Gossos terapèutics

Dintre d’algunes àrees de salut mental sabem que la teràpia assistida amb animals és una eina de suport i treball molt eficaç en un procés terapèutic”, afirma Marta Albert, psicòloga del SAAS al servei de rehabilitació comunitària d’adolescents (SRCA). Canis Grup i ICAP Teràpia realitzen intervencions al país d’aquest tipus amb gossos per millorar la qualitat de vida de les persones que pateixen algun tipus de dificultat. Laura Altimira, fisioterapeuta i directora de Canis Grup, deixa clar que no és un tractament alternatiu, sinó una eina per a la feina que duen a terme els professionals, “no és una teràpia alternativa, ja que no substitueix res, és complementària perquè sempre s’afegeix a la convencional, l’enriqueixen i la fan més potent. Aprofitem el vincle que es crea entre el gos i la persona”, i afegeix que és un facilitador i que això sempre resulta positiu. “A la gent li costa d’entendre que si la feina ja s’està fent, per què es necessita una ajuda? Però és ben senzill: amb ajuda tot és més fàcil.” Núria Sorribes, presidenta d’ICAP Teràpia, exposa quins són els tipus d’usuari que solen requerir l’ajuda d’aquesta activitat complementària: “Ajuda a millorar i a recuperar persones amb diferents problemes, ja sigui de trastorn socioafectiu o conductual, discapacitat intel·lectual o diferents trastorns generalitzats del desenvolupament.” El que fan les tècniques és coordinar-se amb el centre o particular que requereix els seus serveis, saber quins són els objectius que es busquen i es treballa en equip durant diverses sessions per tal d’assolir-los conjuntament. Altimira apunta quin és el seu paper dins la tasca terapèutica: “Dintre de la sessió cadascú té un paper molt determinat: el professional és qui tracta amb els usuaris i qui dirigeix l’activitat, i el meu paper és encarregar-me de guiar el gos per tal d’ajudar-lo a fer la seva feina.” Ambdues professionals coincideixen en el fet que treballar amb gossos dins una teràpia o procés educatiu aporta tres pilars fonamentals: facilitar, reforçar i motivar. Faciliten l’assoliment d’objectius establerts perquè trenquen la rutina o el concepte de tractament amb metges i fan que els usuaris no siguin plenament conscients que estan treballant en pro d’uns beneficis. Reforçar perquè, com que els usuaris volen estar amb el gos, s’esforcen per dur a terme l’activitat proposada i així assolir la fita que se’ls demana. I motivar perquè el fet de tenir un animal a prop relaxa i, quan assoleixen l’objectiu proposat, poden recompensar-lo. Sorribes apunta que, sobretot, el gos aporta treball emocional, “gestió de les emocions, aprendre a millorar l’autoestima i a posar límits. El ca el que fa és canalitzar que la persona estigui motivada, no critica ni fa judicis de valor”, fet que provoca que l’usuari no es frustri quan s’ha equivocat i ho torni a intentar. Les tècniques comparteixen que l’animal crea un ambient relaxat entre els usuaris que fa més fàcils les activitats que proposen els professionals.

EXERCICIS PRÀCTICS

Els gossos de les dues entitats intervenen en sessions de fisioteràpia, logopèdia o tallers educatius. Però, de quina manera intervenen? Mar Peiró, responsable tècnica de l’escola de Meritxell, exposa com han introduït aquesta activitat dins el centre: “Si hi ha hagut un aprenentatge al llarg de la setmana, ho posem en comú amb Canis Grup i es busca de quina manera es pot treballar amb els gossos.” Si amb una persona estan treballant, per exemple, millorar la força de la mà agafant objectes, això després també ho treballa amb l’animal. “Potser està agafant un mocador i ha de fer força perquè no li prengui; l’usuari viu la teràpia amb ell com si fos un joc”, exemplifica. La psicòloga de l’SRCA descriu com es reflecteix aquesta activitat complementària entre els usuaris del centre: “Tractem un tema que preocupi els joves, com l’ansietat o habilitats socials, i la teràpia afavoreix l’expressió de tot això i que es donin suport entre els membres del grup. La figura del gos és un element motivador, de distracció, que afavoreix l’expressió i relaxa molt. Els gossos serveixen de vehicle a través de dinàmiques.” Algunes de les activitats que duen a terme són compartir allò que preocupa els joves escrivint-ho en paperets, els donen a la gossa, que els porta a la terapeuta i ella ho llegeix de manera anònima al grup. La Paula té 15 anys i ha fet tallers de lectura a l’SRCA: “M’agrada molt la sensació de poder que tens quan fas que el gos realitzi alguna habilitat, la part més divertida és fer les coses amb els gossos, estàs més relaxat i distret. El dia que tenim taller, els dimecres, m’alegra el dia. Si deixéssim de fer el taller, el trobaria a faltar.”

La mare d’en Gaël, un nen de 10 anys amb problemes de conducta dins l’escola, ha trobat en la teràpia amb gossos una sortida per al seu fill, qui va visitar tota mena de metges per tal de trobar quin era el seu problema. “El meu fill a l’escola ha pegat, ha mossegat, ha insultat, s’ha encarat amb la professora… Veia que entràvem en una roda i no sabia com sortir-ne, i de cop va aparèixer ICAP Teràpia, que em va dir que el meu fill no tenia cap problema, que l’únic que necessitava era que l’escoltessin i li donessin pautes i estratègies per gestionar tot el que li estava passant per dins.” Manifesta que en Gaël va passar de plorar amb pel·lícules i cançons a no expressar-se com se sentia, va posar una barrera de la nit al dia amb ella, però sembla que això ha canviat gràcies a les dinàmiques: “Fa les sessions amb un nen de la seva classe, que és amb qui més conflictes té, així que ho estan treballant junts. Els tallers l’estan ajudant a exterioritzar les emocions, que és el que jo volia. Jo ara torno a tenir un Gaël que m’explica les coses, que no té por a fer-ho.” La mare relata com l’agenda de l’escola la tenen més que amortitzada perquè els professors li escrivien una nota diària sobre el comportament del seu fill, i des que fa teràpia no porten ni una pàgina.

Al centre penitenciari també van decidir apostar per aquestes sessions com a eina de gestió emocional dels interns. Miquel García, oficial de l’àrea sanitària de reinserció i menors del centre penitenciari, comenta que l’objectiu que perseguien era treballar aspectes com les habilitats socials, l’empatia o els nous hàbits, per tal de poder-los aplicar posteriorment. “La finalitat era que ells mateixos s’adonessin que havien d’arribar a un estat de tranquil·litat que havien de transmetre al gos, perquè així aquest responia molt millor. El rerefons de tot això era que, si en el seu dia a dia arribaven a controlar les emocions, era beneficiós per a ells en qualsevol àmbit”, declara.

NO ÉS APTE PER A QUALSEVOL GOS

Aquesta feina per part dels animals, però, no la pot fer qualsevol. Tal com hi ha races de gossos destinades a pasturar o d’altres que són de guarda, hi ha certes races de cans on és més fàcil trobar aquestes característiques (companyia, docilitat o estabilitat) que són importants en aquest tipus de treball. Així ho fa saber Canis Grup, que treballa amb dues gosses, i ICAP Teràpia, que ho fa amb tres. Sorribes té clar que, a banda de la raça, el caràcter de l’animal és bàsic. “No tots els gossos poden servir per fer teràpia, necessites que el gos sigui molt estable, noble, segur de si mateix, que li agradi és molt important. No s’han d’estressar. Valorem molt el llenguatge del ca, la naturalitat i que li agradi el que fa”, diu. Altimira presenta les seves dues gosses, “la Nit és de raça bover de Berna, té cinc anys i mig, és una gossa molt familiar i té un aspecte de bonassa que no imposa a la gent. De caràcter és molt equilibrada, és molt autònoma en sessió i ja sap què s’espera d’ella en cada situació”, i sobre l’altra exhibeix que “la Mel és un Cavalier King Charles Spaniel i té quatre anys. És una raça molt predisposada a aquesta feina, un gos purament de companyia, amb un caràcter molt equilibrat. Ella és molt dolça, molt afectuosa i en ser petita la puc posar sobre els usuaris, cosa que genera molta proximitat”. I no només importa la raça i el caràcter, segons expliquen les expertes, sinó també l’edat, l’educació i l’ensinistrament. Tant a ICAP Teràpia com a Canis Grup prefereixen començar a treballar amb els gossos des que són uns cadells per tal d’assegurar una bona educació i socialització. De fet, a Canis Grup se selecciona el cadell en funció del caràcter dels pares o avis, ja que asseguren que hi ha una part del comportament que s’hereta. “Un cop he trobat aquell gos que marca aquella tendència de tenir un caràcter afable, dòcil o un temperament molt equilibrat, llavors faig una molt bona educació i ensinistrament. Per mi és més important l’educació que l’ensinistrament”, comenta Altimira, qui presenta que la diferència entre ambdós és que, en l’educació, se l’ensenya a conviure en societat i a normalitzar els entorns amb els quals es veurà implicat, com el sanitari. “L’exposes a persones que tenen reaccions espontànies i més nervioses, llavors quan fas l’educació li ensenyes de forma progressiva que tot això és normal. Sorolls forts, material sanitari, que tot això ho normalitzi en la seva vida i no s’espanti”, diu Altimira. Després ja els ensinistren, i ells, d’entre les diferents formes que existeixen de fer-ho, ho fan des del respecte a l’animal i mitjançant el joc i el reforç positiu. Per a ICAP Teràpia el procés és semblant, començant amb cadells: “Se li presenten diferents estímuls, se l’ajuda a entendre diferents reaccions i se l’inclou en diferents projectes de cadells, com ara amb persones amb problemes de salut mental o extraescolars, i a partir d’aquí veiem què és el que vol el gos, amb quin grup de gent se sent més còmode.” Sorribes continua narrant què passa amb els cans quan ja han passat aquest procés de socialització, “quan tenen uns 8 o 9 mesos se li presenten al gos tots els projectes amb gent gran, trastorn socioafectiu, etcètera, i veiem on es comunica millor i on se sent més còmode, és a dir, on no té estrès. I més o menys a l’any i mig ja es considera que són gossos especialitzats”. El que tenen clar ambdues expertes és que, si el gos mostra símptomes d’estrès durant les sessions, aquell gos s’ha de jubilar. També coincideixen en el fet que no volen un gos de circ, és a dir, que sàpiguen fer moneries i diferents trucs. “Tenen una obediència bàsica molt bona (seu, terra, quiet…) que resulta pràctica a l’hora de treballar, i després se’ls ensenyen algunes habilitats per enriquir més les sessions, però no és el més important”, diu Altimira, que opina que el pes ha de recaure en els professionals, els quals han de tenir suficients recursos per fer una activitat prou enriquidora i no dependre de si el gos fa una habilitat o no. “Així els gossos tenen més llibertat i poden treballar més estona perquè se’ls requereix menys. Tenen llibertat per apropar-se a qui vulguin o apartar-se si així ho creuen convenient”, afegeix.

HIGIENE, SALUT I VIDA

L’animal de teràpia, en estar en constant contacte amb persones, ha de gaudir d’una bona higiene i d’un bon estat de salut, físic i mental, controlat de manera periòdica per veterinaris i especialistes per garantir estar lliure de malalties. Altimira indica que, com que no hi ha una normativa establerta al Principat, ells es basen en el que estableix l’OMS i segueixen uns protocols bastant estrictes: “Hem establert uns protocols veterinaris que passen els gossos cada sis mesos, que inclouen moltíssimes proves.” Sobre la higiene, fan una rentada exhaustiva un cop cada dues setmanes i neteja diària abans d’anar a veure els usuaris. “Cada dia els raspallo i netejo bé amb tovalloletes, però el rentat fort és cada dues setmanes. No ho faig jo perquè així m’asseguro de tenir factura i poder demostrar que en tenim molta cura”, declara.

I quan no treballen, què fan? ICAP Teràpia no té unes instal·lacions on deixar els gossos a causa de les condicions meteorològiques, així que el que fan és tenir una família d’acollida per a cada gos. Sorribes detalla els motius de no viure amb el mateix tècnic: “No és bo que el gos visqui amb el tècnic per un tema de vinculació afectiva, intentem que el tècnic sigui el seu suport, però que no sigui el seu amo perquè si no, no té cap tipus d’interès d’anar amb les persones que ha d’atendre”, i aclareix que el manteniment dels animals i el transport cap a les sessions de teràpia van a càrrec de l’empresa. Altimira, per la seva banda, ho viu totalment diferent, al·legant que les gosses, més que companyes de feina, són companyes de vida, “la Nit i la Mel viuen amb mi. Durant el matí, mentre jo treballo de fisioterapeuta, dormen; així no les carrego de feina. A partir de migdia surten a passejar, anem a fer sessions i, en acabar, fem una gran passejada per la muntanya, que es desfoguin, corrin i gaudeixin, i a la nit dormen molt”.

Ambdues professionals opinen que no és fàcil treballar en teràpies d’aquest tipus per la desconeixença generalitzada que existeix. Sorribes apunta que, quant a educació canina, hi ha molta desinformació i que s’ha d’apostar per donar-ho a conèixer, i Altimira afegeix que “a Andorra, encara que sigui petita i tingui tants recursos, estan bastant tancats amb aquests tipus de teràpies més innovadores. Costa molt obrir programes precisament per la desconeixença. Es creu que no hi ha evidències científiques que això funcioni, però s’han fet molts estudis que n’avalen els beneficis”.