrets, però, portem aparells petits d’electroteràpia. La llitera pot ser un llit, ens adaptem al mobiliari per fer els exercicis de reforç muscular, de peu, genoll, vas buscant què et pot servir. Tot i això, S. B. remarca que “el centre ofereix més comoditats, ja que a les cases sempre hi ha limitacions i el treball és més manual”.

Rascagneres també ho veu d’aquesta manera perquè “anant a domicili ens adaptem als mitjans que tenim, diferents a un centre on hi ha molt més material per poder treballar. Al domicili t’has d’adaptar amb allò que hi ha en una casa com, per exemple, per utilitzar una bossa de gel es fa servir en un bossa de pèsols congelats, que marquem amb un bolígraf vermell no consumir i per fer exercicis d’equilibris utilitzem catifes i coixins”, conclou la degana del col·legi.